dimecres, 28 de novembre de 2012

Clients determinats


Oye, que soy yo. Que ayer por la mañana estuve en tu despacho y no estabas.

Tinc clients que han portat una vida tan dura que no han aprés a parlar per telèfon amb un mínim d'educació.

Es que de vez en cuando los abogados vamos al juzgado... además, ¿habías pedido cita?
No.
Pues eso.

* * *

Atén, que ahir de vesprada vaig telefonar al despatx i comunicava. Estaves parlant per telèfon sobre les sis?

Tinc clients que han portat una vida tan dura que no han aprés com funciona un telèfon.

Home, si comunicava el més probable és que sí, que estiguera parlant per telèfon amb un altre client. Gràcies per preguntar.

* * *

Oye, que ayer te envié un whatsapp y no me contestaste.
Ajá...

Tinc clients que han portat una vida tan dura que no han aprés per a què han de gastar el telèfon amb el seu advocat.

Y sé que te llegó porque vi que estabas en línea...
Sí, claro que lo vi, pero es que el whatsapp lo utilizo con mis amigos y no para resolver dudas de los clientes.

De veritat, no sé què he fet per a meréixer determinats clients.

25N: CatalunyaShore, els resultats (VI): La Catalunya Tróspida


Finalment, a la part baixa de la taula, tenim dues sorpreses de la nit electoral del 25N: l'entrada de la CUP i el gran resultat obtingut per Ciutadans-Ciudadanos-Citizens.

Els primers ocupen, amb un escó menys, el buit que ha deixat al Parlament (i al cervell de moltes persones) el partit Solidaritat. La seua desaparició és prou lògica tenint en compte el paperot que han fet els seus responsables durant la mitja legislatura que hem patit i, també, durant la campanya. Per al record quedarà la intervenció de López Tena en anunciar el resultat, on parlà de 'soldats catalans' per referir-se al quatre gats que s'aplegaven a la seu de SI i resumir les eleccions amb un: “Catalunya ha votat la seua extinció”. Molt bé, doncs.

Sobre el paper que jugarà la CUP al Parlament esta nova legislatura només tinc un dubte: serà més o menys freak que el que ha jugat Solidaritat?

D'una altra part, la formació de Rivera ha estat la gran beneficiada del debat independentista. Només amb un eslògan i quatre mitges veritats han aconseguit 170.000 vots més i han triplicat els 3 diputats que ja tenien, un dels quals eixirà per Tarragona, on presentaven un militar retirat.

Seria injust, però, atribuir només a les tensions secessionistes l'èxit de C's en estes eleccions, perquè ja sabem que l'antipolítica en estos temps dóna un bon resultat.

dimarts, 27 de novembre de 2012

25N: CatalunyaShore, els resultats (V): Iniciativa ha fet el seu camí


Tots els pronòstics electorals vinculaven l'ascens d'Iniciativa amb la caiguda del PSC. Jo també. La sorpresa ha estat comprovar que encara que el PSC ha salvat els mobles (però no la vaixella) Iniciativa ha crescut molt més del que han caigut els socialistes.

Així, per exemple, a la circumscripció de Barcelona el PSC ha perdut només 30.000 vots, però Iniciativa n'ha guanyat 110.000 respecte a 2010. O a Tarragona, on el PSC n'ha perdut 8.000 però Iniciativa n'ha guanyat 9.000.

Això significa que, en contra del que molts pensàvem, la candidatura d'Herrera ha anat molt més enllà de créixer a costa dels altres i que ha guanyat els seus propis electors. I això és molt més important que els tres escons nous que sumaran al Parlament.

25N: CatalunyaShore, els resultats (IV): El PP sí que toca sostre


Una de les imatges més vergonyants del 25N fou la cara d'Alicia Sánchez Camacho provant a traure pit pels resultats del Partit Popular. És cert que han guanyat 85.000 vots, un diputat i han fregat el 13%, però el problema que té el PP a Catalunya és el mateix que ja tenia: la dreta espanyola només juga quan la conviden.

Independentment d'això, el resultat del PP no podia ser més frustrant: entre CiU i el PSC s'han deixat 20 diputats, però la candidatura de Camacho només n'ha arreplegat un. De fet, de les forces que creixen a costa dels grans partits, tot i que la polarització del discurs li beneficia, el PP ho fa de forma ridícula i conserva el mateix poder d'influència que ja tenia: ben poc.

El PP ja sap on està el seu sostre electoral a Catalunya.

dilluns, 26 de novembre de 2012

25N: CatalunyaShore, els resultats (III): El PSC més a prop del sòl

 
Ningú nega que els resultats dels socialistes catalans van ser una de les sorpreses de la nit, i no perquè no foren catastròfics, sinó perquè no foren tan catastròfics com tot el món esperava.

Resultà curiós comprovar com els dirigents socialistes que van parlar la nit del 25N reconeixien que sí, que perdien 8 escons i que quedaven en tercera posició per darrere d'ERC, però “és que tots els pronòstics ens donaven un resultat encara pitjor”. Bé, qui no es consola és perquè no vol.

La realitat és que el PSC continua perdent escons i vots i, per tant, transcendència en la vida política catalana, però també és just reconéixer que només ha perdut 50.000 vots i que per culpa de la fórmula d'Hondt esta baixada del 4% s'ha traduït en 8 diputats menys dels que havia aconseguit mantenir en 2010.

Potser els socialistes catalans han salvat els mobles i només han perdut la vaixella, però haurien de tindre en compte, i no oblidar mai, que el sòl electoral de qualsevol partit és zero.

25N: CatalunyaShore, els resultats (II): ERC fa els deures




ERC ha estat la triomfadora indiscutible del 25N: suma onze escons als deu que en tenia de 2010 i, per detalls insignificants del sistema electoral, tot i tindre menys vots que el PSC esdevé segona força al Parlament.

L'èxit d'ERC és conseqüència de dos factors i si del primer no és del tot responsable, del segon sí. Per parts: en primer lloc Esquerra s'ha beneficiat dels vents (o bufits) secessionistes perquè els seus líders, la seua militància i el seu electorat sí que són independentistes (no com els de CiU) i perquè la polarització de la campanya i del debat sobiranista els posa calents.

El segon factor que ha ajudat a fer que els republicans hagen guanyat més de 275.000 vots (poca broma) ha estat la renovació de les llistes i haver aconseguit que l'electorat oblidara, entre altres, el pas de la formació pel Tripartit i les estridències i frikismes d'antics dirigents.

Els 21 diputats són dos menys dels que ERC va obtindre en 2003, però tot indica que Junqueras els traurà més profit.

25N: CatalunyaShore, els resultats (I): Mas s'equivocà


Les satisfaccions, com les coses importants de la vida, depenen en gran mesura de les expectatives que hi has dipositat, i així, pel que fa al resultat de CiU el 25N, el triomf de la dreta catalana té un regust de fracàs més que evident.

A estes hores resulta obvi que Mas s'equivocà avançant les eleccions, però no només això: s'equivocà en creure que la manifestació de la Diada era només un crit independentista i no un crit contra les retallades que ell mateix havia posat en marxa; s'equivocà, també, en pensar que apuntant-se al carro de la independència obtindria uns grans resultats i que acapararia el vot de les altres formacions que promouen la secessió; però el Molt Honorable en funcions s'equivocà, sobretot, en pensar que CiU i els seus votants eren independentistes, que Duran era independentista, que Santa Coloma podia ser independentista i, sobretot, en pensar que el mateix Artur Mas era independentista.

I mai 50 diputats havien resultat tan decebedors. 



divendres, 23 de novembre de 2012

25N: Ara va de bo


La legislació electoral espanyola prohibeix als mitjans de comunicació la publicació, difusió i reproducció de sondejos i enquestes durant els cinc dies anteriors a les votacions, però això no significa que no es facen.

Efectivament, les dades dels sondejos són més fiables com més a prop es fan del diumenge electoral perquè el ciutadà va perfilant el seu vot en funció dels últims esdeveniments i de la pròpia campanya, que acaba divendres, i una gran part dels que es mostraven indecisos opta, al remat, per una opció política.

En eixe sentit, per exemple, els resultats de les últimes enquestes publicades per a les eleccions catalanes de diumenge no tenen en compte la repercussió electoral que ha pogut tindre tota la merda que insinua l'esborrany d'El Mundo i que relacionaria CiU amb una (altra) trama de finançament irregular i a les dinasties Pujol i Mas amb comptes bancaris a paradisos fiscals.

No vull dir amb això, atenció, que l'esborrany tinga conseqüències sobre el resultat de diumenge o que si en té, aquelles sigues positives o negatives per a CiU. Això només ho sabrem després d'eleccions: quan estudiem les enquestes que s'han fet durant esta setmana i que no s'han pogut publicar.

La majoria de les enquestes coincideixen a dibuixar el panorama següent: CiU es quedarà a les portes de la majoria absoluta; ERC, el PP i el PSC disputaran la segona força; Iniciativa i Ciutadans guanyaran representació; Solidaritat desapareixerà del mapa i possiblement entrarà la CUP.

Però el més important és la tendència i mentre s'han pogut publicar enquestes hem vist com, per exemple, Ciutadans ha passat d'una pujada prou tímida a doblar els diputats. Alguns, fins i tot, li'n donen 8, un dels quals eixiria per Tarragona. Caldrà, doncs, fer noves analítiques a l'aigua de l'Ebre.

De la mateixa forma, hem vist com la tendència era que el PSC perdera diputats enquesta rere enquesta i, amb tota seguretat, esta tendència s'ha accentuat durant l'última setmana gràcies al paper jugat per Pere-Patxi Navarro als debats televisius. Hui ningú creu que el PSC passe del 11% de vot i dels 15 diputats. I ja poden donar gràcies.

Amb ERC, en canvi, ha passat tot el contrari i ha gaudit d'una carrera ascendent constant: no ens hauria de sorprendre que diumenge es col·loquen com la segona força electoral del país.

Per contra, per al PP la cosa no ha estat tan senzilla: en un primer moment semblava que guanyaria algun escó, però la tendència dels últims dies demostra que el més probable és que en perden un parell. Personalment, crec que este moviment es deurà a dos factors: el primer, l'ascens de Ciutadans, que els farà mal a Barcelona, però també a Girona: en dividir-se el vot espanyolista, potser la llista de Rivera es carrega l'únic diputat del PP; i, en segon lloc, la sobreexposició pública d'Alícia Sánchez-Camacho. El PP hauria d'entendre que el millor que poden fer per obtindre uns bons resultats a Catalunya és presentar un desconegut i no fer campanya. Ni cartells.

Estos tres partits competiran, doncs, per la segona plaça i tots tres es mouen al voltant del 10-12% del vot, amb el que això suposa: per a ERC serà un èxit; el PP podrà dir que ha salvat els mobles; i el PSC esdevindrà, tal com vaig pronosticar, el PASOK d'esta vora de la Mediterrània.

Independentment de les conseqüències partidistes, hi ha una cosa que hem de tindre clara: independentment de quina siga la segona, la tercera o la quarta força (o, potser la cinquena) la realitat és que en el millor dels casos es trobaran a més de vint punts percentuals de CiU, que estarà entre el 35-38% del vot.

Finalment, queda Iniciativa, a la qual vaig pronosticar un gran ascens, encara que les enquestes s'han entestat a dir el contrari. És cert que la formació d'Herrera guanyava un parell de diputats en quasi tots els sondejos, però la cosa semblava pobre en comparació amb tots els que el PSC es deixava pel camí. De nou, hem d'estar a la tendència, que ens diu que Iniciativa aprofitarà els diputats perduts a última hora pel PSC. Pensem, per exemple, que el paperot de Navarro als debats electorals no ha tingut transcendència a les enquestes i això ha pogut costar als socialistes un parell de diputats.

Esperem, doncs, un gran resultat per a Iniciativa el diumenge: potser Herrera i Navarro hauran de recomptar els vots per vore qui es queda amb la quarta posició.

dijous, 22 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (IX): El 'poder valencià' a Cuba


 
Quan a l'Havana em van parlar de Niurka Moltalvo (!) i al Cayo-Malayo em van preguntar si a València teníem colombaires (!!) vaig pensar que no seria possible escoltar més destrellats a Cuba relacionats amb el País Valencià. Però, per a variar, m'equivocava: estàvem dinant a un paladar quan...

Òbric parèntesi abans de continuar. Els paladars són la millor opció per a menjar a l'Havana. En recomanaria dos especialment: un més econòmic situat al primer pis d'un edifici en la placeta on arranca el carrer O'Reilly i un altre, La Nao, una miqueta més car (entrants, llagosta, corder, beguda i café per 20 CUCs) a la Plaza de Armas. Tanque parèntesi abans de continuar.

... vam escoltar com un client amb accent espanyol peninsular discutia amb el cambrer sobre el preu del vi:

El precio que pides por este vino es un robo. Esto es para llamar a la policía.
Lo siento, señor, pero los paladares son privados y el precio es libre. Si quiere algo más barato le puedo ofrecer un Castillo de Líria...
Perdona, pero yo soy valenciano y ese vino es una mierda.

A la meua taula ens vam mirar i vam continuar amb el dinar, fins que vaig tornar a parar l'orella i vaig escoltar com el valencià deia a les dues joves cubanes que l'acompanyaven:

Y, ves, en esta foto estoy con el presidente del Puerto de Valencia... y en esta con la alcaldesa de la ciudad (!)... y esta con... bueno, este es el nuevo presidente regional, el que substituyó al otro (!!!).

Encara que l'únic que es pot dir del Molt Honorable és que és “el que substituyó al otro”, sembla que Alberto Fabra ha començat a fer les Amèriques.


dimecres, 21 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (VIII): El Cayo-Malayo





Donat que el viatge a Cuba no el feia sol vaig haver d'acceptar una condició dels meus acompanyants: passar tres nits a un Cayo-Malayo allotjat a un complex turístic d'aquells de polsereta i 'tot inclòs'.

Els cayos són, senzillament, illots formats per manglars que de tant en tant, donen lloc a platges d'arena blanca. A mi em va tocar anar a Cayo Ensenachos, a una hora en avioneta de l'Havana.

Si la gràcia de la capital de Cuba és que és un lloc únic i extraordinari, amb unes peculiaritats pròpies, el Cayo-Malayo representa tot just el contrari: ben bé podia estar a qualsevol país del món on hi haguera aigua suficient per mantindre les piscines i la vegetació del complex. Esta mena de resorts són com els McDonalds: des de dins és impossible saber a quin país et trobes. En realitat, ni tan sols a quin continent.

Òbric parèntesi. Per sort, un parell de colibrís que vam vore mentre passejàvem ens van recordar que estàvem a Amèrica. Tanque parèntesi.

Però tot i que em tocà anar a contracor, una vegada allà em vaig relaxar i em vaig dedicar a prendre el sol i a beure i, també, a deixar-me portar fins a la discoteca del complex on un grup de canadencs amb problemes d'obesitat i alcoholisme celebrava alguna cosa que no vam aconseguir esbrinar.

Quan pensava que ja ho havia vist tot, una grossa canadenca de la white trash més ravalera es va apujar la faldilla, va mostrar unes bragues que els neons feren fluorescents i començà a fer com si es masturbara al ritme de la música a un parell de metres d'unes argentines pijíssimes (i operades totes elles pel mateix cirurgià) que havien sopat al nostre costat.

I jo vaig tornar a pensar en estrelles de mar i en colibrís de plomatge irisat.







dimarts, 20 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (VII): l'allotjament cubà


A l'hora d'allotjar-se a l'Havana molts aconsellen fer-ho en cases particulars, però donat que servidor i la meua companyia de viatge tenim un caràcter aventurat prou moderat vam optar per un hotel que ens havien recomanat tot just a la vora del Malecón: el Deauville.

I això, que està a la vora del Malecón i que ofereix unes vistes impressionants sobre La Habana Centro, és l'únic aspecte positiu de l'hotel en qüestió.

Dir que el Deauville està brut seria ser generós, i no només perquè si un hoste no consumeix (del tot) la pastilla de sabó l'hereta el que ve després, sinó perquè una nit em vaig alçar descalç i em vaig clavar al peu l'ungla de l'anterior ocupant de la meua habitació. Per sort, no sóc aprensiu: la vaig desenganxar i la vaig tirar per la finestra.

En realitat, és fàcil imaginar que un hotel modest a l'Havana tinga algunes carències: es pot entendre que dels dos ascensors de què disposa el Deauville només en funcione un, encara que l'edifici tinga catorze plantes.

Fins i tot es pot tolerar que l'únic ascensor que funciona no pare al seté pis, inclús si és la planta on t'allotges: abaixes al huité i en fas una a peu. No és per tant.

Tampoc has d'estranyar-te si un bon dia el hall de l'hotel apareix ple de goteres i la primera planta està inundada: això pot passar a qualsevol hotel de qualsevol país del món. Fins i tot als millors.

La solució a l'estil cubà és senzilla: escampes poals pel hall per arreplegar l'aigua i canvies els cossiols de lloc per regar les plantes amb l'aigua de la fuita, perquè tot el món sap que l'aigua és un bé escàs.

Si el segon dia la cosa va a més i t'has quedat sense poals per a totes les goteres del sostre, no convé alarmar-se: talles garrafes d'aigua per la meitat i les reparteixes pel hall. Si és que a Cuba ens porten anys d'avantatge en això del reciclatge!

Finalment, si el tercer dia el primer pis continua inundat i l'aigua ja no només es filtra pel sostre sinó que ha començat a fer-ho per les làmpades (!) de la planta baixa, potser només has de donar gràcies i celebrar que eixa siga la teua última nit a Cuba.

Tot i això, recomanaria el Deauville a tots aquells que vulguen visitar l'Havana, el problema és que dubte molt que a hores d'ara l'edifici continue en peu.

El primer any de Mariano



És lògic que aquells que no hem votat PP no ens sentim identificats amb el discurs de l'imminent president ni amb les receptes que ha insinuat, però no és tan normal que trobem a faltar propostes concretes, solucions reals i viables o, al remat, alguna frase que no siga inconnexa o destrellatada. O, almenys, que estiga ben construïda sintàcticament.

No sabem què ha estat d'allò de “els espanyols mereixen un govern que no els diga mentides” i de “la meua intenció és no apujar els impostos” perquè menys d'una setmana després de ser investit president del Govern, Rajoy ha fet just el contrari: mentir els espanyols i apujar els impostos.

La constitució de les cambres estatals, els nomenaments dels ministres i dels alts càrrecs del nou Govern de Rajoy i, sobretot, les retallades socials i l'augment dels impostos aprovats als primers Consells de Ministres han fet que, sumades a casa nostra al risc de fallida de la Generalitat i als propis retalls autonòmics, a més de les últimes sessions del judici de Camps i de Costa i els casos de malversació de fons públics lligats a Urdangarín han fet que enguany entre gamba i gamba (i fins arribar als torrons) les converses a les taules familiars i d'amics hagen estat de tot tret de nadalenques.

Sembla que Rajoy no estava disposat a tornar a xafar-se els dits a València i que les trames Gürtel i Brugal, i especialment l'histrionisme d'un Camps completament trastornat, a les quals calia sumar la pudor de les aigües d'Emarsa, el rescat financer de la Generalitat a finals de desembre i tot l'anecdotari freak-kirsch-faller que cada dia publica la premsa sobre el nostre país han fet no només que cap valencià tinga un càrrec de responsabilitat al nou Govern d'Espanya sinó que passaran mesos abans que tornem a vore Rajoy per estes terres.

18 de gener de 2012: José Manuel García-Margallo, ministre d'Exteriors, a Estrasburg adreçant-se a un eurodiputat britànic: “¡Gibraltar español!”

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

des del meu punt de vista no és tan cert allò que se sol donar per fet sobre un impost i sobre l'altre: és veritat que l'IVA grava els productes sense distingir la capacitat econòmica del contribuent, però també és cert que no tots consumim de la mateixa forma i que el consum de cadascú depén, entre altres coses però principalment, de la riquesa. Així, per exemple, qui canvia un cotxe vell per un de nou, pagarà l'IVA, però, en canvi, qui manté el cotxe vell no pagarà res.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d'haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i secundària, l'increment de les taxes universitàries i l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

És lògic que els ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d'euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l'inefable Montoro compten amb l'aparició per art de màgia de 25.000 milions d'euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

Este cap de setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.

Enmig de la tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per poder avortar.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l'actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (VI): El Malecón



El Malecón, a El Vedado, amb els hotels Habana Libre i Nacional al fons


 Doble arc de sant Martí sobre el far de l'Havana



El Malecón és un dels elements més icònics de l'Havana i recorre la costa de la ciutat des de La Habana Vieja fins Miramar, passant per Centro Habana i El Vedado. Al llarg del recurregut ofereix al visitant antics edificis colonials de caràcter defensiu, com el Castillo de San Salvador o el de la Real Fuerza, a l'Habana Vieja, i tota mena de memorials socialistes a El Vedado i La Habana Centro.

És un lloc de passeig i esbarjo per als havans més humils, els quals hi passegen de dia i dediquen la nit o bé a pescar al tram de Centro Havana o a beure i socialitzar a la zona d'El Vedado.




 Malecón a esquerra i dreta




 Els clàssics fanals del Malecón


El govern municipal ha iniciat la restauració de la façana marítima. A poc a poc, això sí.




 

diumenge, 18 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (V): El Capitolio







Cròniques Havaneres (IV): La Habana Centro


Panoràmiques de La Habana Centro des de l'hotel on ens allotjàvem



Situada entre La Habana Vieja i El Vedado, Habana Centro es el barri més gran de la ciutat i el que compta amb més habitants. De fet, podria ser considerat un barri estrictament residencial, ja que compta amb pocs edificis que no siguen habitatges, però això seria molt ingenu: considerar que els edificis que sobreviuen a Habana Centro són susceptibles de ser habitats resulta terriblement generós. 


El Paseo de Martí és la frontera entre Habana Centro i Habana Vieja





 

dissabte, 17 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (III): La Habana Vieja


  Plaza de la Catedral, Plaza Vieja i Plaza de San Francisco


El govern municipal ha centrat en este barri històric els esforços per restaurar la ciutat i si el visitant no se n'ix de les quatre places (Armas, Catedral, Vieja i San Francisco) i del parell de carrers (Obispo i Mercaderes) que recomanen les guies turístiques s'emportarà una imatge de l'Havana digna de postal: carrers empedrats, edificis restaurats, museus de gairebé qualsevol cosa, vidrieres en perfecte estat, paladares i comerços elegants i hotels en antics palaus d'estil colonial.

La Habana Vieja, però, és molt més que això i només cal girar per una cantonada no recomanada per trobar-se amb la realitat havanera: carrers bruts i amb clots, edificis que es mantenen en peu desafiant totes les lleis físiques, façanes convertides en jardins botànics, cables de la llum per tot arreu i cubans que tallen el trànsit per descarregar creïlles i plàtans. Justament l'aperitiu del que el visitant trobarà a La Habana Centro.



Càrrega i descàrrega a La Habana Vieja


Mai saps on pot eixir un arbre a La Habana Vieja



 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails