Pablo

Ens hem acostumat tant a vore'l cada puto dia en la tele que, potser per això, l'altra nit vaig somiar amb Pablo Iglesias. Sense haver-me drogat ni res, que conste.

Va ser un somni realment pertorbador perquè no només follàvem, sinó que érem nóvios. Era de vesprada i jo estava estés a un llit que supose que era el de sa casa perquè els llençols eren blancs i tenien vaixells.

Òbric parèntesi. Els meus llençols només són d'un color: o blau marí o mostassa o bordeus, però només d'un color. Tanque parèntesi.

L'escena fou terriblement íntima: entrava molt de sol per una finestra que hi havia dalt del capçal del llit i jo provava a dormir amb tanta claror. En un moment donat ell entrava a l'habitació i se'm llançava a sobre i començava a refregar-se com un gos mentre jo li fugia. La cosa semblava tan real que vaig arribar a notar la seua polla erecta contra el meu cul.

De sobte em vaig girar, el vaig besar i li vaig dir “Qué guapo eres, Pablo” i començàrem a follar.

No vaig dir “Qué listo eres, Pablo” o “Qué pelo más bonito y largo tienes, Pablo” o “Qué bolivariano eres y qué bien nos vendes la burra, Pablo”. No, vaig dir “Qué guapo eres, Pablo”.

Em vaig despertar molt disgustat: no només havia somiat que Pablo Iglesias i jo follàvem i que érem nóvios, sinó que al somni jo era tan feliç que havia esdevingut idiota i Pablemos em resultava guapo.

El pitjor de tot és que Pablo Iglesias mantindrà durant tot el que queda de legislatura l'omnipresència televisiva i programes com Salvados o les tontertúlies polítiques continuaran fent-li panegírics i hagiografies i, en no res, esdevindrà president del govern d'Espanya i ja no se'n recordarà de mi.