Vendre el discurs

Arxiu del Teatre Nacional São João de Porto. Obra i gràcia de Paulo Providência

Dijous passat em vaig deixar caure a la presentació que Carlos Villodres (quina cara de bon de xiquet que té) féu del Demos 3, de la Fundació Nexe, “Valencians i democràcia. Del malestar a la proposta” dins d'un cicle de converses organitzat per Iniciativa.

En un moment donat, abans que l'acte esdevinguera un exercici de teràpia col·lectiva, Villodres va posar d'exemple la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) com el paradigma d'un projecte que havia aconseguit col·locar el seu discurs a la massa sense que pràcticament siga qüestionat per ningú, tot i que (i açò ho dic jo, no ho digué Carlos) hi haja aspectes del discurs de la PAH sobre els quals hauríem de parlar detingudament.

Villodres resumia l'èxit de la venda del discurs antidesnonaments d'una forma molt senzilla: quan Telecinco, la cadena de televisió més intranscendent, en parla a El gran debate i quan Pronto, que resulta ser la revista més venuda a Espanya, inclou totes les setmanes una mena de consultori amb Ada Colau, portaveu de la PAH, podem afirmar que el discurs ha arribat a la societat.

Per a les pròximes presentacions de Villodres apuntaria dos exemples més que vindrien a confirmar este èxit de la PAH: anit, al programa de Gran Hermano, Mercedes Milá posà a la taula del plató un objecte no identificat (ni identificable) on es podia llegir “NO A LOS DASAHUCIOS” i ahir la iaia em preguntà a hora de dinar:

— Tu, fill, tens la casa pagada?

— Què vol saber exactament, iaia?

— Vull saber si tens una hipoteca d'eixes que si no pagues ve la policia i et fa fora.

En resum, si en parlen la iaia i Mercedes Milá és perquè el discurs ha arribat a tot déu.