Foto

Mon pare a hora de dinar:

—Vine un moment al despatx, que vull parlar amb tu...

Òbric parèntesi. De menut, sempre que mon pare havia de marmolar-me em feia entrar al seu despatx. Tanque parèntesi

—… i agafa una cadira.

Reòbric parèntesi. I sempre em feia seure. Retanque parèntesi.

—Com m'havies dit que la porta de ta casa no tancava bé, este cap de setmana vaig anar a posar-li tres en uno.

—Sí, ja he vist que va molt millor. Gràcies. Dinem?

—Però resulta que quan estava allí va baixar un gat.

Sobre açò volia parlar mon pare.

—Sí, fa unes setmanes que tinc una gata. Potser t'ho havia d'haver dit...

—No passa res... Va vindre i es va refregar. És molt bonica.

No calia ser molt espavilat per a saber que en esta conversa hi havia trampa: si no era per la gata seria per un altra cosa.

—Sí, Moixeta és molt bonica... Anem a dinar?

—Moixeta es diu?

—Sí, Moixeta.

—Molt bé. La qüestió és que ja que estava allí vaig decidir pujar al saló i vaig dir: «Quin saló més ordenat i quina casa té el meu fill...».

Hi havia trampa segur.

—Papà, hauríem d'anar a dinar...

—I, bé, vaig estar mirant i em vaig donar compte d'una cosa.

Mon pare estava torturant-me. Suposí que havia trobat alguna cosa que no devia haver vist, com ara alguna pista del meu xic, així que vaig empassar saliva i vaig fer la pregunta:

—Què vols saber, papà?

Mon pare es va posar seriós:

—Vull saber, fill, per què en ta casa tens fotos teues, de ta mare, del teu germà, de Matt... però no de ton pare.

Em va deixar descol·locat.

—Què?

—Per què no tens una foto meua en ta casa?

Vaig notar com el coàgul que se m'estava fent al cervell es desfeia i recuperava la circulació arterial.

—Ja la tinc triada... però és que estava esperant a trobar un marc adequat.

Va alçar una cella.

—Afanya't, perquè vull una foto meua a ta casa. I si necessites diners per al marc m'ho dius i jo te'l pague, però vull una foto meua allí.

Mon pare s'ha fet vell i s'ha tornat sentimental.