dijous, 25 de juny de 2015

Escenaris postelectorals: la il·lusió òptica del ferit de mort



De menut la iaia m'enviava a comprar anguiles per a l'allipebre de la Nit de Nadal. L'anguilero agafava les anguiles, una a una, de la pica, els tallava el cap, les desbudellava amb la punta del ganivet i, per a acabar, les partia en quatre trossos abans de fotre-les en una bossa de plàstic. I així, jo tornava a casa amb la bossa de les anses, bruta de sang i amb els trossos de les anguiles encara menejant-se a l'interior.

Doncs bé, eixes anguiles ja mortes però que es creuen vives podria resumir la situació actual del PSPV.

Òbric parèntesi. M'he esforçat, però no he trobat un símil millor. Tanque parèntesi.

El 24M els socialistes valencians van aconseguir els-pitjors-resultats-de-la-seua-història, una frase que de tant de gastar-la ja no significa res: amb 23 diputats i un 20% dels vots, han perdut 10 escons i un 7% respecte al 2011, any en el qual ja en van perdre uns altres 5 respecte al 2007.

Esta davallada contínua és comú a tot Espanya i elecció rere elecció (és igual que siguen municipals, generals, europees o d'una comunitat de veïns) els socialistes perden suport de forma indefectible. I el que és pitjor: sembla que no hi ha res capaç de fer canviar esta tendència.

No obstant això, la ressaca dels pactes post24M ha donat als socialistes un respir: gràcies a les coalicions amb la (nova) esquerra, el PSPV ha aconseguit més quota de poder de la que podia imaginar, entre elles la presidència de la Generalitat.

Faria molt malament el PSPV (i el PSOE en general) en valorar positivament els resultats de les eleccions perquè hagen aconseguit (només a través dels pactes postelectorals) salvar alguns mobles: el procés de substitució dels socialistes com a força hegemònica de l'esquerra a casa nostra és imparable.


.

dimarts, 23 de juny de 2015

Escenaris postelectorals: el no-escenari del PP





Alguns agosarats vam predir que l'hòstia del PP al País Valencià en estes eleccions faria bons els lamentables resultats populars en Andalusia. I sembla que no anàvem desencaminats: al califat socialista andalusí el PP perdé només 17 diputats i 14 punts percentuals (passà del 40,66% del vots a un 26,76%) mentre que al País Valencià el 24M els ha deixat en 31 diputats (dels 55 [!!!] del 2011) i amb 22 punts percentuals menys respecte a 2011: del 48,61% [!!!] al 26,25% de 2015.

Si la nit electoral fou dura per al PPCV, les setmanes posteriors han estat un autèntic calvari: poble a poble (i pacte a pacte) els populars han estat agranats del mapa polític valencià i han quedat reduïts a una formació política residual en el nou escenari del poder valencià.

A l'Horta de València, per no parlar de la Ribera o de la Safor, la dreta només manté quatre alcaldies (dos d'elles a pobles com Lloc Nou de la Corona, amb 100 habitants, i Emperador, amb 500), de forma que hui hi ha més valencians amb alcaldes de Compromís, per exemple, que del PPCV.

Després de 20 anys de governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra el PP deixa lloc a l'esquerra a la Generalitat i a les grans ciutats, però també a la majoria de comarques, perquè la desfeta ha estat generalitzada.

Especialment paradigmàtica ha estat la derrota del PP de Rita Barberá a la ciutat de València: el triomf de Joan Ribó ens ha regalat imatges més pròpies d'una ciutat alliberada després de la guerra que la d'un canvi polític més, però és que posar fi a 24 anys de govern ritabarbaresc ben bé valen una celebració (i una bona ressaca).

En definitiva, la dreta al País Valencià ho ha perdut tot, absolutament tot, i només ha fet falta que ens portaren a l'abisme polític, econòmic, social i ètic per fer-los fora.

A la pròxima esperem que no ens coste tant.


dijous, 18 de juny de 2015

Episodio Piloto #39



Nada claro

Una redactora de la delegación valenciana de TVE ha reconocido que no se realizó ninguna conexión en directo con la sede de Compromís el pasado domingo porque, a pesar de disponer de todos los medios técnicos para hacerlo, desde la dirección se vetó esta idea.

Todo apunta a que será Joan Ribó el próximo alcalde de Valencia y eso, después de 24 años de gobierno del PP en la tercera ciudad del estado, parece ser que no merecía unos segundos de conexión. Yo no soy periodista, pero a mí el hecho me parece destacable.

Esto entronca con la degeneración que TVE viene sufriendo desde que el PP asumió su control y que el lunes tomó forma humana en la persona de Buruaga y en su estreno con Así de claro, un formato a medio camino entre la tertulia y el akelarre.

El programita no consiguió reunir ni a un millón de espectadores por lo que es muy probable que el lector de esta columnita no sepa de qué hablamos. Pues bien, hablamos de cómo se destinan miles de euros de dinero público a pagar a portavoces no oficiales del gobierno para que contraten opinadores infames.

Eso sería en general, porque si descendemos al detalle la cosa se pone peor: Buruaga recorrió Atapuerca y se trajo a todos los indocumentados que encontró para hablar de las elecciones, de Isabel Pantoja (no es broma) o de los pitidos a la bandera y al himno en los partidos de fútbol (de verdad, no es broma).

Uno de los invitados/contratados era Bieito Rubido, director de ABC, que para hablar del acoso escolar utilizó las expresiones “niño que tiene una tara” o “niña gordita” y para los que pidió respeto.

Este es el nivel de las cosas.

Columna publicada el 27 de maig de 2015

.



dijous, 4 de juny de 2015

Episodio Piloto #35



Las primeras entregas de la versión íbera de Pesadilla en la cocina lo tenían todo para triunfar: el equipo de Alberto Chicote recorría España buscando la grasa escondida en las campanas extractoras de las cocinas con la excusa de ayudar a estos negocios a salir a flote.

Después de varias temporadas el formato ha perdido chispa y ya nadie se cree que el programa tenga nada de altruista o didáctico (ni siquiera de espontáneo) y capítulo tras capítulo se repite el mismo esquema. El problema ya no suele ser la limpieza ni la propia cocina, sino la evidente falta de profesionalidad de sus propietarios y empleados y eso no se soluciona cambiando las sillas por unas más modernas, rediseñando la carta o pintando las paredes de colores.

Esta temporada, sin ir más lejos, se estrenó con el negocio que un paracaidista (!) expulsado del ejército (!!) había abierto a las afueras de un pueblo y en el que nadie sabía freír un huevo. El problema, para los responsables de Pesadilla en la cocina, eran las tensiones personales entre el propietario y el personal del restaurante y no que nadie tuviera ni puta idea de cómo gestionar un negocio, servir mesas o rebozar un calamar.

En este país de servicios, Chicote pone en evidencia el carácter chapucero del emprendimiento patrio: cuando uno no sabe qué hacer con su vida hipoteca la casa de sus padres y monta un bar, un restaurante o un chiringuito en la playa, contrata a tres indocumentados para que frían patatas congeladas y espera ganar dinero sin dar un palo al agua.

En un mundo ideal, del mismo modo que los padres que llevan a sus hijos a Hermano mayor no deberían haberse reproducido, todos los locales que se prestan a este escarnio público nunca deberían haber abierto sus puertas.

Article publicat el 29 d'abril de 2015, a Levante-EMV.

.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails