Anit,
mentre pensava si el primer capítol de l'últim invent d'HBO, The
Leftovers, m'havia agradat o era una puta merda (encara que
totes dos coses es poden donar al mateix temps) va sonar el telèfon.
Eren
les onze de la nit i no tenia el número guardat, però tot i això
vaig despenjar:
—Hola,
soy yo.
—¿Quién?
—Yo.
Em
vaig rascar el cap.
—¡Hostia!
Tú.
Era
El Ploramiques.
—¿Pasa
algo?
—Perdona
que te moleste, pero es que no sabía a quién a llamar.
“A
qualsevol altra persona viva del món?” vaig pensar.
—Verás,
es que mi nuevo novio tiene un problema legal y he pensado en
ti.
—¿En
serio?
—Es
que ha recibido una notificación esta mañana y está un poco
nervioso. Si te parece bien, te lo paso y que él te
explique. Se llama Roberto.
I
El Ploramiques em va passar amb El Nuevo Novio, al qual vaig haver de
resoldre uns dubtes sobre una citació que havia rebut de matí, fins
que em va dir:
—Espera
y pongo el manos libres y así te damos las gracias los dos.
Estava
tan horroritzat que em vaig posar un capítol de DAG, una
sèrie noruega sobre un conseller matrimonial completament destrellatat, que em va reconfortar
moltíssim amb este monòleg que es va marcar: “Quan vius sol el
teu objectiu vital és poder dir “que feliç sóc”, però quan
vius amb algú només pots ser feliç si condiciones la teua
felicitat a la de l'altra persona. Per això no té sentit abandonar
la meitat de la teua llibertat, doblant la responsabilitat i no
guanyant-ne res, sobretot quan la majoria de les relacions que
funcionen bé no estan basades en l'amor, sinó en la culpa i la
consciència. L'amor és oscil·lant, però la culpa és constant. Si
una persona creu que està obligada amb la seua parella pels pecats
que ha comés, tendirà a fer tot el possible per acontentar-la i
fer-la feliç. Per això, l'engany ha salvat un bon grapat de
relacions.”
Ni això explicaria el poc trellat d'El Ploramiques.
Quanta saviesta té aquest conseller matrimonial!
ResponElimina