divendres, 29 de juny de 2012

Mercedes



Pues llega la tía y me dice “Cariño, ven, que quiero enseñarte algo” y la loca me lleva a un concesionario de Mercedes y me suelta que tener un deportivo descapotable siempre había sido su sueño y me pide que me le compre uno, y yo le digo “Pero, cielo, que no hemos acabado de pagar el que tienes ahora” y ella va y se enfada y, total, que salimos del concesionario de Mercedes de morros y ahora mira lo que ha hecho: antes tenía mi foto en su perfil de WhatsApp, y yo la suya en el mío, pero como ahora está enfadada ha quitado mi foto y ha puesto una del Mercedes que quería que le comprara. ¿No es de locos?”

I ara la pregunta: qui m'ha contat açò, un amic o un client?

dijous, 28 de juny de 2012

Alta Fidelitat


Entrevista a propòsit de Busca qui t'ha pegat al programa Alta Fidelitat de Ràdio 9. CLIC!

Alienació



És impossible mantindre el nivell d'intensitat que marca l'actualitat informativa del temps que ens ha tocat viure. I tampoc crec que siga recomanable. Em sembla perfecte, per tant, que la massa decidisca oblidar-se de les preocupacions durant una estona i s'entretinga amb un partit de futbol, un reality de televisió o, senzillament, deixant la ment en blanc.

Anit, mentre mirava el partit de l'Eurocopa a la televisió, vaig vore de reüll per la finestra com fins en sis ocasions (!) aparegué gent buscant menjar (o qualsevol cosa) al contenidor de davant de casa, però ràpidament vaig tornar la mirada a la pantalla i faig fer com si res.

Tots sabem que vivim un moment complicat i, el que és pitjor, que el futur immediat serà més fotut encara i, per tant, necessitem alguna distracció per alienar-nos.

Encara que en este cas l'excusa siga ben pobra.

dimecres, 27 de juny de 2012

Andorra connection



Frases que pots escoltar a un jutjat quan et fas càrrec d'una comissió rogatòria d'un tribunal d'Andorra:

La funcionària del jutjat en deixar-te l'expedient:
Pues menos mal que tu parles valencià...”.

El jutge abans de començar la declaració:
¿Ha podido leer el expediente? Se lo pregunto porque como está en otro idioma...”.

El client, quan tot ha acabat:
Que quin idioma es parla a Andorra?”



dimarts, 26 de juny de 2012

Convindre


Ahir aparegué al despatx el client més guapo que he tingut i que tindré mai i em donà la pitjor notícia que podia donar-me:

Martí, me caso. Con ella.

M'havia quedat tan hipnotitzat amb els ulls blaus de Jamil que no m'havia adonat que darrere seu havia entrat al despatx una jove sud-americana, que lluïa un bonic somriure i un cul tan gran com la província de Chimborazo.

Els vaig fer passar i els vaig fer seure:

Me imagino que no habréis venido a invitarme a la boda, ¿verdad?

Jamil va riure. Ella no.

Verás, hemos ido al Registro y nos han dicho que hacen falta estos documentos, pero teníamos algunas dudas...
Empecemos por el principio: cielo, ¿tú tienes la nacionalidad española?, porque si no esto no sirve para nada.

Ella em llançà una mirada displicent, ben conscient de quina era la dot que aportava a este matrimoni:

Yo tenía la doble nacionalidad, pero renuncié a la ecuatoriana y ahora sólo tengo la española.

Vaig tórcer el morro:

Muy bien, pues entonces ya sabes, Jamil: a pedir toda la documentación.
Sí, pero lo que queríamos saber es si tenemos que vivir juntos.
A ver, la gente cuando se casa suele hacerlo...

Jamil tornà a riure:

No, me refiero a si tenemos que hacerlo ya.
Hombre, debes tener en cuenta que cuando os caséis el juez os hará un interrogatorio por separado para asegurarse de que os conocéis y que puede que después os hagan un par de visitas para asegurarse de que el matrimonio es de verdad. Pero vaya, de momento no es necesario.

Ella insistí:

¿Y si el juez nos pregunta por qué no nos hemos puesto a vivir juntos antes?
Bueno, eso tiene fácil respuesta: siempre puedes decir que eres una chica muy conservadora y que hasta el matrimonio no querías vivir con Jamil.

Vaig sentir molta llàstima per Jamil, però bé, no estic preocupat: les estadístiques diuen que els matrimonis de conveniència no solen durar massa.

dilluns, 25 de juny de 2012

No tot és maldat






Fotos del meu amiguet @Jordi_Bes

Setmana de cap

 

Segons s'apropava el cap de setmana la quantitat de plans i compromisos augmentava d'una forma tan descontrolada que dijous vaig haver de centrar-me i provar a posar en ordre tot el que havia de fer i, sobretot, tot el que volia fer.

Amb una mica d'organització he pogut passar un cap de setmana d'hiperactivitat que ha inclòs un dinar d'advocats, molta platja, els amics, Matt, una vetllada sexual amb un xic que he conegut per Twitter (!) i una destrellatada nit de dissabte que em va permetre tornar a qüestionar si allò de l'Orgull no hauria de dir-se la Vergonya, en assistir a una grotesca discomòbil que una pàgina web havia muntat a l'altra banda del riu.

Continuant amb els despropòsits, eixa mateixa nit de dissabte em vaig trobar amb un client a una disco d'ambient, i no va tindre una idea millor que convidar-me a drogues químiques. I jo a acceptar-les.

I hui encara no sóc capaç d'escriure correctament.

divendres, 22 de juny de 2012

Informació necessària



Fa uns dies va vindre al despatx l'últim client que m'han designat del torn d'ofici: un home d'uns setanta anys, amb un pentinat insultant i un considerable olor corporal.

Usted dirá.
Bueno, yo es que quiero divorciarme.
Estupendo. Necesitaré que vaya al Registro Civil y que me traiga...
Disculpe em va interrompre, pero hay algo que creo que necesita saber.

Vaig agafar aire, però no pel nas.

Seguramente no hará falta.

I en este tipus de coses normalment tinc raó:

Verá, es que mi mujer es bastante más joven que yo, treinta años más o menos, y continuamos... ya sabe, haciendo el amor.
Como me temía, esta información no es relevante para...
Quiero decir que en el sexo nunca hemos tenido ningún problema y siempre hemos disfrutado mucho. De hecho, aunque ahora nos estamos separando, quedamos de vez en cuando y...
Basta.

I no estic segur, però crec que l'home estava tocant-se mentre m'ho contava.

dijous, 21 de juny de 2012

Sauna



Ahir a la sauna seca de l'spa vaig coincidir amb un xic lleugerament més jove que jo. Hi va entrar només un minut darrere meu, i abans de seure va girar un rellotge de sorra que hi havia enganxat a la paret i al qual jo mai havia prestat atenció.

Es que si no lo pongo no me aclaro con el tiempo.

Vaig somriure i vaig decidir ser una miqueta amable:

La verdad es que no me había dado cuenta de que eso estaba ahí.

Però ell tenia ganes de xarrar:

No jodas, nano. En todas las saunas secas hay un reloj, porque mira —s'aixecà i assenyalà el termòmetre— aquí dentro estamos a noventa grados, nano, y a cuarenta... a cuarenta no-sé-qué de humedad.

Calia donar per acabada l'amabilitat:

Ya.

Però ell encara en volia més:

Yo pongo el reloj por precaución, para no pasarme, porque esta sauna es la que más adelgaza. Y luego, cuando salgo, me doy una ducha fría o me pongo hielo...
¿Por el contraste de temperatura?
No, nano, porque hace calor.
Ya.

El xic feu una ullada a les quatre parets de la sauna.

En Finlandia hay una de estas en cada casa. No he estado nunca en Finlandia ¿sabes?, pero lo he visto en el Discovery. Salía un tío, nano, que aguantaba una hora entera en la sauna. Yo flipo. Era por algo del bombeo de la sangre o no sé qué mierda. Decían que era un superhombre o algo así. Superhombre de nacimiento, ¿eh?, no es que se entrenara.

Vaig continuar callat, però ell no:

La verdad es que si tienes un chalet o algo así una mierda de estas te cabe perfectamente. Y no debe ser muy caro... total, es madera. Luego le pones hormigón por encima para aislar y te queda una cosa muy guapa.

Jo continuava en silenci.

Luego le enganchas una mierda de esas —es referia a l'aparell que produeix calor— y ya está: al tema. Aunque, ¿sabes qué pasa, tío?, que yo no puedo estar aquí dentro más de cinco minutos, porque tengo migrañas y movidas raras y el médico me ha dicho que tanto calor no es bueno para mi cabeza.

Vaig aprofitar un segon de silenci per preguntar mentre assenyalava el rellotge de sorra:

¿Cuánto tiempo llevamos?
No tengo ni idea, nano. Es que con ese reloj nunca me he aclarado.

dimecres, 20 de juny de 2012

NYC




Un dels últims clients que m'ha entrat em té realment captivat. És un vell que passa tranquil·lament dels setanta anys i que en algun moment del segle XX va rebre la consideració d'artista reconegut.

Hui, però, és només una caricatura que passeja per casa amb bata i una perruca indigna al cap. Viu a una mansió gegant, plena de teles amb estampats impossibles, obres d'art d'autors fàcilment identificables, antiguitats més o menys corcades i fotos seues amb polítics, actors de la segona i, també, alguna folklòrica.

Este home, en realitat, no necessita un advocat, sinó simplement algú que s'encarregue de posar ordre al seu arxiu i als seus comptes, però vol que ho faça jo i a mi, la veritat, em relaxa estar envoltat de papers.

Òbric parèntesi. Quan sóc a a sa casa em sent com si estiguera en una barreja de Midnight in the garden of good and evil i Gods and monsters. Tanque parèntesi.

Entre rebuts i factures de tant en tant apareix correspondència personal, cartes d'agraïment i documentació relativa a les exposicions que ha fet per mig món, com una carta que li van remetre d'una galeria de Nova York en la qual va exposar a principi dels anys noranta i que contenia perles com ara:

Para nosotros fue un gran placer tener tu trabajo y a ti en la Galería y aunque sé que decías en el momento (sic) que no te gustaba New York, tengas una gran recolección de todo (doble sic)”.

La introducción de trabajo en New York es lento y competitivo y hay muy pocos que se hacen ricos y famosos de la noche a la mañana”

Vaig eixir a buscar-lo i me'l vaig trobar al jardí, segut a una cadira, amb la bata i la perruca, a l'ombra d'una llimera.

Com és possible que no t'agradara Nova York vaig preguntar alhora que li apropava la carta.

L'agafà i es posà les ulleres:

Tu saps el temps que fa d'açò, carinyo? Ja ni me'n recorde...

Vaig seure a una cadira:

Jo aniré en setembre. Ja tinc els bitllets.

Plegà la carta, la deixà a la taula i es va encendré un cigarret:

Bé, estic segur que a tu t'agradarà.

dilluns, 18 de juny de 2012

Finito



Fa un parell de setmanes ho vaig deixar estar amb il fidanzato. Després d'uns mesos de relació vaig decidir que el millor que podia fer era parlar-ho amb ell i provar a conservar alguna cosa si no volia llançar-ho tot a perdre, perquè si alguna cosa tenia clara era que volia seguir comptant amb ell després d'haver-ho deixat.

Il fidanzato ha estat una de les persones més interessants que he conegut en els últims anys i vaig considerar que encara que potser no poguérem mantindre una relació (per moltes raons, però sobretot perquè manteníem plantejaments vitals molt allunyats) això no havia de significar necessàriament que havíem de perdre'ns de vista per a sempre.

Durant molt de temps he follat i festejat amb autèntics inútils als quals no he tingut la necessitat de tornar a creuar ni una paraula ni una mirada, però este cas ha estat tot el contrari.

I estic content perquè, per a variar, crec que ara ho fet bé.

divendres, 15 de juny de 2012

Covard



En contra dels consells de la veterinària, que em digué que els gossos només haurien de menjar una volta al dia, Matt sempre té pinso al seu abast, fet que podria explicar fàcilment perquè tinc un galgo amb obesitat: deixe que ell s'administre lliurement les boles i quan en vol més ve a buscar-me i em rasca amb la pota.


Ell no em contesta, però mou la cua i ja sé que té fam.

Anit, mentre feia coses a la cuina, Matt vingué a buscar-me i em va arrapar amb la pota, però vaig notar una cosa estranya i li vaig preguntar:

¿Qué pasa?

Va abaixar les orelles i llançà una mirada al corredor, al final del qual té els tifells del menjar i de l'aigua.

¿Quieres más comida?

Però Matt no va moure la cua i, en canvi, llançà un gemec.

¿Quieres más agua?

El gos s'amagà darrere meu amb la cua entre les potes i em vaig espantar una miqueta.

¿Hay alguien ahí? li vaig preguntar.

Davant el silenci de Matt, vaig avançar pel corredor, amb el gos darrere meu a un metre de distància. Quan vaig arribar al final del corredor vaig comprovar que tot estava en ordre i que, senzillament, Matt s'havia menjat tot el pinso.

Joder Matt, si quieres comida, dímelo.

Vaig agafar el pot del pinso i quan estava a punt de reomplir el menjador vaig entendre què passava i vaig blasfemar:

Hòstia puta consagrà!

Resulta que una panderola roja i gegant havia caigut dins del tifell de porcellana del menjar del gos i, en no poder eixir perquè esvarava, només feia que pegar voltes dins del plat com una boja. La primera panderola que trobava a casa en tres anys.

¡Mátala Matt! ¡Mátala! —vaig cridar inútilment, ja que el gos covard havia marxat corrent al sofà.

Amb prou feines, i entre insults al gos, vaig agafar el tifell del menjar per la part de baix mentre la panderola embogia encara més i el vaig apropar a la finestra. Vaig mirar a una banda i a l'altra i la vaig llançar al carrer mentre Matt em mirava amb vergonya des del sofà.

No vull imaginar-me què passarà si un dia entren a robar a casa.

dijous, 14 de juny de 2012

Contenciós



En els processos de família contenciosos les parts sempre tendeixen a perdre la racionalitat i a comportar-se com xiquets. I sobretot les dones, que són les que tenen més facilitat per a amargar-se.

Òbric parèntesi. Sí, sóc ben conscient del que acabe d'escriure. Tanque parèntesi.

En un dels últims casos que porte m'ha tocat fer-me càrrec de la defensa dels interessos de la dona: una xica jove i atractiva, però no tant com ella es pensa.

Generalment, i per molt dolent que siga el punt de partida per a una hipotètica negociació, sempre prove a reconduir el cas a un acord mutu per evitar el judici, que en estos casos sempre resulta desagradable.

Li vaig dir: "pensa què vols i jo li ho traslladaré a l'altra part per vore si podem arribar a un acord", i ella, entre moltes altres coses, em va dir que es quedava els xiquets i la casa i que volia una pensió de 200 euros mensuals per a cada un dels dos fills, una quantitat una mica excessiva tenint en compte el sou del pare i que ell havia de fer-se càrrec de la meitat de la hipoteca i que el fill menut encara no té ni dos anys.

Tot i això, li ho vaig traslladar a l'advocada d'ell, la qual em va dir que sí a tot, tret de la pensió: jo li'n demaní 400 i ella me n'oferí 300. Lògic i normal.

Vaig telefonar la clienta:

Sí a todo, pero respecto a la pensión dicen que a 400 no llegan, que nos ofrecen 300.

Ella guardà uns segons de silenci a l'altra banda del telèfon abans d'amollar:

¿Sabes qué te digo? Que ahora quiero 500, porque a mis hijos no les va a faltar de nada.

Vaig voler mostrar-me pedagògic:

A ver, si en un primer momento hemos pedido 400 y ellos nos han ofrecido 300, podríamos pedir 350, pero no tiene sentido que ahora pidamos 500. ¿Lo entiendes? Una negociación funciona cuando...

I ella esclatà:

¿Y tú qué sabes sobre lo que tiene sentido y lo que no?

Vaig respirar:

Creo que no lo estás enfoncando desde un punto de vista...
¿Vas a dar de comer tú a mis hijos? ¿Eh? ¿Vas a darles tú de comer?

I ara, com resulta fàcil imaginar, em toca demanar-ne 500.



dimecres, 13 de juny de 2012

Symmetry



Symmetry from Everynone on Vimeo.

Elefant



De totes les paraules que deriven d'elefant (del llatí elephas, -ntis, del grec eléphas, -antos) la que més m'agrada és criselefantí. La vaig escoltar per primera vegada, com totdéu, quan el mestre d'Història de l'art ens explicà l'escultura de Fídies dedicada a Atena Pàrtenos, a qui fou consagrada el Partenó, i realitzada amb or (khrisós en grec) i marfil (de elefàntinos).

Però de l'elefant, o almenys del mot “elefant”, no només s'aprofiten els ullals, ja que també tenim l'elefantiasi, una malaltia provocada per la filària i que en els casos més crònics provoca una inflamació exagerada de les extremitats, de forma que les cames semblen les d'un proboscidi (del llatí proboscis, -ĭdis, 'trompa').

No hem de confondre, però, l'elefantiasi amb la malaltia de l'"home elefant", ja que esta última, coneguda com la síndrome de Proteus i descrita al 1979 pel doctor Cohen, però batejada amb el nom del semidéu grec deu anys més tard per Wiedelmann per la capacitat del personatge clàssic de canviar de forma a voluntat, té origen genètic i causa, entre moltes altres coses, gigantisme a mans i peus, hiperplàsia, macrocrani o el desenvolupament de tumors múltiples. En resum: un quadre.

I, finalment, dels paquiderms (de pakhýs, que significa 'gruixut' i dérma, 'pell'). tindríem l'adjectiu elefantí per fer referència, lògicament, a tot allò relatiu als elefants, tot i que en un sentit figurat també ens serviria per descriure qualsevol cosa de dimensions exagerades, com la trompa del paio que anit em vaig portar al llit.

Redéu, se m'han acabat les excuses per explicar que he follat.


dimarts, 12 de juny de 2012

Vestit



Divendres, en un estat d'intoxicació in crescendo, em fumava un cigarret al carrer amb uns amics quan vaig vore eixir dues xiques desconegudes de la disco amb el mateix color de vestit, a mig camí entre ceruli i blau klein, i no vaig poder callar:

Què passa? Que vos heu posat d'acord com les adolescents per portar el mateix color?

Òbric parèntesi. No, no estic orgullós d'estes coses. Tanque parèntesi

La més borratxa va emetre un gruny i jo vaig contestar amb un altre, però la més sòbria va intervindre abans que la cosa anara a més:

Abans que continues, vull dir-te que en maig vaig votar per tu i afegí, per si no quedava clar: Martí.

Vaig abaixar les orelles i vaig marxar: les properes eleccions no són fins 2015, però no convé insultar l'electorat, encara que no sigues capaç de reconéixer-lo.


dilluns, 11 de juny de 2012

Rescue me!


No és cap secret que no professe cap mena de respecte per Mariano Rajoy, encara que he de reconéixer que l'únic sentiment positiu que alguna vegada m'ha suggerit la seua persona és la condescendència.

Òbric parèntesi. I dic sentiment positiu com si sentir llàstima per algú poguera arribar a considerar-se una cosa bona. Tanque parèntesi.

Este cap de setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.

Les notes que han predominat en la gestió de la petició de rescat financer han estat les mateixes que les de qualsevol vodevil: els equívocs, la lleugeresa, el desconcert i, sobretot, el destrellat.

I entre vicepresidentes que negaven el rescat quan ja estava pràcticament signat i ministres obligats a donar la cara, el més destacat ha estat el paper jugat per un president del Govern capaç de barrejar en una compareixença les condicions i les conseqüències de la nova línia de crèdit destinada a salvar el que algú va considerar “el millor sistema financer del món” amb la final de Rolland Garros i el primer partit de la selecció espanyola a l'Eurocopa.

Amb este panorama, la pregunta que primer em ve al cap és: qui ens rescatarà ara del Govern de Rajoy?

divendres, 8 de juny de 2012

Acord mutu



Quan un matrimoni se dissol d'acord mutu no importa qui enganyà qui, qui té un problema amb les drogues o qui es provava la roba interior de l'altre d'amagat, perquè les parts es tapen el nas, no es fan cap retret i es limiten a signar unes clàusules més o menys estàndards per posar fi al matrimoni d'una forma ràpida, neta i indolora.

Per a qualsevol advocat és un gust fer esta classe de procediments, i tot i que són més avorrits que els contenciosos, amb la pràctica he aprés a entendre què ha passat realment per fer-los més entretinguts.

Així, dimecres van vindre al despatx una parella a signar un conveni de divorci i en este cas en concret la primera pista me la donà ella, que havia vingut la setmana anterior en companyia de sa mare per fer-me l'explicació següent per justificar el divorci: “Jo el vull, clar que el vull... però ja no estic enamorada”.

Em van entrar ganes de preguntar-li què és pensava que era un matrimoni, però em vaig pegar un puntet a la boca per no llançar a perdre el cas: “Clar... això passa molt sovint”.

L'examen de la documentació que em portà em va donar noves dades: s'havien casat en gener (!), ell amb 22 anys (!!) i ella amb 21 (!!!), i el primer fill nasqué en juny (!!!!) del mateix any. Tenia davant, doncs, un matrimoni postadolescent celebrat a tota presa en passar Nadal per provar a dissimular l'embaràs de la novia i evitar que el poble en parlara massa. No era, a priori, una aposta de futur.

Dimecres, finalment, vaig conéixer ell i ho vaig vore molt més clar: es deixà caure al despatx amb cara de resignació i amb un pantaló curt i una camiseta verda. Ella, en canvi, ho féu maquillada, perfumada, escotada i molt bronzejada. I molt animada, la veritat. Ell signà el conveni seriós i pensarós, però ella no es molestà a dissimular l'alegria que li provocava el moment.

Conclusió: ella ha conegut un altre i ell encara no ho sap.

I, per si fóra poc, esta és la prova del nou: ell encara portava l'anell; ella, en canvi, ja se l'havia tret i el nou bronzejat havia esborrat qualsevol rastre anterior.

dijous, 7 de juny de 2012

Black or white



Sota l'eufemisme de “declaració tributària especial” el Govern permetrà que aquells que han defraudat Hisenda paguen només un 10% per regularitzar allò que no feren en el seu moment amb una única intenció: abaixar alguna dècima el dèficit fiscal de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És lògic que els ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d'euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l'inefable Montoro compten amb l'aparició per art de màgia de 25.000 milions d'euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

I per moltes raons: perquè s'ha retallat el nombre d'inspectors i el defraudador no té por; perquè declarar un 10% no és cap regal (quan es féu a Itàlia la quota no passà mai del 7%); perquè per als traficants de drogues o armes i altres delinqüents acostumats a tractar amb diners negres, el delicte fiscal (que és el pitjor que et pot passar quan no declares els ingressos com toca) és el que menys els preocupa; i, en definitiva, perquè no té sentit que qui ha defraudat, i ha vist com no passava res, no continue fent-ho.

Al remat, tot són inconvenients.



dimecres, 6 de juny de 2012

Segona part


 
Vaig deixar els gitanos i els marroquins amb els agents de la Guàrdia Civil i vaig buscar la fiscal per confirmar que l'oferiment de pena mínima que m'havia fet el dia anterior continuava en peu.

Una vegada tot lligat, vaig informar els agents que podien marxar i em vaig quedar amb els clients i els acompanyants, els quals van aprofitar que la Benemèrita havia fugit per posar-se al dia sobre l'actualitat del barri:

Oye, ¿y cómo está tu primo? —preguntà un marroquí a un dels gitanos.
Bien, bien... Aunque su madre es paya, es más fuerte que un caballo.

Òbric parèntesi. Tela. Tela marinera. Tanque parèntesi.

¿Pero le han conseguido pegar la oreja?

Vaig haver d'intervindre:

¿Qué?

Els gitanos i els marroquins es van mirar i, finalment, un gitano m'explicà:

Es que ayer un moro le cortó la oreja a un primo mío.

Novament:

¿Qué?

Un dels àrabs intervingué:

No se la cortó. Cogió un cenicero de la mesa del bar, le pegó aquí —i assenyalà l'orella dreta— y la oreja se le cayó.

No podia dir una altra cosa:

¿Qué?

I tornà l'àrab:

¡Pero si tú le conoces!
¿Que yo le conozco? ¿A quién? ¿Al que cortó la oreja o al que se le cayó?

Mai m'haguera imaginat que podria acabar fent una pregunta com esta.

Al que cogió el cenicero contestà l'àrab per mantindre l'equidistància.
¿Y quién es?
Nourdin.
¿Nourdin? ¿Qué Nourdin? ha arribat un punt en el qual quan em diuen Nourdin és com si en digueren Joan o Miquel.
Nourdin, el Cojo.

Silenci.

Hostias... pues mira que le tengo dicho que no se meta en líos, que no va a poder renovar los papeles.

Intervingué el gitano:

Tranquilo, mi primo no ha puesto denuncia.
¿Cómo que no ha puesto denuncia? ¡Si le han volado una oreja!

El gitano pensà un segon abans de contestar:

Es que... verás... lo quieren muerto.

Ara vaig ser jo el que va haver de pensar un segon abans de continuar:

¡Pero si tengo un juicio con él la semana que viene!
Pues a lo mejor no se presenta...

El pitjor de tot és que Nourdin em déu la meitat dels honoraris, i ara ja no sé si els cobraré.




LinkWithin

Related Posts with Thumbnails