Innocents

D'un temps a esta part ens hem cansat de vore com cada volta que esclata un cas de corrupció el polític i el partit afectats apel·len sistemàticament a la palpada presumpció d'innocència per provar a defensar-se (o, senzillament, per guanyar temps) com si la responsabilitat penal fóra el mateix que la responsabilitat política. I no, no és així.

La presumpció d'innocència és un principi del Dret penal espanyol que significa a efectes pràctics que la càrrega de la prova durant el procés correspon a l'acusació. En cristià: per aconseguir una condemna penal és l'acusació qui ha de demostrar els fets que imputa a determinada persona. D'una forma més mainstream: tothom és innocent fins que es demostre el contrari i qui acusa és qui ha de demostrar-ho.

Amb la informació que tenim fins ara, per exemple, és prou improbable que el cas dels sobresous que podrien haver cobrat membres destacats de la direcció del PP acabe en condemna penal, perquè a banda del paper que hi juga la prescripció, el delicte fiscal exigeix que la quantitat defraudada passe dels 120.000 euros.

Això significa que és possible que encara que es demostre que Rajoy, Cospedal, Rato o Acebes van cobrar del PP diners que no van declarar a Hisenda esta conducta acabe sense una reprovació penal. I, per tant, sense una condemna ningú podrà dir que són culpables penalment.

Però l'absència de responsabilitat penal significa que no ha d'haver responsabilitat política? Per descomptat que no: en el procés penal la publicació d'unes acusacions de corrupció per part d'un diari no serviria per condemnar ningú, però en política, almenys, mereix una explicació, que és el que molts encara estem esperant.

El problema és que la responsabilitat política està plena de zones grises que depenen de la tolerància de la societat davant determinades conductes i, sobretot, de la pròpia ètica dels polítics.

I en això, i pel que fa al PP, ja sabem que hem tocat pedra.