Una
font ben fiable em va contar que una empresa que pensava fer tota la
campanya de publicitat de falles en valencià va fer marxa enrere en
rebre missatges de gent criticant la iniciativa perquè les formes
utilitzades no s'ajustaven a l'estàndard més estàndard.
A
les xarxes socials és fàcilment detectable esta actitud: empreses
com Consum, que són justament les que han decidit donar el pas i
inclouen (en major o menor mesura) el valencià en la publicitat i en
la retolació dels establiments i dels productes són les que reben
més crítiques dels aiatol·làs de la veritat.
Òbric
parèntesi. Fins i tot més que aquelles empreses que passen
olímpicament de la llengua dels valencians. Tanque parèntesi.
A
València tenim una casta de la qual parlem ben poc: la casta
catalanista que viu del martirologi i del catastrofisme i que es
passa el puto sant dia pontificant sobre la veritat
absoluta de la llengua i de tot allò que ens envolta. Esta casta viu
del tema: monopolitza les organitzacions culturals
(subvencionadíssimes), es pensa que el món real és com el que
viuen als departaments de Filologia de la Universitat de València,
es publiquen llibres insofribles entres ells i sempre tenen una lliçó
per a donar-te.
Tot
això em resultaria prou indiferent si no fóra perquè, amb el
blaverisme ja soterrat, els castalanistes (com els batejà un
amic) s'han convertit a dia de hui en la pitjor rèmora per a la
normalització del valencià al nostre país perquè s'entesten a
ressaltar només aquelles notícies sobre la llengua que són
negatives, barrejant-les amb posicionaments polítics que poc o res
tenen a vore amb l'ús del valencià, de forma que la llengua
continua semblant una cosa marginal i/o acadèmica.
Posaré
un exemple: fa uns mesos un diari va publicar que a un xinés, que
portava 11 anys vivint al País Valencià, li havien denegat la nacionalitat espanyola perquè no parlava espanyol, tot i que el seu
advocat assegurava que l'asiàtic parlava valencià i que això no
havia estat valorat com tocava.
No
calia ser un erudit en sociolingüística per a imaginar-se que si el
xinés, després de més d'una dècada a casa nostra, no parlava
castellà tampoc no sabia fer-ho en valencià i que l'al·legat de
l'advocat era una broma que no tenia ni cap ni peus. De fet, la
notícia deia que “el solicitante alegó que podía comunicarse
en valenciano”.
Òbric
un altre parèntesi. Imagineu si el tema era fals que, amb tot el
rebombori que es va muntar, una ràdio catalana va voler entrevistar
al xinés i es va haver de reconéixer la veritat: el xinés només
sabia parlar mandarí. Tanque un altre parèntesi.
La
notícia, però, va córrer a les xarxes i els castalanistes
li van traure molta punta perquè ens trobàvem davant un cas de
discriminació lingüística per part d'un tribunal espanyol: merda
de la bona per a injectar-se en vena.
Aquells
que estem per la veritable normalització del valencià no hauríem
de caure en el parany dels castalanistes i, sense deixar de
ser conscients de la realitat, podem estar d'enhorabona: mai s'ha
escrit tant ni de tantes coses en valencià com ara, mai tanta gent
l'ha estudiat com ara i mai havia arribat a tants canals de
comunicació com ara.
Passe
de ploramiques i de gent que ha fet de la catàstrofe el seu dia a
dia, que viu del discurs de l'apocalipsi i que no xafa el carrer ni
per saber morir, perquè hem de dir-ho ben clar: hi ha gent que està
currant de veritat.
M'haguera agradat llegir reflexions tan encertades fa trenta anys, quan vam estar barallant-nos els valencians pel color d'una bandera o el nom de la nostra llengua. Molt poc a poc la ciutadania ha sabut arribar a un consens positiu -viu i deixa viure-, seria una llàstima i molt perillós que determinades actituds fonamentalistes de qualsevol bàndol ens feren tornar arrere, una altra vegada més, en la nostra història com a poble.
ResponEliminaSignat, un blaver catalaniste. ;)