AussieTrip (III): els companys de viatge

Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.