Han tingut molta
repercussió els plors llastimosos de Carlos Iturgaiz arran la
concessió del Premi Ciutadà Europeu 2013 a la PAH per part del
Parlament Europeu: “Hoy es Ada Colau y mañana es Arnaldo Otegi”,
es despatxà l'eurodiputat del PP sense ser conscient que amb esta
comparació, donada l'acceptació social de Colau, el que feia era
llançar una floreta al dirigent abertzale empresonat.
És comprensible
que aquells que no hem viscut sota l'amenaça etarra passem pàgina ràpidament i, també, que no fem del terrorisme el leitmotiv de la
nostra existència, però entenc que per a qui ha hagut d'assistir a
desenes d'enterraments de companys de partit la cosa siga una miqueta
més complicada i que al coret encara hi haja lloc per al
ressentiment i la suspicàcia: el gat escaldat amb aigua tèbia en té
prou.
Però,
justament per això, em costa entendre que Iturgaiz insistira (i
insistira i insistira) a qualificar la PAH d'organització violenta a
la qual dedicà expressions com ara
“No
se puede premiar a quienes solo traen tensión y enfrentamientos”,
“Ada Colau es la promotora de una organización violenta, que tiene
detrás los escraches y que se dedica a amenazar a los políticos y
sus familias” o “la bandera de esta organización es amedrentar
y amenazar
y
hacer la vida imposible a los ciudadanos de España y no puede ser
vitoreada en el Parlamento Europeo”.
Sorprén que una persona que ha
hagut de fer política en un moment fotut i complicat, sota la
innegable amenaça del terrorisme etarra, haja arribat a un punt de
destrellat tan boig que siga incapaç de diferenciar allò que,
efectivament, suposava una amenaça i una coacció i haja acabat
trobant en la PAH un nou enemic a combatre i al qual continuar
acusant d'allò que en algun moment sí que patí.
En esta ocasió, però, ni
Iturgaiz ni els que pretenen viure de l'estela del victimisme tenen
raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada