Els
casos Gürtel i Bárcenas que s'instrueixen a Madrid
porten el mateix camí que els casos de corrupció que s'enjudicien a
València: l'allau informació que apareix dia rere dia resulta
impossible d'assumir per part d'un ciutadà normal i la seua
capacitat de reacció es minimitza. És el mateix que passa amb les
drogues: el consumidor acaba per generar-hi tolerància per
saturació.
Òbric
parèntesi. Potser els sociòlegs podrien batejar este fenomen com
l'efecte valencià. Tanque parèntesi.
Així,
esta setmana coneixíem uns informes de la UDEF que en qualsevol país
normal servirien per fer caure un govern, però que al País Valencià
i, per extensió, a la Confederació Ibèrica de Nacions han tingut
menys transcendència que el naixement d'una girafa a un zoo europeu.
Estos
huit informes, entre altres coses, fan un repàs a la connivència de
l'administració de Camps amb la trama de corrupció que encapçalava
Correa i posen damunt la taula les vergonyes d'un país que ha viscut
anestesiat: relacionen personatges com Camps, Costa i Pedro García
amb eixa sèrie de grans esdeveniments que ens deien que servien per
posar València al mapa, com ara la Copa Amèrica o la visita del
papa de 2006, i que de moment només han servit per buidar-nos les
butxaques i fer-nos abaixar la cara.
Una
menció especial mereixen els arxius informàtics que la policia
trobà a la seu de la trama i que porten per títol “PP Comunidad
Valenciana”, “Congreso Regional de Valencia”, “Presentación
candidato Fco. Camps” o, el millor de tots, “Pagos en B del
Partido Popular C. Valenciana” i que no han tingut cap
conseqüència.
Per
sort, les notícies sobre la corrupció del PP valencià, que han
passat de ser una gota malaia a un tsunami, encara ens regalen els
moments esperpèntics que ens agraden i ens donen la vida: el primer
ha estat la decisió del TSJ de donar a associacions de caritat les peces de roba que la trama Gürtel regalà a Betoret; i el
segon moment freak ens el proporcionava el mateix Camps en eixir de
declarar, per segona vegada i de moment, com a testimoni al cas Nóos: “Las cosas que no se recuerdan es difícil recordarlas”.
Definitivament,
ha arribat el moment de demanar a Putin que ens annexione, perquè
açò és del tot insuportable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada