AussieTrip (I): Madrid ens roba i Nick Mulvey és més guapo en persona

Madrid ens roba (la maleta)

Sembla una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.

No estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.

Òbric parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque parèntesi.

En resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em van perdre la maleta.

Vaig aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em sobraven, doncs, 150 cigarrets.

Òbric parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.

Per sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un contrabandista.

Ja a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia on estava.

Vaig donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.

Havia eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!) i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de comprar-m'ho tot nou.

De moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van telefonar:

—Hem localitzat la seua maleta.

—Per fi! I on està?

—A Madrid.

—A MADRID??

—Això és.

—I quan se suposa que arribarà a Melbourne?

—Si tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté ens diga.

—Mire, senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.

Sí, potser estava una mica boig.

—D'acord, senyor, passaré una nota per dir que és urgent.

I sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una llagrimeta.

Em vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.