Loukanikos

M'estic fent vell i ho note, sobretot, perquè la meua tolerància a la imbecil·litat és cada dia menor. Massa sovint em trobe rebatent arguments idiotes de persones a les quals es podria pressuposar certa intel·ligència i que en canvi s'entesten dia rere dia a demostrar que, com va dir aquell, l'estupidesa sempre insisteix.

A propòsit del contagi d'ebola d'una auxiliar d'infermeria madrilenya els límits d'aquella imbecil·litat, del xurrimerinisme i de la misèria intel·lectual general (i de certs polítics i mitjans en particular) s'ha disparat i ha esdevingut una crisi sanitària mental.

L'anècdota del cas, perquè no pense entrar al fons del tema, ha estat una mesura falsament polèmica: el sacrifici del gos de l'auxiliar i el seu marit per a prevenir la possibilitat de nous contagis.

Sobre el fons, com deia, no pense dir ni pruna, perquè no tinc ni els coneixements suficients per fer-ho i perquè en fer-me vell no només he guanyat arrugues, sinó també certa prudència. La decisió de si el gos, de nom Excálibur, havia de ser sacrificat només correspon als experts i/o els responsables de la gestió de la crisi, els quals com tot el món sap, es van pronunciar afirmativament.

El sacrifici d'Excálibur generà una riuada de crítiques a la gestió del Govern, potser un tant exagerada perquè un gos no deixa de ser un animal, i com a tal la seua rellevància objectiva és poca. Ara bé, quan el marit de l'auxiliar prega en un vídeo que l'animal no siga sacrificat la cosa canvia, no des d'un punt científic o de la gestió de la crisi sanitària, però sí des d'un punt sociològic: continua sent només un gos, però és el gos d'algú i la gent empatitza amb eixe home que demana que no se'l sacrifique.

I és en este moment on apareixen els singermornings doctorats en xurrimerisme per a diagnosticar la fi de la civilització perquè hi ha gent que és capaç de preocupar-se per la mort d'un gos quan a l'Àfrica l'ebola mata xiquets cada dia, com si una cosa fóra incompatible amb l'altra o el vertader debat fóra haver de triar entre un gos i la vida de centenars d'africans.

De la mateixa forma que hem consensuat que el primer que fa ús de la reductio ad Hitlerum perd un debat, hauríem de fer el mateix amb aquells que juguen la carta dels “xiquets africans que moren de fam”: Et preocupes pel 9N mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? Et preocupen les retallades en beques mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? El preocupa el càncer de ta mare mentre centenars de xiquets... I així fins la nàusea.

Esta setmana ha mort un altre gos fóra d'este desert intel·lectual i que ha tingut repercussió global: Loukanikos, el gos atenés que apareixia en cada foto de les protestes gregues per la crisi i contra les retallades i que es va convertir en símbol de les revoltes, fins al punt de ser considerat en 2011 per la revista Time “an internacional celebrity” en l'especial que va dedicar a les protestes mundials.

Aquells que lamentem la mort de Loukanikos no oblidem la reacció del poble grec contra les mesures de la troika que han acabat d'afonar el país, de la mateixa forma que aquells que, sense entrar al fons de la qüestió, lamentem el sacrifici d'un gos que era estimat per dos persones no preferim la vida d'un animal a la d'un sol xiquet del món i qui necessita que açò se li recorde és perquè té el cap ple de merda.