Fa uns quants diumenges em vaig deixar el Nou Novio dormitant al llit i vaig eixir a passejar amb Matt. No havia begut dissabte, estava postcoitum i havia descansat, per la qual cosa el dia començava amb molt bon peu.
Vaig creuar el
carrer i en arribar a la plaça que tinc davant de casa vaig notar
que la cosa començava a capgirar-se. Una melodia apegalosa en
portugués de Brasil se'm fotia dins del cap i presagiava l'horror:
feia setmanes que circulava pel barri un rumor que tenia els veïns
una mica excitats i eixa cançó, posada en bucle, confirmava la
pitjor solució al tema: algú pretenia muntar una falla a la plaça
i havien començat per organitzar l'apuntà.
Em
vaig apropar amb Matt a l'origen de l'Ai
se eu te pego
i
l'espectacle era pitjor del que podia imaginar: un grapat de lumpen
havia tallat el carrer per posar dos taules de càmping i uns
altaveus i provar a captar nous fallers entre els veïns de la plaça
donant pel cul de bon de matí amb la eixa cançó de merda.
Òbric
parèntesi. El mètode emprat pels fallers tingué molts efectes
entre el veïnat, tret de proselitista. Tanque parèntesi.
Vaig
pegar mitja volta amb la intenció de posar en venda la casa i fugir
del poble quan vaig escoltar que algú em cridava:
—
Ei,
Martí! Martí!
No
podia ser de veres.
—
Martí...
espera... No vols apuntar-te a la falla?
—
Tu
estàs en esta falla?
—
Sí,
m'he apuntat a la Junta...
—
Però
si no vius en este barri...
—
Això
és igual...
—
Però
si no vius en este poble...
—
Això
és igual...
—
Però
si et vaig assistir en una guàrdia perquè vas dir que no podies
pagar un advocat particular i ara resulta que pots pagar una quota
fallera, els petards, la beguda, el...
—
No,
home, no... Que tot això ens
ho paga l'Ajuntament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada