(I)
—
La meua dona i jo
no passem per un bon moment i vull separar-me.
Així comencen la
majoria de les converses que mantinc cada dia.
—
Molt bé. Primera
pregunta: teniu fills?
I amb quatre o
cinc preguntes més em faig una idea de la situació general. Este
cas en concret és prototípic del temps que ens ha tocat patir:
matrimoni de menys de cinc anys, una criatura, una hipoteca, un
préstec personal, el cotxe per pagar i deutes amb Hisenda i la
Seguretat Social com a conseqüència d'un negoci fracassat.
—
I ara treballes?
—
Bé, faig alguna
cosa en negre...
—
Què fas?
—
Faig ungles de
porcellana (!), faig monyos de fallera (!!) i sóc brodador de la
confraria de la mare de déu dels desemparats (!!!).
De vegades no puc
evitar-ho i acabe preguntant quin és el motiu de la crisi
matrimonial, però en el cas que ens ocupa resultava massa evident.
(II)
—
T'he portat una
llista de les coses que m'agradaria emportar-me de casa.
—
A vore...
Comence a llegir i
no puc evitar que se'm note l'horror a la cara.
—
Entens bé la
lletra?
—
Sí, eixe no és
el problema, però anem a repassar la llista per a assegurar-nos que
està tot correcte. Ací diu “5 botellas de aceite”?
—
Sí.
Guarde un segon de
silenci.
—
Molt bé. I què
és açò de “Basos Disney”?
—
Un conjunt de gots
que li vaig regalar al meu fill de “Las princesas Disney” i
m'agradaria recuperar.
És curiós que
una persona que sap escriure “Christian” (i li posa eixe nom al
fill) no sàpiga escriure “vasos”.
—
Molt bé. I què
és un “Patatero cocina”?
—
Un moblet amb
rodes i calaixos que tenim a la cuina.
—
On guardeu les
creïlles?
—
Sí. I també les
cebes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada