Busca qui t'ha pegat (al dia)

Un mes i dos dies de 2012

2012-02-02T09:54:00.003+01:00

18 de gener de 2012: José Manuel García-Margallo, ministre d'Exteriors, a Estrasburg adreçant-se a un eurodiputat britànic: “¡Gibraltar español!”

27 de gener de 2012: José Manuel Soria, ministre d'Energia, alhora que fulmina les primes a les energies renovables afirmà que “habrá libertad de seguir instalando plantas sin estar primadas con los Presupuestos”.

31 de gener de 2012: Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en confirmar que desapareix el sistema de terminis i que les dones hauran de justificar el motiu del seu avortament: “Defender el derecho a la vida es probablemente lo más progesista que haya hecho en mi vida política”.

El mateix dia: José Ignacio Wert, ministre d'Educació, en anunciar que elimina l'assignatura Educació per a la ciutadania: “Proponemos una asignatura cuyo temario esté libre de cuestiones controvertidas y susceptibles de adoctrinamiento ideológico”.

Ahir: Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient, en la primera compareixença al Congrés: “No es incompatible la unidad de cuenca y los trasvases (…) ¿Es que no son utilizables las aguas excedentarias? ¿No existe la solidaridad en este país”.

I el responsible en cap a micròfons suposadament oberts per accident:

30 de gener de 2012: Mariano Rajoy, a l'inici d'una reunió del Consell Europeu: “La reforma laboral me va a costar una huelga”.

I ahir en rebre Artur Mas a la Moncloa: “Vivo en el lío”.

I encara estem a 2 de febrer.

Fidelio

2012-02-01T10:26:00.000+01:00

Una de les professions que hauria de considerar-se de risc és la d'atenció al públic dels serveis postvenda, perquè qui hi recorre sempre ho fa de mala hòstia. És lògic que el consumidor se senta una miqueta estafat perquè allò que ha comprat no respon a les seues expectatives (o senzillament és una puta merda i no funciona) i qui ho paga és el treballador (generalment prou inútil) que ha de solucionar el problema.

Fa uns mesos vaig decidir comprar un altaveu per a l'iPod que el meu germà m'havia portat de Nova York i ho vaig fer a MediaMarkt. Em vaig decidir per un dispositiu Philips, de nom Fidelio (!), senzillament perquè m'agradava.

Vaig gastar-lo durant unes quantes setmanes fins que un bon dia l'aparell deixà de funcionar. Per sort, conservava la factura i em vaig adreçar al servei postvenda del lloc on l'havia comprat perquè me'l curaren.

— Puedes llevarlo a la tienda Philips —provà a espolsar-se la feina la dependenta.
— No. L'he comprat ací i no entenc per què hauria de fer un altre viatge a una altra tenda.

I em vaig quedar amb ganes d'afegir el vocatiu 'puta'.

— Te avisarán en 30 días.

Trenta dies després, però, sense resposta, vaig telefonar per preguntar pel meu Fidelio.

— Lo tienes aquí desde hace días. No sé por qué no te han avisado...

Perquè sou uns inútils, vaig pensar.

Ahir em vaig apropar a MediaMarkt a arreplegar Fidelio per portar-lo a casa i just davant meu hi havia un home massa excitat que no deixava de cridar perquè havia comprat un robot redó d'aquells que van agranant per casa i que sembla que no era prou intel·ligent per al seu gust:

— Es una puta mierda. Aquí dice que limpia toda la casa y este subnormal cuando ha hecho dos habitaciones se apaga y pone 'END' en la pantallita y no es capaz ni siquiera de encontrar la base para recargarse, y ahí se queda, con cara de gilipollas, en medio del pasillo y la casa sin barrer...
— Señor, no levante la voz.
— No levanto la voz, yo es que hablo así. Y no vivo en un palacio, ¿eh?, que yo vivo en una casa de tres habitaciones y la mierda esta no es capaz de terminar de barrer ni la habitación de mi hijo, que es la más pequeña...
— Señor, por favor...
— Y encima me dices que no me lo cambias, que tengo que dejarlo aquí para que lo lleven a reparar. Tiene cojones la cosa... Si es que tenía que haber hecho caso a mis amigos y haberme comprado...

I no vaig poder evitar intervindre:

— ¿Una escoba?

L'home callà i girà el cap:

— Contigo no estoy hablando.

I la veritat és que tenia raó.

Salazar

2012-01-31T00:29:00.002+01:00

— Diga'm?
— Soy Salazar, el gitano.

La concreció era del tot innecessària.

— Dime, dime...
— Oye, que ha llegado a casa una carta del juzgado diciendo que hay no sé qué juicio en mayo.
— Sí, el juicio de tu hijo.
— ¿Del chiquillo?

El chiquillo té els ous peluts.

— Sí, Salazar, el juicio de tu hijo.
— Pero a ver, ¿no habíamos quedado que eso estaba arreglado?
— Estas cosas no se arreglan así como así.
— ¿Pero la jueza no había dicho que lo del chiquillo eran cosas de niños y que lo podíamos dejar correr?
— No, la jueza nunca ha dicho nada de eso... aunque hubiera estado bien.

Salazar coneix el secret per desbloquejar el sistema judicial.

'Rehab'

2012-01-30T10:16:00.000+01:00

A propòsit del despropòsit de sentència que esta setmana passada absolia Camps i Costa de les acusacions de suborn passiu impropi la senyora Cospedal es preguntava “¿Y ahora quién repone la honorabilidad de ambos?” i li contestava, entre altres, l'il·lusionista González Pons afirmant que “a Camps no hay que rehabilitarle, ya está rehabilitado”.

Òbric parèntesi. Ignore si, donat l'espectacle patològic que hem presenciat al Tribunal Superior de Justícia, sobre la suposada rehabilitació de l'ecs!President de la Generalitat el diputat Pons es referia a una d'aquelles clíniques a les quals els actors de Hollywood passen llargues temporades. Tanque parèntesi.

El ben cert, però, és que Camps mai ha deixat d'estar diputat, encara que el seu absentisme laboral a Les Corts seria motiu de comiat a qualsevol empresa privada, però a ningú amb un mínim de trellat li passa pel cap que puga tornar a presidir la Generalitat Valenciana en esta (o en una altra) vida.

Les llengües més llargues parlen d'una retirada daurada de Camps al Vaticà en qualitat d'ambaixador, la qual cosa, si es confirma, no farà més que afegir un altre element lisèrgic a esta història tan grotesca, però a mi em preocupa especialment l'honorabilitat i la rehabilitació de l'altra part del tàndem: la de Costa.

Ric, igual que l'altre, ha mantingut l'acta de diputat autonòmic durant tot este temps, però no hem d'oblidar que qui encarregava caviar a grapats era, també, secretari general del PPCV, un càrrec que a este país es troba protocol·làriament només per baix del de fallera major de València i que algú hauria de reposar la seua honorabilitat i rehabilitar-lo.

En eixe sentit, no estaria malament tornar a vore Ric fent rodes de premsa i signant comunicats en nom de la sucursal valenciana del Partit Popular, però ignore si el PPCV té autonomia per triar el seu propi secretari general o ha de consultar este tipus de coses amb Cospedal ja que, recordem, fou ella la que el fulminà, sense renunciar a la dosi de despropòsit que ha acompanyat la gestió der tot este cas, aquell mític mes d'octubre de 2009 en què deixà el càrrec al partit.

Estic segur que Ric sap a qui ha d'adreçar-se.

Article publicat a l'Informatiu.

'Primula elatior'

2012-01-27T10:32:00.005+01:00

La relació que porten la iaia i ma mare s'enquadra perfectament en el prototipus del que farien una sogra i una nora de qualsevol país mediterrani: l'odi.

Resumint, perquè la història no és massa particular: ma mare està farta de les intromissions i opinions de la iaia; i la iaia, directament, passa de tot allò que li diu ma mare.

Òbric parèntesi. En defensa (o no) de l'actitud de la iaia juga la seua edat i el que fet que no només passa de ma mare, sinó de mitja població mundial. De fet, crec que només fa cas d'allò que diu Ana Rosa Quintana. En defensa (o no) de l'actitud de ma mare només juga la menopausa. Tanque parèntesi.

La qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.

Com passà dimarts, quan a hora de dinar vaig trobar a l'ensalada una cosa estranya que no vaig ser capaç d'identificar tot i que em resultava terriblement familiar. Fins que la vaig olorar de prop.

— Iaia, es pot saber què hòstia ha posat en l'ensalada?
— M'ho ha donat ta mare. És com si fóra fuet, 'itat?
— No és fuet... Ma mare no li ha dit què era?
— No. M'ho donà i no em digué res més.
— Hòstia puta... i vosté no ha vist que hi havia un gos dibuixat en el paper?
— Un gos? Pensava que era un porc... però, ara que ho dius, per a ser un porc tenia massa pèl.

Efectivament, la iaia havia fotut a l'ensalada llesques d'una salsitxa de Matt.

* * *

A la imatge una pàgina de Deutschlands Flora in Abbildungen, obra de Jacob Sturm de 1796, dedicada a la Primula elatior, plata herbàcia coneguda popularment com 'sogra i nora' perquè fa les flors de dos en dos però donant-se l'esquena, de forma que cadascuna mira cap a una direcció. Talment com ma mare i la iaia.

Tres consideracions sobre la sentència

2012-01-26T01:56:00.001+01:00

UNA

Fins i tot abans de tindre el jurat constituït, qualsevol que no fóra un innocent (o un no-culpable) sabria que era difícil aconseguir una sentència que condemnara Camps i Costa. En primer lloc, per les diferents majories que exigeix la Llei del Jurat: dels nou membres (els suplents ni tan sols participen en la deliberació), calen set vots per a condemnar els acusats però només cinc per a absoldre'ls. Així, Camps i Costa han estat absolts per la mínima.

Òbric parèntesi. Açò podria interpretar-se com una conseqüència sui generis i un punt perversa del principi in dubbio pro reo. Tanque parèntesi.

També ha jugat a favor dels acusats, i de quina forma, el caràcter llec dels jurats, ja que és prou obvi que un tribunal professional, format per autèntics magistrats i no per ciutadans, haguera condemnat almenys a l'ecs!President, donat l'allau de proves que hi ha al sumari i que s'han reproduït durant la vista oral del judici.

Però, clar, si el propi sistema legal considera que els jutges i magistrats no són infal·libles (i per això ha creat una segona instància processal i tot un sistema de recursos) no podem entendre de cap manera que un jurat popular ho siga, i molt menys quan és capaç de dir, per exemple, que ha quedat provat que la relació entre Camps i El Bigotes era només “comercial”.

DOS

Un dels aspectes positius que ha tingut este judici ha estat el de donar a conéixer el vertader caràcter pertorbat de qui ha estat President de tots els valencians. És cert que Camps ha guanyat este assalt, però pel camí ha perdut la presidència de la Generalitat i, per extensió, s'ha diluït allò tan estrany i ple de polítics de segona i tercera que era campsisme.

Gràcies a este judici (en realitat a tot el procediment) el món ha pogut comprovar el caràcter histriònic de Camps i tota la misèria que l'envoltava, començant per un Ric Costa que ha superat amb escreix la caricatura que tots teníem en ment.

La sentència els absol, això és cert, però a quin preu? Des del primer moment hem vist un Camps grandiloqüent que ha traslladat a l'opinió pública una imatge pròpia vergonyosa i vergonyant, submergida fins al cap a una mar de frikisme i de ridícul.

Al seu costat un ninot de falla resultava (i resulta encara) més seriós.

TRES

La pregunta més immediata, a l'espera d'un més que presumible recurs, és què fem ara amb Camps i Costa, però sobretot amb Camps.

El solatge popular valencià (és a dir: la morralla del partit) considera que Camps es va immolar renunciant a la Presidència de la Generalitat per fer un favor a Rajoy i a la mare de déu i ara que ha estat absolt el problema pot ser encara més greu que quan només estava imputat: ha de tornar a la política o no? I encara més: com?

Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra va accelerar la laminació de les deixalles del campsisme abans d'haver soterrat el mort i no és cap secret que esta maniobra, que comptava amb el plàcet de Madrid, ha fet traure les ungles a personatges tan influents al partit com Rita i Rus, que voldran cobrar-se ara la seua peça.

I no oblidem que Ric i Camps encara són diputats.

Bisbes on fire

2012-01-25T10:42:00.000+01:00

Els escarabats estan revolucionats: la primera pixada fora de test la va protagonitzar el bisbe de Còrdova fa dotze dies quan afirmà en una carta adreçada als fidels que «la incitació a la fornicació és contínua als mitjans de comunicació, al cine i a la televisió, fins i tot en algunes escoles de secundària, dins dels programes escolars», però pocs dies després s'afegiren a l'orgia de despropòsits els responsables de les diòcesis de Tarragona i Valladolid.

El segon, el famós Ricardo Blázquez, qüestionava (off the record, això sí) la idoneïtat de la designació de la vicepresidenta del Govern com a pregonera de la Setmana Santa de Valladolid per la seua situació matrimonial, ja que sembla que Soraya Sáenz de Santamaría es va casar per la via civil a un consolat espanyol al Brasil. La dreta chic fa estes coses tan estranyes.

Per la seua part, l'arquebisbe de Tarragona es cobrí de glòria a Els matins de TV3 (!) en afirmar quan li preguntaren pel matrimoni gai que tot i que «com a persones, tots són fills de Déu, hi ha comportaments que no són adequats ni per a la persona ni per a la societat»

Em pensava que si alguna cosa positiva havia de tindre la tornada de la dreta al Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions i a la Generalitat de Catalunya era que la jerarquia de l'Església catòlica, tan hiperactiva durant els últims anys, deixaria el carrer (i les televisions) i tornaria a les coves, però no: resulta que sóc més ingenu del que imaginava.

Dilluns posttraumàtic

2012-01-24T10:48:00.003+01:00

Ahir no vaig anar cara l'aire en tot el dia perquè diumenge Matt va patir un altre atac epilèptic. A les quatre i mitja de la matinada, ni més ni menys, i ja no vaig ser capaç de dormir més de deu minuts seguits.

De nit Matt sol dormir al corredor de casa, a la porta de la meua habitació, i em van despertar els crits i els espasmes del pobre animalet. Vaig saltar del llit i vaig córrer a la cuina a buscar uns tranquil·litzants que em va receptar la veterinària. Li'n vaig administrar dos i el gos deixà de convulsar i es quedà mig torrat, però jo vaig ser incapaç de tornar a dormir.

Al matí següent el vaig portar a la clínica i li van fer una analítica. Hui o demà sabré els resultats, però pel que sembla té les defenses baixes, està refredat i, probablement, amb un tractament amb antibiòtics els episodis epilèptics desapareixeran. Però no m'ho poden assegurar. En el pitjor dels casos, si es confirma que Matt és epilèptic, haurà de prendre una medicació específica diària i podrà fer vida normal. Vull dir, vida de gos.

La veterinària m'assegurà que no és per a tant, que té molts pacients que segueixen eixe tractament i que estan perfectament, però a mi eixos altres pacients em tenen igual, perquè jo patisc per Matt. I molt més del que m'agrada reconéixer.

Mai haguera pogut imaginar que vore Matt malalt poguera afectar-me tant. Després d'una estona el gos no recorda què ha passat i menja, beu i vol jugar com sempre mentre jo em quede amb cara d'idiota i amb els ulls rojos. Ell fa com si no haguera passat res, però en el meu cas la imatge que acabe de presenciar es repeteix al meu cap i em tortura. I m'angoixa i em causa pesar.

I només vull que passe.

Major

2012-01-23T10:49:00.002+01:00

La setmana passada, no sé ben bé per quin motiu, vaig arribar a la conclusió que si volia trobar algú amb el qual passar al sofà les depriments vesprades de diumenge havia de provar a posar ordre en la desordenada vida que porte. O per ser més explícit: si volia trobar novio havia de deixar de follar amb qualsevol que se'm posara per davant.

Òbric parèntesi. No entenc com vaig trobar raonable o justificable eixa estranya teoria (què tindrà a vore una cosa amb l'altra), però la qüestió és que vaig passar tota la setmana amb eixa determinació entre cella i cella. Tanque parèntesi.

I per això encara hui estic provant a entendre com a poqueta nit de divendres vaig acabar al llit amb un xic amb el qual havia quedat només una volta fa uns mesos per prendre café i del qual no havia tornat a tindre notícies.

— Disculpa, però quina edat tens? —vaig preguntar quan estàvem al llit.
— Veintiuno...
— Hòstia...
— … para veintidós —afegí com si una altra alternativa fóra possible.
— Saps que jo en tinc trenta-dos?
— Sí, pero no te preocupes: me gustan mayores.

Li vaig fer mal.

Text publicat, irresponsablement, a l'Informatiu.

Secret

2012-01-20T11:31:00.002+01:00

Ahir abans de dinar em va assaltar pel carrer la típica dona del veïnat que saps que és família però no fins a quin punt. O millor: fins a quin grau de consanguinitat.

Òbric parèntesi. Este tipus de dona, almenys per a mi, sí que és típica. Tanque parèntesi.

— Fill! Anava a ta casa a parlar amb ton pare, però millor si li dónes tu l'avís. Voràs, el meu menut festejava amb una xiqueta que era... una miqueta problemàtica, ja saps què vull dir, i ara que, gràcies a Déu, ho han deixat estar, el meu Josep no ho porta gens bé i diu que no vol estudiar, no menja res i em contesta malament i jo vull que parle amb ton pare, perquè a banda de ser família ell sempre ha sigut el nostre metge, i el meu Josep té molta confiança amb ell, però com me figure que no em deixarà entrar a la consulta perquè no vol parlar del tema davant meu, vull que li digues a ton pare que siga implacable i que li deixe les coses ben claretes. A tot açò, com està la iaia?

Vaig dir que sí a tot i mentre dinàvem vaig comentar la història amb mon pare:

— M'he trobat amb la dona eixa del carrer de darrere que es féu la façana de casa com si fóra un nínxol del cementeri.
— La dona del meu cosí —identificà mon pare immediatament.
— Això. Que diu que esta vesprada portarà el nano a la consulta perquè ho ha deixat amb la novieta i ara està mig depressiu.
— Merda.
— I com segurament el nano no deixarà que sa mare entre a la consulta mentre et conta la història, volia dir-te que sigues implacable i que li digues que tampoc és per a tant.
— I damunt són d'Adeslas, que passen la targeta i prou... —es queixà mon pare.

Vam continuar amb el dinar i amb el café li vaig preguntar:

— Em contaràs com ha quedat la història, veritat?
— Fill, no has sentit parlar del secret professional?

Spa!

2012-01-19T09:40:00.001+01:00

— Disculpa, però a quina hora no hi ha xiquets a la piscina?
— Perdona?
— Que a quina hora no hi ha xiquets a la piscina.

Estic segur que l'encarregada de la recepció del centre esportiu va barallar la possibilitat de telefonar la policia i de denunciar que un xic prou irritat estava fent preguntes estranyes relacionades amb menors mig despullats, però per si haver de patir uns monitors que no són suficientment atractius no era prou suplici, des de principi d'any la piscina on nade ha multiplicat les hores dels cursos de natació per a xiquets.

— T'explique: sóc usuari de la piscina però no vull nadar quan estiguen fent cursos per a xiquets perquè esguiten amb l'aigua, no deixen de tirar-se els xurros de goma els uns als altres i, sobretot, criden massa i així no hi ha déu que nade en condicions.
— És que enguany hem ampliat l'horari dels cursets i estan totes les vesprades, de quatre a huit.
— Totes les vesprades!? De quatre a huit!? Això és intolerable.

Ho sent, però he triat un model de vida en el qual les coses d'este estil suposen un autèntic drama.

— En eixe cas hauré de donar-me de baixa.
— I per què no fem una cosa... —suggerí l'encarregada.
— No crec que m'interesse...
— Pots apuntar-te al torn de matí...
— Perdona, però jo treballe...
— ... que val la meitat del que estàs pagant ara...

Vaig decidir callar i deixar que la pobra xica acabara.

— ... i amb el que t'estalvies pots apuntar-te a tots els serveis de l'spa i encara et sobren un grapat d'euros al mes.

L'u de febrer comence. I ja m'han dit que hi ha tres saunes.

El múscul popular valencià

2012-01-17T17:45:00.001+01:00

Les males llengües asseguren que quan Rajoy anuncià els noms dels futurs ministres de l'imminent Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions la seu del PPCV es va quedar en silenci i tots els presents es van mirar de reüll.

Ni el nom del desaparegut González Pons, a qui tots situaven com a portaveu abans de vore's esguitat pel cas Urdangarín, ni el de Rita Barberà, la qual va sonar com a ministrable durant tota la campanya, van eixir de la boca molla de Mariano.

— No os preocupéis, que queda la pedrea —es van dir els uns als altres en referència a les secretaries d'estat.

Però, quan finalment arribà la pedrea el silenci i les cares llargues tornaren a omplir la seu dels populars valencians i per a tots va quedar clar que Rajoy no comptaria, per si de cas, amb cap càrrec del partit vinculat al País Valencià.

Sembla que Rajoy no estava disposat a tornar a xafar-se els dits a València i que les trames Gürtel i Brugal, i especialment l'histrionisme d'un Camps completament trastornat, a les quals calia sumar la pudor de les aigües d'Emarsa, el rescat financer de la Generalitat a finals de desembre i tot l'anecdotari freak-kirsch-faller que cada dia publica la premsa sobre el nostre país han fet no només que cap valencià tinga un càrrec de responsabilitat al nou Govern d'Espanya sinó que passaran mesos abans que tornem a vore Rajoy per estes terres.

Òbric parèntesi. Estic segur que abans vorem Mariano estiuar a qualsevol illa de leprosos del Pacífic que posar un peu a València. Tanque parèntesi.

Estic convençut, també, que en la determinació de Mariano de donar més càrrecs al PP de Ceuta que al valencià ha pesat, i molt, la imatge que els nostres populars donen a través dels seus comptes de Twitter, perquè no hi ha dia en el qual algun càrrec de la direcció regional no ens regale una piulada digna d'emmarcar.

Així, Juan Cotino, president de Les Corts, membre il·lustre dels sectors més ultres de l'església Catòlica i conegut per portar allà on va un crucifix, es va despatxar el dia de Nadal amb un:

O Trini Miró, ecs!consellera del Govern de Camps i a la qual no se li coneix una altra ocupació que passar matí i vesprada creant jurisprudència via Twitter sobre el judici:

O Rafael Blasco, que ja era conseller en temps de Jaume I, afirmant com si acabara d'arribar a la Generalitat:

O l'hiperactiu Rafael Maluenda, diputat des de 1983 (!), que no té mirament en comparar la durada del judici de Camps amb el de l'etarra Parot i assegurar que això el fa esdevenir 'inhumà':

La veritat és que entre tots no li han deixat una altra opció a Mariano.

De metges

2012-01-17T09:39:00.000+01:00

Diumenge de vesprada prenia café amb un xic:

— Entonces tu padre es médico.
— I el meu germà també.
— Mola eso de tener médicos en la familia, ¿no?
— Bé, en realitat depén. No m'agrada massa que em conten anècdotes com ara que un pacient de mon pare, que era polític, en la inauguració d'un centre de salut li van fer provar una nova màquina de ressonàncies per fer el paripé davant la premsa i li van detectar un càncer al fetge tot just mentre els periodistes feien fotos.
— ¡No jodas!
— O que un altre home, quan li faltaven només cinc mesos per jubilar-se després d'haver treballat tota la vida a un hospital, decidí arreglar-se les dents i el dentista li va detectar uns granets a les genives que resultaren ser metàstasi d'un càncer que ja tenia estés per tot el cos i no tingué ni tan sols possibilitat de rebre tractament.
— Joder, joder...
— Per això, i no sé com ho voràs tu, però hi ha coses de metges que preferisc no saber.
— Entiendo...
— La part positiva, però, és que sempre tinc valium a casa.
— ¿Y eso lo compensa?
— No ho saps ben bé...

Necrofàgia

2012-01-16T10:23:00.005+01:00

Una de les mesures d'un dels últims consells de ministres del Govern de ZP consistí a alçar la prohibició que des de la crisi alimentària de les vaques boges no permetia als ramaders abandonar els cadàvers d'ovelles i vaques al mig del camp, com havien fet tradicionalment.

Òbric parèntesi. Esta mesura, en contra del que puga semblar, no pretenia buscar utilitat a les deixalles dels que serien imminents ecs!ministres del PSOE, ja que per a això existeix el Consell d'Estat, el Senat o, també, les primàries socialistes, sinó garantir l'alimentació dels voltors i d'altres aus carronyaires. Tanque parèntesi.

Este costum no només serveix per alimentar espècies tan amenaçades com el trencalòs, l'aufrany o el voltor negre, ja que també evita als ramaders de camp la despesa extra que suposa desfer-se dels animals morts de forma controlada.

Esta setmana, però, a propòsit de la sentència del cas que jutjava la desaparició i mort de Marta del Castillo, hem pogut vore un pas evolutiu més enllà del que suposa alimentar-se d'ossos i de carn en descomposició, i és que alguns han estat capaços fins i tot de traure profit de la desaparició i de la mort d'una adolescent, malgrat l'absència de cadàver.

Continua a l'Informatiu

Person of Interest

2012-01-12T09:47:00.000+01:00

— Mamà, passa alguna cosa?
— No. Per què ho preguntes?
— Segur que no passa res?
— Segur.
— Ok. Bé, me'n vaig.
— Sí que passa, fill.
— Què passa?
— El teu cosí.
— El meu cosí?
— Sí, el teu cosí.
— El meu cosí què, mamà?
— El teu cosí se separa.

Vaig guardar un parell de segons de silenci.

— Molt bé. Me'n vaig.
— Sembla que no s'entenia amb la dona i mira, no han arribat ni a fer dos anys junts.
— Eixes coses passen. Me'n vaig, de veres, que ja faig tard.
— Però tu no digues res a ningú, eh?
— Res de què?
— Del teu cosí.
— Va, mamà, a vore si et penses que a algú li interessa la vida del meu cosí.

Fum (i II)

2012-01-11T10:18:00.002+01:00

— A ma casa no es pot ni respirar i jo estic malalta dels bronquios! —es queixà una altra veïna.
— No sé què estarà cremant ton tio, però una cosa et dic: això no pot ser llenya!
— Jo tenia la roba estesa i ara em tocarà tornar-la a rentar perquè s'ha fumat!
— El meu home s'ha tornat loco buscant d'on eixia el fum, perquè pensàvem que se'ns cremava la casa —informà una altra i, la veritat, en escoltar això em vaig consolar: almenys no era l'únic al qual el fum havia fet embogir aquella nit.

Tot plegat era molt freak, però encara podia ser-ho encara més.

— Ja sabeu que el fum ve de casa del veí, tanqueu les finestres i...
— Volem que parles amb ell.
— Què? Jo?
— Clar: no només és el teu veí, sinó també ton tio. A tu et farà cas.

Encara no sé per què vaig picar la porta de mon tio.

— Voràs —vaig començar quan obrí— estem ací un grapat de veïns... i estàvem una miqueta preocupats perquè no fa més que eixir fum del teu pati. Està tot controlat?

Mon tio portava una gorreta al cap. I eren les deu i mitja de la nit.

— Fum? Ah, a mi no me n'ha entrat.
— Jo estic malalta dels bronquios!—apuntà, des de darrere, la veïna.
— Senyora, un segonet! Voràs, tio, és que no sabem què estàs cremant i, clar, la gent està una miqueta preocupada.
— Estic cremant documentació.

Vaig callar perquè vaig donar per entés que l'explicació havia de continuar d'alguna forma, fins i tot tractant-se de mon tio.

— Tenia moltes caixes de documentació de l'empresa i, tu ho sabràs millor que jo perquè eixa és la teua faena, la Llei de Protecció de Dades diu que he de cremar-la per garantir la privacitat dels clients.

Semblava, per tant, que mon tio portava tres hores cremant paperassa antiga a una barbacoa i repartint el fum i les cendres (i indirectament també la paranoia) per totes les cases dels veïnat.

— Anem a vore, tio, el que diu la Llei és que, arribat el moment, has de destruir la documentació i no tirar-la directament al contenidor, però en cap lloc diu que hages de cremar-la. Existeixen, de fet, unes maquinetes que ho fan per tu. Es diuen 'destructores' i hi ha de molts tipus.

Els veïns van guardar silenci, i vaig continuar:

— Però això, si vols, ja ho xarrem un altre dia. Au, bona nit a tots.

M'encanta ma casa, però canviaria el veïnat sense pensar-m'ho.

Fum (I)

2012-01-10T10:40:00.004+01:00

Diumengea poqueta nit, en entrar a casa després de passejar amb Matt vaigestar a punt de patir un infart: només rodar la clau vaig notar quefeia olor a cremat i de seguida vaig vore que tenia la casa (ma casa!) plena de fum.

Elprimer que vaig pensar és que havia deixat alguna cosa al foc o queno havia apagat del tot un cigarret per culpa de la ressaca, peròdesprés de recórrer tota la casa no vaig trobar l'origen del fum itot just quan estava a punt de patir un (altre) infart vaig apujar ala terrassa i vaig comprovar que el fum venia de casa del veí, queresulta ser també mon tio (germà de mon pare), que havia encés laputa barbacoa, i que havia entrat a la meua per una finestra que johavia deixat oberta, justament, per ventilar la casa abans d'eixir apassejar amb el gos.

Buscaqui t'ha pegat.

Vaigmaleir les barbacoes i al veí-tio, vaig tancar els finestrals de laterrassa i vaig obrir les finestres del menjador per fer que el fumisquera per l'altra banda de la casa i tot i que estava segur que elfoc estava fora i, sobretot, que semblava estar controlat, no vaigpoder evitar pegar-li massa voltes al tema i acabar comportant-me comun neuròtic, revisant cada endoll, cada cable, cada electrodomèstici qualsevol cosa susceptible de patir una combustió espontània.Vaig mirar, fins i tot, baix dels llits.

Òbricparèntesi. Potser m'he quedat tontoi encara no en sóc conscient. Tanque parèntesi.

Ahora de sopar, però, quan ja estava molt més tranquil van tocar altimbre i vaig vore la grossa cara de ma tia (germana de ma mare), queviu just darrere de casa, a la pantalla del videoporter:

—Martí,fill, pots baixar? És que ha passat una cosa... —demanàplorosa.

Enbaixar, però, no em vaig trobar només ma tia, sinó mig veïnat,tots rotllats amb bates impossibles, calçats amb sabates d'anar percasa i amb cara d'emprenyats. Semblava una de les escenes boges de lapel·li Lacomunidad.Només faltava Terele Pávez i un xiquet retardat vestit de PowerRanger.

—Nohas notat res estrany? —preguntàun veí.

—Parleudel fum, veritat? —vaigrepreguntar alçant una cella

(...)

El Nadal segrestat

2012-01-09T10:51:00.002+01:00

Elperíode que comprén els dies que van des del sorteig de la grossade Nadal a la Nit de Reis es caracteritzava perquè havies desuportar (encara més) a la família, perquè et lliuraves alconsumisme més ferotge, perquè pagaves una pasta per un marisc quela resta de l'any val la meitat i perquè començaves gener amb unsquants quilos de més.

ElNadal, però, era també tradicionalment una època de catatoniapolítica: el Congrés prenia unes vacances gairebé escolars i elsdiaris se les veien putes per omplir les pàgines amb informaciód'entitat suficient per no semblar encara més ridículs. Enguany, encanvi, el calendari que hem arrossegat després de les eleccions del20 de novembre ha fet que este Nadal haja estat d'una frenesiapolítica mai vista i, conseqüentment, també informativa.

Laconstitució de les cambres estatals, els nomenaments dels ministresi dels alts càrrecs del nou Govern de Rajoy i, sobretot, lesretallades socials i l'augment dels impostos aprovats als primers Consells de Ministres han fet que, sumades a casa nostra al risc defallida de la Generalitat i als propis retalls autonòmics, a més deles últimes sessions del judici de Camps i de Costa i els casos demalversació de fons públics lligats a Urdangarín han fet queenguany entre gamba i gamba (i fins arribar als torrons) lesconverses a les taules familiars i d'amics hagen estat de tot tret denadalenques.

Enpoc més d'un mes, i sense haver fet cap aparició pública (i el mésgreu, haver anunciat que no la farà fins febrer) Rajoy ja s'hacarregat el Nadal.

Iencara li queden quatre anys per davant.

Publicat a l'Informatiu

"la Caixa", ¿dígame?

2012-01-05T09:59:00.003+01:00

Telèfon:

—Bienvenido a ”LaCaixa”, si quiere ser atendido en castellano pulse 'uno'. Benvinguta ”LaCaixa”, si vol ser atès en català, premi 'dos'.

Dos:

—Buenas tardes, leatiende Wendolyn, ¿en qué puedo ayudarle?

BOE

2012-01-04T10:20:00.001+01:00

Estosprimers dies de l'any s'ha parlat tant de dos anuncis apareguts alBOE i han estat tan comentadíssims a les xarxes socials que per unmoment he tingut la impressió que en lloc d'haver estat publicats al'antiga Gazeta de Carles III ho havien estat al Marca.

Totsdos anuncis, analitzats superficialment, podrien servir per fer-nosuna idea del que se'ns ve a sobre: hòsties i més hòsties, ja qued'una part, ens assabentàvemque el Ministeri de l'Interior es gastava vora un milió i mig d'euros en artificis lacrimògens i fumífers per a la Guàrdia Civil; i d'altra, que cada mes de 2012 el Govern de Mariano Rajoy lliurarà a l'Església catòlica 13.266.216,12 euros en concepte de finançament (pàg.42). Un damunt de l'altre. I cada puto mes.

Éscert que ambdues publicacions juntes criden l'atenció i que laprimera sembla una al·legoria (per allò de les llàgrimes) del'horitzó que dibuixen les retallades socials que ja ens hananunciat i d'aquelles que vindran, però cal fer una lectura méscompleta per evitar caure en el parany de la crítica equivocada,perquè si ens fixem una miqueta comprovarem que la licitació de lacompra dels gasos lacrimògens i fumífers per a la Benemèrita esféu el 25 de juny i que l'adjudicació del contracte tingué lloc el4 de novembre.

Igualment,pot indignar que l'Església catòlica arreplegue cada mes eixaquantitat obscena de diners en una situació de crisi que frega larecessió econòmica, però novament hem d'estar a la lletra menuda:fou la Llei 42/2006 de Pressupostos Generals per a l'any 2007 la queestablí per primera vegada que el Govern entregaria a l'Església el0,7% de la quota íntegra de l'IRPF d'aquells contribuents que aixího desitjaren (la famosa creuetadels catòlics) a costa, això sí, dels pressupostos de tots elsciutadans i que suposà que ja en 2007 els escarabats de negres'emportaren 12.501.051,76 euros mensuals.

Pertant, en el primer cas el nou Govern s'ha limitat a complir amb unaobligació contractual ja licitada i adjudicada per l'anteriorexecutiu; i en el segon només a aplicar unes disposicions -enrealitat una pròrroga- d'allò que es posà en marxa en 2007.

Perdescomptat que sóc de l'opinió que ni l'adquisició de materialantidisturbis ni el finançament de la Secta catòlica haurien de seruna prioritat en una situació de crisi que força a apujar els impostos i a retallar drets i prestacions, però ens enganyarem sibusquen responsabilitats al nou Govern de Rajoy, perquè el que hemde tindre ben clar és que l'ombra (i la ressaca) de l'últim govern socialista encara és allargada.

La “gauche caviar”

2012-01-03T10:20:00.001+01:00

Norecorde què em portà a acabar parlant de Sarkozy amb un francés laNit de Cap d'Any en companyia del meu amic F. ni per què vam acabarfent ús del terme gauche divine.

—¿Qué significa gauchedivine? —preguntàel francés.

—Hombre, es la expresión que seutiliza para referirse a la izquierda pija... pero, espera unsegundo, ¿los franceses no decís gauche divine?

—No, no lo había oído nunca...

—Vamos, no me jodas. ¿Y quédecís?

—Gauche caviar.

Emvaig emocionar.

—No me jodas, nome jodas... ¡pero si eso todavía es mejor!

Iés que resulta que la gauche divinede tota la vida, a França es coneix com gauchecaviar, a Anglaterra com champagnesocialist, a Itàlia són elsradicalchici als EUA els limousine liberal.

Ambtot això, qui no voldria formar part d'esta classe tan meravellosa?

Primeres mesures

2012-01-02T13:18:00.001+01:00

Nosabem què ha estat d'allò de “els espanyols mereixen un governque no els diga mentides” i de “la meua intenció és no apujarels impostos” perquè menys d'una setmana després de ser investitpresident del Govern, Rajoy ha fet just el contrari: mentir elsespanyols i apujar els impostos.

Nomésha fet falta arribar al primer consell de ministres mínimamentexecutiu per reformar a l'alça, entre altres, l'IRPF i l'IBI senseque ningú es porte les mans al cap, especialment aquells que hanconfiat cegament en el PP per salvar el món:

—Els socialistes no li handeixat un altre remei.

—Això no és cert, perquèRajoy ja coneixia l'estat general dels comptes i tot i això fa nomésuna setmana encara negava que apujaria els impostos.

—Bé, però no et semblencorrectes les mesures?

—Home, em semblen millor del que féu ZP amb l'IVA, les pensions i els sous dels funcionaris, peròeixa no és la qüestió.

—I quina és la qüestió?

—La qüestió és que no se'nspot tractar com si fórem idiotes i que no se'ns pot mentir tandescaradament.

—La veritat és que els rojosmai esteu contents.

Pagala pena prendre-s'ho amb tranquil·litat, perquè eixe és el nivelldiscursiu que ens espera per als propers quatre anys.

Sexe en 2011

2011-12-30T11:11:00.002+01:00

#01 El final de Veneçuela

Elsexe, com sempre, resultà molt satisfactori, però mentrel'acompanyava a la porta vaig prendre la determinació de deixar dequedar amb ell per una senzilla raó: ho he intentat perquè el xicés interessant, atractiu i molt bona persona, però és que nom'agrada. I no puc fer res per evitar-ho.

#02 Mercadona

Podríemdir, doncs, que hi ha dues classes de valencians: els que compren aMercadona i els que ho fan a Consum i, tot i que sócdels segons,he de reconéixer que des de dissabte professe un renovat respecteper la macroempresa del senyor Roig. I no només pel seu caràcteremprenedor, sinó perquè vaig passar la vesprada follant amb un delsseus treballadors.

#03 Sevilla

Tampocsé ben bé com vam acabar a un altre local, també d'ambient, ni decom el desenvolupament de la nit em va portar a acabar enrotllant almig de la pista amb un sevillà al qual una estona abans haviapreguntat “Perdona, ¿eres homosexual?” (!!) i que em portà dela mà a la cambra fosca del local, en el qual una pantalla més granque les que gasta el cine Babel de València vomitava imatges deporno dur.

— Chico,qué bien os lo montáis en Sevilla.

—Eh·htono e' na', quillo. Vente p'acá.

#04 Mili

— Ydime, ¿a qué te dedicas tú?

—Pues...soy militar.

—Uy,¡un militar!

Nyam.

—Bueno,en realidad trabajo en la UME.

—Uy,¡la UME!

#05 21 anys

—Noem puc creure que estigues valorant la possibilitat de festejar ambun xiquet de 21 anys...

—És que és tantendre... l'altre dia em va telefonar mentre posava gasolina i vaigescoltar que deia "Em poses huit euros de dièsel?"

—I què vols diramb això?

—"Huiteuros"!! Se pot ser més tendre?

—Martí, això noés tendre; és pobre.

#06 Sexe de guàrdia

— ¿Noes un poco imprudente dejar a un desconocido solo en tu casa?

— Vaigtancar l'aixeta i mentre em rotllava amb la tovalla vaig apuntar:

— Nome preocupa en absoluto, la verdad: no tengo nada de valor, trabajoen los juzgados y me llevo muy bien con los departamentos de laPolicía Judicial y de Investigación. Además, has dejado ADNpor toda la habitación... sería pan comido atraparte.

#07 Sexe en campanya

Mitjahora més tard ja estava al llit, gaudint d'una sessió de sexepujada de to que s'allargà una bona estona. En acabar, encara estésal llit i mentre provava a deixar enrere el pantaix i a recuperarl'alé, el meu convidat apuntà:

—T'he vist a uncartell electoral quan venia de camí.

—És el que solpassar quan eres candidat... que has de donar la cara.

—Ja m'hoimagine... i què, com va la campanya?

#08 Sexe, dotze anys després

Queestesexe em fa recordar el que vam tindre fa més de deu anys perquè sóccapaç de reconéixer l'olor del seu cos, i que em dic que tampoc hacanviat tant. O potser sí. La veritat és que no m'importa massa: enaquell moment fou només sexe i hui torna a ser exactament el mateix.

#09 Husky

— Calla.Ara, també, està este xic que he conegut i que em fa gràcia...

— Éscert! Conta'm.

—Doncs...no ho sé, és molt atractiu: té un cos molt ben fet, amb pèl juston ha de tindre'n, és una miqueta callat i, flipa, té un ull decada color: un blau i l'altre marró.

—Atlètic,amb pèl, taciturn i amb un ull de cada color? Perdona, però tuestàs follant amb un husky siberià!

#10 Viva el mal, viva el capital

Llàstimaque al llit este broker es desunflà ràpidament i lacotització de les seues accions es va desplomar sobre el parquet del'habitació, i això és una cosa que la meua agència dequalificació particular no pot passar per alt.

#11 El sexe pervers

Elsexe amb este xic treu el pitjor de mi i mentre dura l'acte emsorprenc a mi mateix fent una sèrie de coses que si fera qualsevolaltre em resultarien no només desagradables, sinó també un puntpatològiques.

#12 Brazil

Fentun esforç he aconseguit identificar l'aroma del xic brasilerd'accent marcat i pell blanquíssima (heretada d'una ascendènciafrancesa) que dilluns vaig entrar al llit i que em proporcionà dosclaus seguits durant els quals el plaer es barrejà amb mostres dedolor físic puntual, infligit estratègicament no només per fermal, sinó per augmentar el primer.

#13 Quarantins en la vintena

Despreniauna incertesa i una inseguretat vitals en relació al futur engeneral i al seu en particular que no resultaven pròpies d'un homede la seua edat, però que sí que havia percebut en altres ocasionsamb xics molt més joves, i això, clar, també es trasllada al llit.

#14 Vegetal

—Aquíes donde vengo a depilarme.

— ¿Ahsí? ¿Y puedo saber quéte depilas?

— Elculo. Me depilo el culo.

12 claus de 2011

2011-12-29T10:13:00.001+01:00

#01 La llei antitabac

En eixe momentvaig entendre que amb la nova regulació només els més taratsdeixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre trescerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè nopodran fumar a l'interior dels locals públics i que seran elsmateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan esprohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjarquan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar detreballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.

#02 Revoltes a Tunísia

Un exempleparadigmàtic del fet que és possible opinar sense saber el trobem ales revoltes que estos dies sacsegen Tunísia i que han acabat amb lacaiguda de l'antic govern, perquè fins fa una setmana este paísnord-africà només eixia a les pàgines de publicitat de lesagències de viatges que promocionaven les seues platges ambl'eslògan 'Túnez, tierra de serenidad' (sic) i en canvi arasembla que tothom i totdon té una opinió formada alrespecte.

#03 Fukushima

Encara hui nosabem les conseqüències totals del terratrèmol i del tsunami quesacsejaren el país, però les xifres posen els pèls de punta: mésde 1.500 morts als qual cal sumar els 2.000 cadàvers que hanaparegut estes últimes hores, milers de desapareguts, entre elsquals 10.000 corresponen a un únic poble, vora mig milió d'evacuatsi 70.000 milions d'euros en pèrdues materials.

04# La guerra de Líbia

També sóc del'opinió, d'altra banda, que Europa no pot romandre impassibledavant la massacre de civils per part d'un bizarríssimdictador farcit de bòtox, encara que els que ara s'indignen ijustifiquen les accions militars siguen els mateixos que han obertles portes de les nostres democràcies a este dictador i li hagenpermés tindre comptes bancaris i propietats a Europa a canvi debarrils de petroli.

#05 Adéu a Bin Laden

Igualment grotescresulta tot el que envolta la seua mort: el seu cadàver, amb almenysun tret al cap, ha estat llançat al mar (!) des d'un portaavions(!!) i embolicat amb un llençol blanc (!!!) per part de l'exèrcitdels EAU amb la idea d'evitar que la seua tomba poguera convertir-seen un lloc de peregrinació (!!!!), de forma que la gran naciód'Obama no només es permet el luxe de practicar el terrorismed'Estat a l'estranger, sinó de decidir què fer amb les deixalleshumanes d'aquells que executa.

#06 Eleccions Autonòmiques

Efectivament, sónels socialistes els que han fet una campanya lamentable, els quepresentaven uns candidats que no guanyarien ni la presidència de lacomunitat de veïns i als que, en definitiva, la societat valencianaha castigat per no haver sabut fer oposició ni per ser capaços degenerar ni optimisme ni possibilitat de canvi. Davant este panorama,Compromís esdevé la tercera força al País en nombre de vots i deregidors, obté un digníssim 9% de vots a la capital i tres regidorsamb Joan Ribó al capdavant i, contra totes les enquestes que ensdeixaven fora de Les Corts, sis seran els diputats, amb Morera iOltra com a referents, que ocuparan escó a la cambra valenciana.

#07 El futur de ZP

Sijo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja queserà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència iel ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma queha passat amb altres ecs!presidents:en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptaramb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanamentseriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és ija ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, elsescàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sotaels seus governs.

#08 Agur ETA

Totapunta, doncs, en una única direcció: estem a un pas de dir agura ETA. No sé si serà, com insinuen alguns, la setmana que ve. O siserà abans o després d'eleccions. L'únic que tinc clar és que hemde celebrar-ho i que no tinc cap dubte que la majoria de la societatespanyola (i sobretot la basca) ho farà.

#09 La crisi grega

Volen rebutjar elsegon rescat, declarar-se en fallida i suspendre pagaments? Perfecte,però de veritat que no hi ha cap governant grec capaç dedeterminar, tenint en compte les sis vagues generals que ja portemenguany i les protestes diàries que col·lapsen Atenes, que elsgrecs no poden ni volen suportar més retallades de drets socialssense la necessitat de sotmetre-ho a una consulta popular?

#10 Eleccions Generals

Qualsevolanàlisi mínimament honesta del resultat de les EleccionsGeneralíssimes de diumenge hauria de començar reconeixent eltriomf de la dreta espanyola en sentit ample (UPyD, CiU, FAC you!) idel PP en particular. Rajoy ha necessitat només tres intents, cincmilions d'aturats i una crisi econòmica mundial per arribar a laMoncloa, però al remat allà el tindrem.

#11 El judici de Camps

Esticconvençut que dues idees van passar pel cap de tots aquells que ahirvam tindre l'oportunitat de seguir en directe la primera sessió deljudici que determinarà si Camps i Costa són penalmentresponsables d'un delicte de suborn passiu impropi: la primera, quinanecessitat tenia l'ecs!president de passar per este tràngolquan, podia, senzillament, haver-ne posat fi de la mateixa forma queferen fa només uns mesos Betoret i Campos i assumir,d'una vegada per totes, que no hi ha possible rehabilitació per a laseua figura.

#12 Investidura

El secret, endefinitiva, per evitar que la X Legislatura resulte decebedora passaper no dipositar cap esperança en Mariano Rajoy i confiar en lainèrcia de les coses, ja que això és, justament, el que han fetels seus votants.

Vegetal

2011-12-28T10:18:00.001+01:00

Fauns dies vaig conéixer un xic que pensava que podria apanyar-me. Vamtindre una primera cita meravellosa que em portà a viure un delsmoments més romàntics que recorde en molt de temps.

Inicidel Moment Romàntic

Després d'unesquantes cerveses, estàvem esperant que el semàfor es posara en verdper travessar el carrer i ell trencà el silenci assenyalant uncentre de depilació:

— Aquíes donde vengo a depilarme.

— ¿Ahsí? ¿Y puedo saber qué te depilas?

— Elculo. Me depilo el culo.

I ens vam besar,perquè era inevitable no fer-ho.

Finaldel Moment Romàntic

Unparell de dies després vam sopar a casa. Em va tocarcrear un menú sense carn ni peix perquè el meu convidat emmanifestà que recentment havia abraçat el vegetarianisme i, també,estar tota la vesprada fumant a la terrassa perquè no suporta l'olora tabac.

Durantel sopar, però, mentre xarràvem de tot un poc (desprésd'haver comprovat empíricament que, efectivament, portava el culdepilat) vam acabar parlant de la meua militància política iell apuntà:

—Anda,pues yo estuve a punto de votar a Compromís.

—Quécosas... ¿Y se puede saber al final qué votaste? ¿Al PSOE?

—No,qué va... A UPyD.

Emvaig quedar amb la forqueta a la mà i un tros de la carabasseta a laboca.

—¿Perdona?

—Aver, yo en realidad paso de la política... pero, no sé, me gusta loque dicen.

Laforqueta a la mà començava a resultar perillosa.

—Perono te das cuenta de que UPyD representa la antipolítica y de que selimitan a hacer política sin decir que hacen política y de que lazorra de Rosa Dí...

Ivaig callar, perquè vaig adonar-me que estava autocitant-me.

Ino sé si estaré fent-me vell o què, però li vaig deixar quedar-sea dormir.

Cosí de Nadal

2011-12-27T10:43:00.003+01:00

Desprésd'haver dormit poc més de quatre hores, al dinar de Nadal vaig haverd'escoltar estes perles de boca del meu cosí:

Onestà escrit que és l'Estat qui ha de construir els hospitals?

Sitot el món poguera portaria els seus fills a l'escola privada. Ésmillor.

AEspanya sobren milions de funcionaris.

Noentenc per quin motiu qui no ha cotitzat en la vida ha de tindre dreta una pensió.

Elssocialistes han acabat amb dècades de concòrdia nacional.

Quem'expliquen si és raonable que un mestre de l'escola pública cobre2.000 euros al mes.

Sipreguntes pel carrer tot el món et dirà que no vol pagar mésimpostos.

Vaigestar temptat de preguntar al meu cosí què tal li anava la vida desque es divorcià i hagué de tornar a viure a casa dels pares, peròvaig preferir deixar-ho córrer i vaig passar pàgina: “Dis-me,cosinet, ja tens feina o encara continues a l'atur”.

Encàrrec nadalenc

2011-12-26T13:00:00.002+01:00

— Hola,soy yo, la pesada.

— No,mujer. No digas eso... no eres tan pesada. Pero dime, ¿quépasa?

— Verás,es que quiero pedirte un favor por si me muero antes de que llegue eljuicio.

Primersilenci.

— Continúa.
— Primero, quiero saber qué pasará cuando me muera.
— Bueno, ya sabes que sobre eso hay muchas teorías...
— Me refiero a qué pasará con mis propiedades.
— Ah, bueno... pues nada, que serán para tus herederos.
— Es que mis hijos viven en el extranjero.
— Pues cuando vengan al entierro ya heredarán.
— No creo que vengan, la verdad. Además, no habrá entierro, porque voy a donar mi cuerpo a la ciencia.

Segon silenci.

— Me parece muy bien.
— Entonces, dime, ¿tú harías el favor de hablar con mis hijos cuando llegue el momento?

Tercer silenci.

— Claro, mujer. Dame sus teléfonos y sus correos electrónicos y ya me pondré en contacto con ellos cuando toque.

Ha nascut una nova categoria: els clients post-mortem.

Bon Nadal

2011-12-24T13:43:00.004+01:00

CC: @medri

Lapsus linguae

2011-12-21T12:34:00.000+01:00

Faanys, per culpa de la influència d'un grup d'amics, vaig començar adir captus i no 'cactus' per fer befa d'aquells que no sabienpronunciar correctament la paraula en qüestió.

Vaigdir tantes voltes captus, captus i captus quevaig acabar per assumir la parauleta i hui en dia encara he deparar-me un segon a pensar per no amollar captus quan vull dircactus.

Dela mateixa forma, fa temps que un amic i jo vam començar a dirdiscrecto per referir-nos en castellà a qui té el do de ladiscrección perquè així ho havíem llegit a una pàgina decontactes.

L'altredia, però, em vaig sorprendre escrivint la paraula tal qual, amb unadoble (i terrible) ce, en un document per al jutjat.

Éscom si la providència es conjurara en contra meua i em fera pagarper estes conyes. O per citar els savis: a qui es burla, el dimoni lifurga.

Peròel meu idiolecte (o idiotalecte) no només em juga estespassades menors, ja que el cap de setmana passat, mentre sopava ambuns amics i una amiga ens contava una intervenció quirúrgica a laqual se sotmetrà pròximament, em va pegar per preguntar:

— I,atén, què t'ha dit el veterinari al respecte?

Sí,tinc un amic que es refereix al metge així. I jo sóc una esponja.

Il·lustracions d'Álvaro Tapia Hidalgo

Investidura

2011-12-20T10:31:00.001+01:00

Laprimera sessió del debat d'investidura de Rajoy ha servit per ferpalés, novament, una cosa que tots sabíem: que Mariano sap llegirun discurs. I també, ja posats, que no té massa clar com hemd'eixir d'esta crisi, crear ocupació i tornar la confiança alsmercats perquè permeten que continuem creixent en base a unaeconomia imaginària i insostenible.

Éslògic que aquells que no hem votat PP no ens sentim identificats ambel discurs de l'imminent president ni amb les receptes que hainsinuat, però no és tan normal que trobem a faltar propostesconcretes, solucions reals i viables o, al remat, alguna frase que nosiga inconnexa o destrellatada. O, almenys, que estiga ben construïdasintàcticament.

Estasetmana encetem una legislatura que es contagiarà de lescaracterístiques del líder del PP: la parsimònia, l'ambigüitat,la indeterminació i l'olor pudenta a havà.

Elsecret, en definitiva, per evitar que la X Legislatura resultedecebedora passa per no dipositar cap esperança en Mariano Rajoy iconfiar en la inèrcia de les coses, ja que això és, justament, elque han fet els seus votants.

Paciència,doncs.

Un divendres

2011-12-19T10:36:00.001+01:00

Perculpa de la grip (aliena) tots els plans que tenia previstos per adivendres van saltar pels aires i vaig haver d'acceptar a contracor,perquè un d'aquells plans incloïa sexe, l'últim de la llista:sopar amb un amic que em vaig trobar fa un parell de mesos i al qualfeia anys que no veia.

Aleshoresli vaig preguntar què havia estat de la seua vida des de l'últimavolta que ens havíem vist i la seua resposta em va deixar gelat:

—Puesahora soy guardia civil, salgo con una chica que también está en elcuerpo y vivimos juntos en la casa cuartel.

Sitenim en compte que esta gent porta armes de foc no ens hemd'estranyar si després passen les coses que passen.

Continua a l'Informatiu

L'acarnissament

2011-12-16T11:31:00.000+01:00

Davantl'actitud histriònica i egòlatra de Camps al judici que el jutjaper suborn, Ric Costa optà per tot el contrari, ajocà lesorelles i posà les dues galtes: contestà amablement les preguntesde la fiscal Sabadell i, en contra del que va fer Camps, també lesde l'advocat de l'acusació particular.

Alcontrari que féu l'ecs!president de la Generalitat, qui vaestar secretari general del Partit Popular al País Valencià esmostrà col·laborador i deixà de banda els atacs als funcionarispúblics i no provà a deslegitimar tot el procés.

Açòés conseqüència, segurament, dels diferents estils dels advocatsde Camps i de Ric: el primer, el lletrat Boix, es comporta comun venedor de cotxes de segona mà, gaudeix de l'espectacle i nodubta, per exemple, a l'hora d'allargar innecessàriament lesdeclaracions d'alguns testimonis per esgotar el jurat; el segon, ellletrat Casanueva, està centrat en la defensa del seu client iencara no ha protagonitzat cap moment inefable durant la vista.Sensacionalisme vs professionalitat.

Ningúignora que Camps constitueix la peça gran del procés, mentre Ricés un trofeu de segona i ja palmarà quan s'encete el procésque enjudiciarà el finançament irregular del PP valencià, peròmentrestant constitueix un entreteniment irresistible per a lesacusacions.

Laimatge de Costa, per motius obvis, està prou desprestigiada (noméshem de llegir alguns titulars i visitar algunes galeries de fotosdels diaris per comprovar-ho), i si sumem a això el fet que unjudici amb jurat es presta per practicar escarni sense que elmagistrat-president alce una cella, l'acarnissament està assegurat.

Nos'explica d'una altra forma que es consideraren pertinents, a pesarde les protestes de l'advocat de Ric, les preguntes del'acusació pública relatives a cent grams de caviar que Costaencarregà a El Bigotes per a la nit de Nadal, a maletes deLoewe o a telèfons iPhone quan el que estem enjudiciant és el regalde peces de roba.

Enrelació a la comanda del caviar, Costà la justificà perquè,segons ell, no sabia on comprar-ne a València (imagine que aCastelló serà més fàcil comprar un tigre albí siberià quetrobar beluga), encara que reconegué que li sonava que a El CorteInglés (que podria patrocinar perfectament tot el judici) hi ha 'unaespecie de “recinto (sic) del gourmet”. Volgué deixarclar, també, que El Bigotes no aconseguí l'or negre i que“ese año mi familia no comió caviar por Navidad”.

Ric,de nou, torna a ser de conya.

El dia gran de Camps

2011-12-14T17:30:00.000+01:00

Esticconvençut que dues idees van passar pel cap de tots aquells que ahirvam tindre l'oportunitat de seguir en directe la primera sessió deljudici que determinarà si Campsi Costasón penalment responsables d'un delicte de suborn passiu impropi: laprimera, quina necessitat tenia l'ecs!presidentde passar per este tràngol quan, podia, senzillament, haver-ne posatfi de la mateixa forma que feren fa només uns mesos Betoreti Camposi assumir, d'una vegada per totes, que no hi ha possiblerehabilitació per a la seua figura.

Però,clar, si sumem a la pèssima gestió que Camps ha fet de tot el casla negativa de Costa a declarar-se culpable en el seu moment,entendrem que era inevitable que les vergonyes i les misèriespolítiques de l'ecs!Moltecs!Honorable acabaren barrejades amb assumptes tan íntims com elseu fons d'armari o les seues relacions familiars. En eixe sentitahir vam haver d'escoltar frases com “Mihija es más expansiva que mis hijos”, “El sueldo me lo gestionaIsabel”,“No sé mi talla de pantalones”o que “Tengo unesmoquin que me compré en El Corte Inglés, de Emidio Tucci”.I no, res d'això calia.

I,la segona idea, que Camps tornà a imposar-se ahir a l'oposició, enesta ocasió personificada en una fiscal anticorrupció que no foucapaç de posar contra les cordes l'ecs!presidenti un advocat de l'acusació popular que malbaratà la negativa deCamps a contestar les seues preguntes, limitant-se únicament amarejar el jurat.

Efectivament,la fiscal fou metòdica i correcta, però no aconseguí que Camps sen'eixira del guió marcat, el qual es va limitar a contestar totesles preguntes de l'acusació pública sense que en cap momentaugmentara la tensió. Únicament vam poder albirar un punt decrispació quan Camps va retraure a la fiscal que fins a eixe momentmai li havien preguntat pels regals 'engeneral', i que aixòli havia impossibilitat defensar-se en condicions. El cas, però, ésque això també formava part del guió de l'ecs!president.

Quanarribà el torn de l'acusació popular, encarnada per un advocatpagat pel PSPV, Camps es negà a declarar. En un judici normal, estatàctica no tindria cap sentit, especialment després d'havercontestat les preguntes de l'acusació pública, però ací laintenció era clara: d'una part, menysprear el paper delssocialistes; i d'altra, reconduir tot l'assumpte a una qüestiópolítica. O millor: a un assumpte de persecució política. “Hecontestado a sus preguntas todos los jueves en la sesión de controlde Les Corts, y no pienso hacerlo ahora”mentí Camps, perquè no podem oblidar que el principal imputat no hacontestat en seu parlamentària a les preguntes de l'oposició desque esclatà el cas.

L'advocatdels socialistes, però, desaprofità l'oportunitat que li brindàCamps per adreçar-se directament als membres del jurat i, en canvi,es limità a fer-los examinar una tona de documentacióincomprensible, de forma que el resultat fou que el tedi s'apoderàde la Sala i, especialment, dels jurats. Només la reproducció de lafamosa conversa entre ÁlvaroPérez, ElBigotes, i elmateix Camps a propòsit dels regals de Nadal que el primer envià acasa del segon aconseguiren espavilar el jurat, que és, al remat,qui ha de pronunciar-se sobre el cas.

Iés que les acusacions no haurien de perdre mai de vista este punt:el judici han de fer-lo per al jurat, i no per als mitjans decomunicació.

Finalment,arribà el torn de les preguntes de la defensa. L'advocat de Campsestigué encertat i serví les frases precises perquèl'ecs!presidentexplicara en to hagiogràfic la seua carrera, descrigueragrandiloqüentment la seua feina al cap de la Generalitat, se liescaparen quatre paraules en valencià al·legant que “cuandome emociono me paso al valenciano”,menyspreara tot el procediment definint-lo com 'lío','follón', 'embrollo'i 'batiburrillo'i acabara per retraure al magistrat-president haver treballat en laconselleria de Presidència en època de Lerma.Una declaració, per tant, redona i perfecta.

Camps,en definitiva i contra qualsevol pronòstic, visqué ahir un diagran, però, potser també l'últim que tindrà certa transcendència.I contra això no ja podrà fer res.

Atac

2011-12-13T10:16:00.003+01:00

— Conta'm,queme tienes en 'pascuas'.

— Val,però només si promets no fer cap altre acudit així.

— M'hopensaré...

— Ok.Com saps, anit vaig tindre una cita i vaig quedar al costat de casa:si estava bé li deia de prendre la cervesa al sofà; si no, anàvemal bar.

— Benpensat.

— Clar.La qüestió: no estava bé; estava molt bé i vam vindre a casa.

— Oh!

— Espera,espera...

(...)

— Puesnada, nena, todo iba de puta madre: estábamos muy cómodos, noshabíamos acabado la primera cerveza y ya me había pedido que leenseñara la casa.

— ¿Ya qué se dedica?

— Nosé. Trabaja en una oficina. O en un hospital.

— Tela.

— Espera,espera...

(…)

— Total,que estàvem en eixe punt en el qual dius: en menys d'un minutestarem tombats al llit.

— Iquè passa?

— Matt.Matt passà.

— Matt?Sí, Matt.

(…)

— ¿Semeó?

— No.

— ¿Secagó?

— No.

— ¿Leatacó?

— Ojaláhubiera sido algo de eso.

(…)

— Resultaque Matt estava al seu llitet, al costat del sofà, i de sobte s'alçài començà a cridar i a provar a posar-se dret sense aconseguir-ho.

— Com?

— Sí.I en qüestió de segons, mentre el paio este i jo ens alçàvem avore què passava, començà a convulsionar.

— Què?
— Això, li entrà un atac.

— Animalet...Però ara està bé?

— Araestà perfecte, el cabró.

(…)

— ¡PobreMatt!

— Fueflipante. No tenía ni zorra de qué tenía que hacer y me quedé enshock.

— Yame imagino.

— Total,que el tío me ayudó a sujetarlo mientras el bicho convulsionaba yme dijo que llamara al veterinario.

— ¿Teníasel teléfono?

— No,pero la veterinaria de Matt vive al lado de casa y recordé queestaba de baja por no sé qué historia y le llamé.

(…)

— Iquè féu?

— Quanarribà la vetMatt ja havia deixat de convulsionar, però estava molt nerviós iporegós.

— Normal...

— S'amagà ala meua habitació i no deixava que m'apropara ni res.

— Pobret...

— Elgos estava superflipat i, clar, no entenia res: no sabia què haviapassat ni per què.

(…)

— Espera.Y a todo eso... ¿el chico todavía estaba en tu casa?

— Sí.Flipa...

— Flipo...menuda presentación.

— Yate digo.

(...)

— Iquè feia el tio?

— Mentrejo provava a traure a Matt de l'habitació ell li contà a la vetquè havia passat.

— Lahòstia.

— Iquan la vetpreguntà si li havia passat abans ell digué "Ni idea, si yo heconocido a Martí hoy".

— Lahòstia puta.

(…)

— Total,que yo le dije que si quería que se fuera, que ya meencargaba yo y que no hacía falta que se esperara.

— ¿Yqué hizo?

— Sequedó un rato y me acompañó a pasear a Matt cuando se recuperó.

— Quédetalle.

— Laverdad es que sí.

— Seportó muy bien.

(…)

— ¿Sapsque ara tens novio per a tota la vida?

— Noflipes.

(…)

— Puesme gusta mucho este chico para ti.

— Nosé yo...

— ¿Cómoque no sabes?

— Esque no sé si quiero tener que escuchar esta historia cada vez quealguien nos pregunte cómo nos conocimos.

El convers i l'"Uzi"

2011-12-09T10:20:00.001+01:00

— Todolo que pone ahí es verdad, pero no era yo.

— ¿Cómo?

— Verás,yo he hecho muchas cosas malas en mi vida; me metía mucho porque hesido traficante y también 'cobrador'...

— ¿Cobra...?

— Peroentonces oré y dios se puso en mi camino y me salvó.

— ¿Qué?

— Peroeso fue después de volver de Miami.

— ¿Florida?

— No,de Miami. Estuve allí haciendo negocios y la verdad es que gané unmontón de pasta, pero me lo metí todo.

— Poreso ahora tienes abogado de oficio.

— Claro.El tema es que yo he hecho todo lo que dicen los papeles y si tengoque ir a la cárcel, pues iré, porque esa será la voluntad de dios.

— Loque tenga que pasar, pasará, ¿verdad? Así es fácil...

— Sí,y te digo una cosa, no tengo miedo a la cárcel. Los voy a poner atodos firmes. Me los como a todos.

— Estupendo,pero a ver si nos centramos.

— Vale,dime.

— Entonces,¿lo que dice el atestado es cierto? Reconoces que...

— Sí.Todo.

— Ok.¿Eres 'campeón de valetudo'?

— Enrealidad no. Lo he practicado alguna vez, pero no soy campeón. Lodije para que me dejaran en paz.

— ¿Yamenazaste a los agentes de la Guardia Civil diciéndoles que losmatarías con un Uzi?

— Bueno,ya sabes, eso es algo que se dice por decir.

— Claro,claro... por cierto, ¿qué es un Uzi?

— Unametralleta.

Òbricparèntesi després de consultar la Wikipèdia. UnUziés, exactament, un subfusell israelià dissenyat a finals dels anys40 per Uziel Gal, de qui pren el nom. Tanque parèntesi després deconsultar la Wikipèdia.

— Genial.

Tranquil

2011-12-07T09:48:00.001+01:00

Dillunsem vaig trobar al súperamb uns clients de l'antic despatx on em prostituïa. Són unmatrimoni prou major i bàsicament ens dedicàvem a gestionar el seupatrimoni. Em van saludar i la dona em preguntà per l'antic cap deldespatx, un tarat i l'exemple perfecte del que no ha de ser un advocat.

— Imagineque estarà be vaig aventurar.

— Peròs'ha casat, veritat?

— Ah,ni idea.

— Bé,sé que la novia estava en estadoi que ara volien casar-se.

— Jaet dic, ni idea.

— Araels joves ho féu tot al revés...

— Enrealitat és igual, no? Al remat el resultat és sempre el mateix.

Algunesconsideracions: primera, jo sóc jove, però el cap del despatx ho noés; segona, el resultat no és sempre el mateix, perquè este paioja compta amb un matrimoni que durà tres mesos i un altre que no arribà a celebrar-se i això que les invitacions ja estavenrepartides.

— Itu, tens parella?

Emva sorprendre la pregunta i el canvi de terç perquè, la veritat, noteníem tanta (ni cap) confiança per preguntar-me per la meua vidaprivada.

— Jo?No, arano.

Ladona em llançà una mirada de condescendència.

— Ah...puestranquil, home, que ja arribarà.

Elsulls se'm van injectar de sang.

— No,sijo estic molt tranquil...

Ivaig marxar, potser no tan tranquil com volia aparentar. Puta vella.

Para este viaje no hacían falta alforjas

2011-12-05T13:27:00.001+01:00

LaComunitat Atòmicade Madrid, en ser circumscripció única, constitueix un exemple clarde justíciaelectoral.Els resultats de les autonòmiques de maig així ho evidencien: el PPes féu amb 72 diputats dels 129 que constitueixen l'Assemblea (el55'81% dels escons de la cambra autonòmica) amb el 51'74% dels vots;els socialistes aconseguiren 36 diputats (el 27,90% dels escons) ambel 26,23% dels vots; IU obtingué 13 diputats (el 10% dels escons)amb el 9,61% dels vots; i, finalment, UPyD guanyà 6 diputats (el6,20% de les poltrones) amb el 6,30% dels vots.

Sieste fet està a l'abast de qualsevol que es moleste en fer unsmínims càlculs aritmètics, costa entendre per què EsperanzaAguirre està tan decidida a aprovar una destrellatada reformaelectoral amb doble urna que combina les llistes obertes i la creacióde 43 districtes electorals amb les llistes tancades i que barreja elsistema proporcional amb el majoritari a l'estil alemany.

Continua a l'Informatiu

2011-12-01T09:59:00.001+01:00

Enun moment donat del cap de setmana (que no sé si vull recordar) vaigacabar a un after amb una amiga provant a marcar el meu mòbilen el d'un xic que havíem conegut a l'eixida de la discoteca quehavíem tancat una estona abans.

Norecorde què em portà a acabar, inútilment, picant el meu númeroal seu però sí que la meua amiga em llançava somriures i em feiaque sí amb el cap perquè, pel que sembla, el xic era molt templat.També recorde que quan el coneguérem li vam canviar el nom i li vamposar Xabi. Amb b.

— Nome llamo Xabi, me llamo...

— Daigual, Xabi nos gusta más.

Quanal matí següent em vaig despertar vaig recordar que no havia estatcapaç de marcar correctament el meu número per culpa de l'alcohol ique, al remat, ell s'havia ofert a picar el seu al meu per deixar-hiun rastre i li vaig enviar un sms:"Wow".

Emva contestar amb un whatsapp,una aplicació per a mòbils que permet enviar missatges instantanisentre els telèfons que la tenen instal·lada, i vam intercanviarunes quantes frases fins que em demanà:

“Martí,quiero pedirte un favor: necesito que me digas cómo puedo contactarcon la pelirroja.”

Emvaig quedar un poc descol·locat, però em vaig refer:

“Losiento, Xabi, pero no puedo. Tiene novio y es amigo mío.”

“Bueno,pues dale mi número.”

Emvaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió que haviasobrevalorat este xic:

“Disculpa,pero si le doy el tuyo... ¿no es lo mismo?”

“Joder,¿y qué quieres que haga?”

Ivaig fer allò que millor sé fer: donar consells obvis:

“Pues,mira, la próxima vez que te guste una chica te quedas con su númeroy no con el de su amigo marica.”

Peròsembla que Xabi no és dels que accepta de bon grat els consellsobvis:

“Atomar por culo.”

Doncsaixò.

Al telèfon

2011-11-30T11:19:00.001+01:00

"Aver, señora, si lo he entendido bien, porque llevo todo el día deguardia y a lo mejor, con un poco de suerte, me he perdido algo. Mellama para pedirme que solicite un permiso para que su hijo, que nopudo despedirse correctamente de su padre el día de su funeral (!),pueda ir al cementerio desde la cárcel (!!) y usted, por su parte aunque todavía no sécómo, ordenará abrir la tumba de su marido (!!!), que falleció,por cierto, en un incendio (!!!!), para que su hijo le vea la caraantes de que se descomponga (!!!!!) y así, por lo menos, conserve unbuen recuerdo del que fue su padre (!!!!!!). ¿Es eso?"

Quarantins en la vintena

2011-11-29T09:45:00.001+01:00

Hihavia una època en la qual els homes que fregaven els quaranta anystenien la vida resolta: gaudien d'una posició social i econòmicadignes, vestien com adults, sabien follar con déu mana i tenien unbagatge cultural, personal i emocional capaç d'impressionar elsjoves i de compensar les arrugues o un abdomen flàccid.

Lacrisi/depressió/recessió/desacceleració econòmica i financera queens toca patir, però, s'ha emportat per davant esta raça quetradicionalment havia fet les delícies d'aquells joves que buscavenels llençols d'un home capaç de tindre casa pròpia, art penjat deles parets i un passaport ple de visats.

Hui,però, no queda rastre d'aquella espècie i els nous quarantins, elsnascuts a primeries dels setanta, pateixen tant com la resta de lapoblació les vicissituds d'esta crisi que sembla eterna i que haacabat amb qualsevol signe de l'estabilitat que caracteritzava el seuestatus en uns altres temps (molt recents, en realitat, però tanllunyans sensorialment que ja no formen part de l'imaginaricol·lectiu).

Diumengevaig passar la vesprada al llit amb un d'estos exemplars, un jovede quaranta al qual la crisi econòmica (a la qual calia afegiruna ruptura sentimental recent) no només havia obligat a tornar acasa dels pares i a deixar tot el que tenia abans (incloent-hi unacarrera professional a l'estranger), sinó a replantejar-se novament,i des dels fonaments, què havia de fer amb la seua vida entantíssims nivells que el vertigen resultava paralitzant.

Elsjoves de quaranta tornen a portar samarreta, però perquè nosaben planxar-se les camises ni tampoc poden pagar algú perquè elsho faça.

Ressaca electoral

2011-11-28T10:35:00.001+01:00

Entreels premis de LaCartelerade Levante-EMVde dijous i la Nit del Tirant organizada per l'associacióvalencianista Tirantlo Blanc al centre Octubre de dissabte, divendres vaig trauretemps per sopar a casa d'uns amics als quals no veia el pèl des defeia massa setmanes per culpa de la campanya electoral i d'una agendamassa plena de compromisos .

Ensvam posar al dia entre copes d'albariñoi vam passar per damunt dels resultats de les EleccionsGeneralíssimes del 20N:

— Puesel domingo me encontré con una compañera de trabajo cuando fui avotar y me preguntó cómo se votaba.

—¿Qué?

— Loque oyes. Tiene 28 años y no había votado nunca.

— Ylo que es peor: tampoco sabía cómo hacerlo... y eso que han hechovídeos y todo.

— Exacto.Total, que votó al PP pero haciendo uso de este argumento: "Rajoyme cae muy mal y aunque Rubalcaba sí que me gusta, prefiero que ganeel PP porque soy un poco racista". Flipa.

Continua a l'Informatiu.

Un preguntat

2011-11-25T12:01:00.001+01:00

Tincun client empresonat per haver comés (entre molts altres) el robatori més estúpid de la Història criminal espanyola, però, persi no fóra prou tortura haver d'anar a la presó cada volta quenecessite parlar amb ell, em faltava sa mare, el paradigma del que enllenguatge marxista es coneix com lumpenproletariat, la qual no deixade telefonar al despatx per consultar-me com avança el cas i,sobretot, qualsevol xorrada que li passa pel cap.

Lasetmana passada em contà que havia conegut un fiscal i quevolia saber si jo voria amb bons ulls que ella li preguntara què ferper traure el seu fill de presó.

—Mire, señora, yo no puedodecirle nada al respecto. En primer lugar porque no sé de quéconoce a ese fiscal y, ni siquiera, si esa persona esrealmente un fiscal. Y si, al final, fuera un fiscal deverdad y usted realmente lo conociera de algo, tampoco séqué tiene pensado decirle, así que...

—Pero entonces qué me aconseja,¿que hable con él o que no?

Estasetmana em tornà a telefonar i em va agafar en un mal moment:

— Mire,señora. Hago todo lo que puedo para que su hijo salga pronto de lacárcel, pero tiene que dejarme trabajar...

—Verá, abogado, es que hapasado algo grave: mi marido ha muerto.

Vaigcallar per deixar que la dona em contara la història:

— Resultaque él vivía en una caseta en medio del campo y esta noche pasadala caseta se ha quemado... con él dentro. Se ha quemado del todo(!) y ha muerto.

Vaigcallar de nou fins que vaig piular:

— Losiento.

— Graciasy, como comprenderá, me gustaría que mi hijo salierade la cárcel para que pudiera asistir al funeral, porque el que hamuerto es su padre.

— Claro,claro... ¿Cuándo es el funeral?

— Puesmañana le hacen la autócsia (!!) así que será pasadomañana.

— Puestranquila, que yo me encargo.

Laveritat, però, és que mai m'havia trobat en una situació pareguda,així que vaig optar pel més recomanable que es pot fer quan no tensni idea: fer un preguntat. Vaig telefonar al centre penitenciari ivaig exposar la situació. Em van informar que en estos casos, quesembla que sovintegen més del que em pensava, és l'intern qui ha deformalitzar la petició al director del centre penitenciari i que, encas que se li denegara el permís, ja em tocaria a mi formular unrecurs davant el Jutjat de Vigilància Penitenciària.

Òbricparèntesi. En Dret penitenciari no es diu mai 'presó' o 'pres',sinó 'centre penitenciari' i 'intern'. És llenguatge eufemístic.Tanque parèntesi.

Vaigtelefonar la mare i li vaig donar les instruccions i el número defax on havia d'enviar una còpia del certificat de defunció delcremat i vaig tancar l'assumpte. O això em pensava, ja que el mateixdia del soterrar em va tornar a telefonar la mare:

— Quépoca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a lasdiez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se hanequivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le handejado ir al cementario ni nada.

— Losiento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.

— Queno se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era supadre.

— Losé, señora, lo sé.

— Queno era un perro, que era su padre —repetíla dona no entenc ben bé per què.

Iara m'he quedat amb el dubte: què haguera passat si en lloc del parehaguera mort el gos del meu client? L'hagueren deixat eixir?

Potserquan tinga una estona m'informaré. Per si de cas.

El triomf de l'antipolítica (i II)

2011-11-24T09:53:00.001+01:00

Lamajoria dels que ens molestem a entendre la Política (amb majúscula)i els que fem política diària (amb minúscula) detestem UPyD permoltes raons i no sols perquè el seu discurs jacobí irecentralitzador disfressat de federalisme està construït abase de veritats a mitges (i de mentides senceres) i peca d'unavaguetat i d'una ambigüitat que fan tremolar, sinó per les pròpiescontradiccions del mateix.

QuanMentiRosaDíez entrà al Congrés en 2008 ho féu amb un suposat discursregenerador de la política, denunciant els privilegis dels diputats,menyspreant el que considerava 'casta política', criticant 'elsabusos' dels nacionalismes perifèrics i prometent 'aire nous' quanla seua biografia està a l'abast de qualsevol i justament haconsistit en això que ara denuncia: amb el PSOE ha estat diputadaforal de Biscaia (1979-1987), diputada autonòmica al Parlament Basc(1987-1999) i consellera de Turisme durant set anys (1991-1998) en ungovern participat pel PNB (!) i, finalment, eurodiputada (1999-2007).A més, ha estat candidata a l'alcaldia d'Ondarroa en 2003 i espresentà a les primàries del PSE en 1998 i a les del PSOE en 2000,perdent en ambdós casos.

En2008, pocs mesos després de deixar el PSOE, ja tenia una novaparadeta, Unidad dedestino en lo universal,Populismoy Demagogia,i després de quatre anys al Congrés en fer-se amb l'acta dediputada per Madrid, HorroRosaDíez ara tindrà al seu costat quatre diputats més, entre ellsl'inefable Toni Cantó, gràcies al milió i escaig de vots rebutsdiumenge passat. Total, i fins a 2015: 36 anys en cotxe oficial i ungrapat de viatges a Brussel·les en primera classe. Per a parlardesprés de 'casta', 'privilegis polítics' i 'renovació'.

Siaixò és evident i està a l'abast de tothom, per què UPyD haaconseguit uns resultats tan bons? Senzillament, per ferl'antipolítica, per vendre's davant l'electorat com si no forenpolítics (Què són, doncs? Carnissers?), per no haver esmentat encampanya ni una sola ratlla del seu programa electoral o d'allò queaspiren a fer més enllà de recolzar els pobres xiquets obligats aparlar en llengües cooficials o reactivar els programes d'armamentmilitar i per voler fer-nos creure que els conceptes 'dreta' i'esquerra' ja no existeixen i que es pot parlar, senzillament, de'progrés'. Populisme pur i dur.

Iesta és l'essència d'UPyD: denunciar situacions que no es corresponen amb la realitat, presentar polítics que diuen que no hosón i fer política dient que no la fan. De fet, sembla que els seuscandidats no coneixen ni el sistema electoral més bàsic, ja que,abans d'encetar la campanya, al seu compte de twitterCantó anuncià que es presentava al Congrés “por mi ciudad,Valencia” quan la circumscripció de les Eleccions Generalíssimesés la província. Però és que ell no és polític; és actor. Iciutadà. .

Eixeés, en realitat, el nivell general d'UPyD i les intervencions deToni Cantó en campanya insisteixen en eixa mateixa idea: elmenyspreu a la Política. Un altre exemple claríssim el trobem en lavida 2.0 del senyor Cantó: durant la campanya es plantà a Castelló(encara que no era candidat per les terres del Nord) i denuncià ambun twittque no es podia estudiar en castellà a cap escola pública de lacapital de la Plana.

Ino li tremolà el pols mentre ho escrivia, que conste.

Perquèclar, a Cantó, com a la resta dels militants d'UPyD els sembla que'les llengües no tenen drets' (tampoc, per tant, els ciutadans quevolen gastar-ne una en concret) i que cadascú ha de fer serviraquella que vulga en cada moment, com si fóra tan fàcil com triarentre posar-se una samarreta blanca o una negra. Això sí: ni unaparaula dels milers de xiquets valencians que cada any no podenestudiar en valencià per falta de places, tot i haver-ho demanat enla matrícula, ni de la desaparició de l'ensenyament en valencià ensecundària o en les carreres universitàries. Per posar només unexemple de la realitat lingüística del País Valencià.

L'èxitd'UPyD, en definitiva, es déu a que han sabut aprofitar que la gentestà farta dels polítics per fer-nos creure que ells no ho són ien eixe sentit és fàcil advertir l'ús i abús que ha fet Cantó encada entrevista del mot 'ciutadania', com si la seua llista electoralfóra una cosa nascuda de les places del poble i les assemblees debarri i no la conseqüència d'unes pseudoprimàries a la búlgara dela sucursal valenciana del partit de la més professionaldels polítics actuals.

UPyDés l'antipolítica.

El triomf de l'antipolítica (I)

2011-11-23T10:16:00.001+01:00

Dosde les forces polítiques que han experimentat un considerableaugment de la seua representació estes Eleccions Generalíssimes hanestat el PP i UPyD. Els primers han guanyat mig milió de vots i enl'assignació d'escons s'han vist afavorits de forma molt evident persistema vigent.

Dosexemples: a Cantàbria els conservadors s'han emportat quatre delscinc escons en joc (el 80%, doncs) amb només el 52,2% delsvots vàlids. A Múrcia, que repartia deu escons, el PP ha arrasatamb el 64,27% dels vots, però ha guanyat huit escons (novament, el80%).

Estasituació no ha estat, ni de lluny, a costa dels socialistes, que aCantàbria han tingut un 25,18% dels vots i a Múrcia un 20,95% i,per tant, han guanyat els escons que els pertocaven, sinó deterceres forces: a Cantàbria el partit de l'ecs!presidentRevilla s'ha quedat sense escó amb un 12,54% (!) dels vots i aMúrcia ni UPyD, amb un 6,26%, ni IU, amb un 5,69%, han aconseguitrepresentació al Congrés.

Iaixí fins arribar als 30 diputats que el PP ha guanyat persobrerepresentació: amb el 44,62% dels vots vàlids licorrespondrien 156 diputats i no els 186 que ocuparan a les butaquesdel Congrés.

Efectivament,amics, estes són les maldats del sistema d'Hondt.

Així,si a Rajoy li ha beneficiat el sistema electoral (i no haver piulat res de trellat en un mes), amb UPyD ha estattot el contrari: els seus resultats són excel·lents, amb més d'unmilió de vots, però només han obtingut cinc escons: quatre perMadrid, amb un 10,29% dels vots, i un cingué per València, amb un5,92% i vora 85.000 vots a tota la província. Amb un sistema mésproporcional, o amb el mateix sistema però amb correccions perevitar estos despropòsits, UPyD haguera aconseguit més de 15diputats.

Efectivament,amics, estes són les bondats del sistema d'Hondt.

Independentmentde l'aritmètica electoral, que és tan entretinguda com inútil, emresulta cridaner l'èxit que ha tingut la formació UPyD a moltesprovíncies i a València en concret, ja que la sucursal valencianad'HorroRosa Díez estava encapçalada per algú tan alié a lapolítica com Toni Cantó.

Demàmés.

Una primera anàlisi dels resultats

2011-11-22T12:34:00.001+01:00

Qualsevolanàlisi mínimament honesta del resultat de les Eleccions Generalíssimes de diumenge hauria de començar reconeixent el triomfde la dreta espanyola en sentit ample (UPyD, CiU, FAC you!) i del PPen particular. Rajoy ha necessitat només tres intents, cinc milionsd'aturats i una crisi econòmica mundial per arribar a la Moncloa,però al remat allà el tenim.

Acontinuació caldria valorar l'hòstia dels socialistes, que s'handeixat quatre milions de vots pel camí i només han estat la primeraforça a les províncies de Barcelona i Sevilla, de forma que elsnéts dels sevillans de naixement han votat el mateix que els seusiaios. Estes dos províncies, a pesar de la distància que lessepara, constitueixen una unitat universal: Barcevilla. OSevillona.

Lamassacre socialista ha estat dramàtica a tot l'estat però adeterminades circumscripcions podríem arribar a parlard'acarnissament. És el cas de Múrcia, on el PP s'ha fet amb huitdiputats i els socialistes s'han hagut d'acontentar amb només dos. OCantàbria, ja que dels cinc diputats en joc, la dreta popular se'nemporta quatre i deixa els socialistes amb només un.

CiUha guanyat sis diputats, posant en evidència que els catalanscontinuen el camí de l'autodestrucció: han votat massivament unallista encapçalada per un paio que ha insultat andalusos, gais,àrabs i la intel·ligència i les formes normals de fer política.Cap català pot mostrar-se preocupat per la majoria absolutíssimadel PP a Espanya i ignorar que a Catalunya la dreta extrema de CiUs'ha convertit en la primera força amb un 30% dels vots i quel'extrema dreta del PP ha passat del 20%.

Auna altra nacionalitat histèrica, Euskadi, la desapariciód'ETA ha disparat Amaiur, que es converteix en la primera forçabasca, seguida del PNB. Els socialistes són, paradoxalment, els granperjudicats per la imminent pacificació del País Basc. Em vénen alcap idees malèfiques...

IzquierdaUnida esdevé la gran beneficiada per l'hecatombe socialista. O no?En un moment de crisi generalitzada i en el qual els socialistesperden 60 escons, les llistes de Cayo Lara n'augmenten només nou,dels quals dos corresponen a Iniciativa per Catalunya a la provínciade Barcelona i un altre a Saragossa que s'emporta la Chunta. Si tenimem compte que Llamazares també va més o menys per lliure per lanació asturiana, els motius de celebració dels comunistes sónmenors: només València, Sevilla i Màlaga.

Iara arribem a la sorpresa del diumenge: els jacobins d'UPyD sedisparen a tota Espanya i es fan amb quatre diputats per Madrid i unper València i es converteixen en tercera força a la capitalespanyola i a la comunitat atòmica que l'envolta. I també al cap icasal valencià. Este fenomen mereixerà, però, una anàlisi mésdetinguda, però només dir que els valencians no hem enviat ToniCantó a Madrid: ell ja hi vivia allà.

Desde València, en canvi, sí que hem aconseguit enviar a la Villa yCorte un suecà de part de Compromís. A les noves Corts Generalsde la X Legislatura els valencians comptarem amb una veu pròpia ambaccent de la Ribera del Xúquer.

Notot anava a estar tan malament.

Debat a quatre a Canal 9

2011-11-18T10:54:00.001+01:00

Abansdel #debatc9#dbtc9un capítol d' #americanhorrorstoryper obrir boca.

L'anuncide la fundació dels desamparats em posa els pèls de punta. #debatc9#dbtc9

Quiha pintat a la Piñero? Un ximpanzé borratxo? #debatc9#dbtc9

ComençaPons. Xifres, xifres i xifres de memòria. El joc el donarà en larèplica? #debatc9#dbtc9

@Marmota_MalignaSi Histriònic Pons no em tinguera blocat li ho explicava ben agust...

Uncafé per Ricardo Sixto! #debatc9#dbtc9

"Sí,però en Àlaba tenen la ETA" ha pensat Histriònic Pons#debatc9#dbtc9

Momentllauro de Baldo: la PAC agrària i les trampes per a la mosca blanca.#somsatsuma#debatc9#dbtc9

Lode Sizzzzzzzzto és de conya. #debatC9

'Ogobierna el Partido Popular o gobierna el Partido Socialista' diuPiñero sense adonar-se'n que eixe és el problema. #debatc9#dbtc9

Elsgràfics de Piñero no estan tan mostosos com els de Pajín, peròfan la meteixa pena. #debatc9#dbtc9

"Nosens poden llevar els nostres dretzzzzzzzzzzz" se lamentaSizzzzto. #debatc9#dbtc9

SiLenin alçara el cap estaria més viu que Ricardo Sixto cc@JosepFBisbal#debatc9#dbtc9

Quantesvoltes ha dit 'cambio' Histriònic Pons? #debatc9#dbtc9

Araés quan Sizzzzto ens diu que estem tots morts i que res d'açò hapassat de veritat? #debatc9#dbtc9

Jarl!Pons encara se'n recorda de com es parla en valencià! #debatc9#dbtc9

Ponsha dit 'tomat'. 'Tomat'. #debatc9#dbtc9

Piñeroparla de l'AVE con si ella haguera posat totes les travesses de lesvies. #debatc9#dbtc9

Deconya: Pons critica l'AVE a Madrid i diu que el gasta 'la genteimportante'. Ale, que el desmunten. #debatc9#dbtc9

Baldos'ha crescut. "Contra la por, sense por". #debatc9#dbtc9

Wait,no hi ha ningú d'EU per defensar el paper jugat per Ricardo CalimeroSizzzzto? #debatc9#dbtc9

Quinés el sentit de començar cada intervenció amb un 'bona nit'?Demostrar que és una dona educada? #debatc9#dbtc9

"Buenasnoches y... y ya se apañarán ustedes con su voto. A chuparla"#debatc9#dbtc9

Piñeroreivindica el llegat de ZP: "Buenas noches y buena suerte".#bastaya#debatc9#dbtc9

QuePons, que porta anys encadenant càrrecs, parle de 'las moquetas' ésun insult a la intel·ligència. #debatc9#dbtc9

O_Odel 'Cuéntame' a la 'spanish revolution'. Pons no té límits.#debatc9#dbtc9

Desprésd'escoltar a Pons, la possibilitat que Europa ens impose unadministrador no em sembla tan malament #debatc9#dbtc9

Hefet 40 tuits durant el #debatc9#dbtc9.Un per cada espectador. Buenas noches... y buenas noches, otra vez.

Altres tres converses impossibles durant la ressaca d'una guàrdia

2011-11-17T11:53:00.001+01:00

UNA

— Sapssi Mediamarkt tanca a migdia? —empregunta un client mentre esperàvem que ens notificaren la sentènciadel seu cas.

— Crec que no —conteste.

—És que vull anar a comprar-me un joc dematar que ha eixit nou,saps quin dic?

— L'he vist anunciat a latele, però no sé com es diu —vaig mentir.

— Té bona pinta... i ja queno puc matar a tots els funcionaris d'este jutjat, almenys matarézombis.

DOS

— Ací tens la sentència.Ara no pots portar durant huit mesos cap vehicle a motor.

— Icom vaig a treballar?

— Això és cosa teua...

— T'hopregunte perquè jo treballe en el poliment, i allí gastem unamàquina per a polir el pis.

— Iquè?

— Com has dit que no puc...

— Que no pots conduir capvehicle a motor... però una màquina de polir no és un vehicle i vaa llum, veritat?

TRES

— Martí, vamos a tomardeclaración a su cliente. ¿Sabe si viene medicado?

— Me ha dicho que se hatomado sólo dos pastillas, y que se ha olvidado de la tercera.

—¿Y cuáles se ha tomado?

— No está seguro, señoría.Dice que no recuerda si se ha olvidado de la medicación prescritapara la epilepsia o para la esquizofrenia.

Eljutge sospira i resol:

— Será mejor que no nos lajuguemos: envíelo a casa y le dígale que vuelva el viernes... peromedicado.

Tres converses impossibles durant una guàrdia

2011-11-15T10:11:00.001+01:00

UNA

— ¿Medice su nombre, letrado? —em pregunta un agent de la Guàrdia Civil de Trànsit, una unitat ambla qual no he coincidit en massa guàrdies.

Li'ldic.

— ¿Perdón?

Li'ltorne a dir.

— ¿“Martí”? Vaya... ¿esusted extranjero?

Laveritat és que cada dia més.

DOS

— ¿Sabes qué te digo?

—No, no lo sé...

— Que si tengo que ir a lacárcel, pues que iré...

— A ver, no tienes que ir ala cár...

—Además, así tendré el gimnasio gratis.

Laveritat és que sí que deuries anar a presó.

TRES

— Letrado, hable con sucliente porque yo creo que este tío está medio subnormal.

— Sí, señoría.

Parleamb el client:

— A ver, ¿vas al psicólogo?

— Claro. Y también alpsiquiatra.

— Perfecto... ¿Y qué te handiagnosticado?

— ¿Qué?

—¿Quequétienes?

— Ah, pues dicen que tengoepilepsia, transtorno de personalidad y esquizofrenia.

— Una más y hacemospóquer...

—Pero bueno, mi madre lo que dice es que estoy un poco loco.

Laveritat és que les mares sempre tenen raó.

Ja tinc el vot preparat

2011-11-14T17:17:00.001+01:00

11 segons (o 'El debat')

2011-11-14T09:52:00.001+01:00

Esta primera setmana de campanya electoral ha portat el mateix ritme que la meua vida sexual: pausat. Només cal eixir al carrer per adonar-se'n que els diferents partits polítics estan desenvolupant una campanya de baixa intensitat: uns, perquè no poden arribar a més; els altres, perquè no volen.

Els motius d'esta campanya tan aigualida són diferents: la campanya de les municipals està encara molt recent, els partits no volen fer ostentació en una situació de crisi generalitzada i, sobretot, la desafecció de la ciutadania envers els polítics no aconsella exagerar la presència al carrer de les candidatures per evitar la saturació.

Continua a l'Informatiu

L'ombra de Camps

2011-11-10T09:47:00.002+01:00

Elsprimers moviments d'Alberto Fabra (aka Alberto Fabra-Mohedano)com nou i flamant Molt Honorable de tots els valencians després dela caiguda als inferns de Camps va descol·locar a molts, ja que ensom massa els que vam vore el recanvi de qui havia personificat elpitjor de la política (i també un bon grapat de malalties de qualsevol compendi de psiquiatria) per un homenet gris i sensepersonalitat com un pas enrere en la política-espectacle que veníemgaudint i patint a parts iguals des de feia massa anys.

Lesprimeres decisions de Fabra-Mohedano van insistir en eixa mateixaidea i, a banda del fet de rebre als grups de l'oposició, deconcedir entrevistes no pactades als mitjans, de reunir-se ambentitats a les quals Camps havia ignorat, com ara Escola Valenciana ola principal associació de víctimes de l'accident de metro deJesús, d'anunciar que permetria l'oposició accedir als expedientsmés compromesos, de replantejar-se la imbecil·litat aquella delmodel educatiu trilingüe, de permetre la presència de l'oposició aCanal 9... en fi, de fer allò que qualsevol governant democràticfaria però que al País Valencià semblava una quimera, per unmoment va semblar que els partits de l'oposició es quedarien senseel seu principal argument per fer política: la pròpia existènciade Camps.

Ara,tres mesos i escaig després del lisèrgic i estupefaent anunci de la dimissió de l'ecs!Molt ecs!Honorable, i tretd'aquelles bones intencions, encara no hem vist res que ens permetaalbirar que el nou executiu fabrià (fabrista ofabriàtic) aportarà cap novetat seriosa a la políticadesenvolupada pel seu antecessor, entre altres coses perquè Fabra nonomés ha heretat un executiu format per consellers de Camps, sinóperquè la Generalitat continua en estat catatònic i perquè l'ombrade qui governà este país a colp de despròposit és més llarga delque molts podien imaginar: molt més de la que projectaven lesmaquetes que Calatrava encolomà a la Generalitat per només15 milions d'euros.

Mésllarga, fins i tot, que la que hagueren projectat les torretes sialgun dia s'hagueren arribat a fer.

Matt i Joan Ribó

2011-11-09T10:17:00.000+01:00

Este cap de setmana, amb unainevitable ressaca, vaig assistir a un acte electoral en el qualparticiparen el candidat de Compromís Joan Baldoví, el diputatEnric Morera i el regidor de l'ajuntament de València Joan Ribó.

Abans d'atendre els mitjans i,per tant, d'encetar l'acte, vam fer un café a un baret i laprovidència volgué que em tocara seure al costat de Ribó i davantde la filla d'onze anys d'una companya de Compromís.

— Tu qui eres? —preguntàla xiqueta.

— Jo sóc Joan —contestà,és clar, Joan Ribó.

— Ell és Martí —m'introduíla xiqueta, contra la meua voluntat.

Vaigtraure el morro del café amb llet per dibuixar un somriure.

— HolaJoan —vaig anunciar.

— Martíté un gos... —reprenguéla xiqueta.

— Ah, sí? —fingí interésRibó.

— ...i li diuen Matt, té ratlles, sembla un tigre...

— No crec que a Joan liimporte res d'això, bonica.

— ...i li parla en castellà.

Vaigguardar silenci.

— Xiqueta, segurament aixòencara li importa menys —vaig protestar.

— Li parla en castellà?—però, preguntà Ribó.

— Sí, perquè diu que Mattés xurro.

Ia mi em preocupava causar una mala impressió perquè portava de casauna lleugera ressaca...

Postals valencianes: campanya en la marjal

2011-11-08T12:16:00.000+01:00

El debat, tuit a tuit

2011-11-08T10:05:00.000+01:00

Empense que seguiré el #caraacaraa @levante_tvamb els amics del #raonem

ARajoy no li cap la llengua a la boca #raonem#seacabóelcirco#reiniciaeldebate#11segonscompromís

Aliciade Miguel ha dit bona nit. Era la quota en valencià del PP. #raonem

@MireiaMollaal #raonem.#11segonscompromis

@radiocableme imagino que destacarás el hecho de que el día del cara a caralos HT sean #seacabóelcircoy #reiniciaeldebate;)

Iquines eses ens regala @MireiaMollaal #raonem;-) #11segonscompromis

Nosón corbates blaves; són collars amb corretja #raonem#11segonscompromis

Éspossible q Rubalcaba estiga més nerviós q Rajoy? #raonem

Dequi ha estat la idea de citar el nombre de visats dels arquitectes?:S #idealoca#raonem

Rubalcabaestá en tonos mate. Rajoy opta por el brillo. :P cc @xavibellot#raonem#11segonscompromís

Elsprimers plànols de Rajoy són CRIMINALS #semblamònguer#raonem

O_ORajoy se tira la figa al llom i diu: Ushted mieeeente #raonem

Araés quan Lidia Lozano fa el baile chuminero i la Esteban es menja uniogurt? #raonem#caraacara

Rajoyes rubio #raonem

AlbertoMohedano-Fabra en contra d'eliminar les diputacions. '¿Y qué harécon el chiquitín?' ha declarat. #raonem#11segonscompromís

Totssabem que Rajoy no és de Twitter. Ell és de Badoo. #raonem

Quanacabe el debat entre estos dos em posaré un capítol de The WalkingDead. Bàsicament per no canviar de tema. #raonem#11segonscompromís

Peròés que Rajoy no s'ha preparat un puta intervenció??#marianosabeleer#raonem#11segonscompromís

Marianofa risa. #raonem

Rubalcabas'ha llegit el programa del PP. Mariano no. #raonem

Rajoyvolia fer gràfics en #comicsansperò no li han deixat. #raonem

¿ququququququqquququququqécosas dice? #rubalcabafacts

Jaés la tercera volta que les cares de Rajoy em fan riure XD #raonem#11segonscompromís

Laparaula més pronunciada per Rajoy: 'inshidia' #raonem

#estoyconRajoy...en la cama #raonem

MarianoRajoy: "Los gais se podrán casar... pero con mujeres"#raonem

'Mujeresque llevan su casa' O_O #muerto#raonem

Inshidioshoshhomosheshualesh #raonem

RajoyEdison inaugurava la llum en 1983. #raonem

"Fantásticográfico" de Rubalcaba? #meloexpliquen#raonem

Laniña de Rajoy? Ha crescut, és lesbiana i vota UPyD només per ferla mà. #raonem

Rajoyha dit que Cazalla i no sé quin altre poble estan a Càdis i resultaque estan a Sevilla. I jo em pregunte: i no és igual? XD #raonem

QuanPP/PSOE diuen que la sanitat és 'universal' volen dir que hem d'anara Saturn a demanar cita amb el metge? #raonem#11segonscompromís

#rajoyganade cintura para abajo. #raonem

Lasetmana que ve Mariano i Alfredo faran un altre debat beninteressant: boxers o slips. #raonem

Rubalcaba"Hay dos posibles gobiernos". Eixe és el problema. #raonem#11segonscompromís

Publicitat

2011-11-07T10:23:00.003+01:00

Alllarg de la setmana passada un grapat d'empreses anunciaren amb laboca ben gran i amb el cap ben alt que retiraven la publicitat d'unprograma de Telecirco com a conseqüència de les protestesque provocà una entrevista amb la mare d'un dels implicats en ladesaparició de la xiqueta sevillana Martadel Castillo. Els més ingenus i benpensants s'afanyaren aconsiderar esta decisió com un triomf de la capacitat ciutadanad'influir en els assumptes públics, concretament en els contingutsque lliurement determina un programa de televisió, l'empresa que elprodueix i la cadena que l'emet.

Continuaa l'Informatiu

L'invent grec

2011-11-02T18:15:00.000+01:00

Estic totalment en contra del referèndum plantejat per Papandreu per consultar si el poble hel·lènic accepta o no les condicions fixades per la Unió Europea a canvi d'un segon rescat de l'economia grega amb milions d'euros, sobretot, d'Alemanya.

Entenc que la Unió vol, sobretot, salvar el seu propi sistema financer i els bancs francesos i alemanys que han comprat deute grec i que el capitalisme és molt dolent i tot això, però el plantejament d'Atenes no és seriós: els grecs tenen tot el dret del món a rebutjar l'ajuda europea (amb les seues condicions), a eixir-se'n de la Unió, a tornar a emetre dracmes i a continuar amb un model econòmic més ruïnós que el Partenó, però de moment ja s'han emportat un grapat de milions d'euros i, també, hem de tindre en compte que les seues decisions poden afectar altres països, així que és lògic que la resta dels europeus els demanen un mínim de coherència i de trellat.

Volen rebutjar el segon rescat, declarar-se en fallida i suspendre pagaments? Perfecte, però de veritat que no hi ha cap governant grec capaç de determinar, tenint en compte les sis vagues generals que ja portem enguany i les protestes diàries que col·lapsen Atenes, que els grecs no poden ni volen suportar més retallades de drets socials sense la necessitat de sotmetre-ho a una consulta popular?

Estic convençut que sí, i per això i perquè les conseqüències de rebutjar el rescat són perillosíssimes, crec que la jugada és només un envit a Europa per rebaixar les condicions imposades per París i Berlín. El referèndum no és, per tant, un al·legat a favor de la democràcia i la participació. És només un farol.

No hem d'oblidar que s'atribueix als grecs la invenció de la democràcia (dēmokratía 'govern del poble'), però no hem de perdre de vista que també van inventar la crisi: krísis 'judici, decisió'.

Dolor plaent

2011-11-02T09:54:00.001+01:00

Tot i haver treballat dilluns i, per tant, haver-me quedat sense pont de Tots Sants, he encetat la setmana follant com abans: de forma gairebé compulsiva.

Este matí el meu llit encara feia olor a sexe, que no és una olor en concret, sinó la barreja de les olors de dos cossos diferents.

Òbric parèntesi. Potser hauria de ventilar, encara més, l'habitació. Tanque parèntesi.

Fent un esforç he aconseguit identificar l'aroma del xic brasiler d'accent marcat i pell blanquíssima (heretada d'una ascendència francesa) que dilluns vaig entrar al llit i que em proporcionà dos claus seguits durant els quals el plaer es barrejà amb mostres de dolor físic puntual, infligit estratègicament no només per fer mal, sinó per augmentar el primer.

Ell prengué la iniciativa, però jo em vaig sumar de bon grat a la festa, de forma que vam arribar a un punt en el qual era difícil determinar què provocava els gemecs, si el gust o el dolor.

En acabar em vaig sentir tan esgotat i, sobretot, tan dolorit que vaig barallar la possibilitat de telefonar el 016, però no em va semblar correcte: este matí, tot i que encara tinc un mugró de color blau, el record del dolor de dilluns encara resulta plaent.

La Q de Compromís

2011-10-31T10:14:00.000+01:00

A pocs dies de l'inici de la campanya electoral i a pesar dels magnífics auguris de les enquestes encara són molts els militants del Bloc, però també de la resta de partits de Compromís, que proven a comprendre què és aquella lletra Q mig blava mig morada que s'ha afegit al nom de la coalició per a les Eleccions Generalíssimes del 20 de novembre.

No sé si entre els diferents partits, sectes i tribus que conformen Compromís hi ha amor o només sexe, però el que és cert és que tant els nacionalistes d'Enric Morera, com els membres d'Iniciativa i Els Verds han creat una societat de guanys en haver cedit les respectives marques a favor d'un nom comú que fa de paraigües de tots tres mentre Equo, l'últim a arribar i el que manca de qualsevol tipus d'infraestructura (fins i tot de microinfraestructura), ha aconseguit col·locar una Q al mateix nivell que tot Compromís.

Continua a l'Informatiu

El pantaix de Matt

2011-10-28T10:15:00.000+02:00

Quan Sacri ve a casa em toca emportar-me Matt a ca la iaia perquè netejar amb el gos pel mig és impossible i, també, perquè Sacri li té por. Així, cada dijous deixe Matt amb la iaia (al sofà de la iaia exactament) i allí es queda dormitant fins que hi arribe a hora de dinar.

No sé com s'ho fa (ha de portar una mena de rellotge intern) però a les dos del migdia en punt està darrere de la porta esperant-me amb ganes de jugar i m'arrapa les sabates, fa com si em mossegara, s'amaga perquè vaja a buscar-lo o comença a córrer com un tarat corredor amunt i corredor avall fins acaba amb un pantaix de por i es deixa caure al terra per provar a recuperar la respiració.

Òbric parèntesi etimològic. Quan algú pantaixa (o panteixa, panteja o pantega) significa que respira agitadament i, segons el Grec, el mot deriva del llatí phantasiare, pronunciat vulgarment pantasiare 'somiar, tenir un mal son', derivat de phantasia, del grec phantasía 'imatge, aparició; imaginació'. El mot prengué este significat en la nostra llengua per la respiració agitada que sol provocar un malson. Tanque parèntesi etimològic.

Mentre tot este espectacle té lloc la iaia ens mira com si no estiguérem bé (ni el gos ni jo), però quan li pregunte si Matt s'ha portat bé la resposta depén del seu estat d'ànim: si la iaia ha passat un bon dia sempre em diu el mateix: “Com un home, s'ha portat com un home”; si la iaia, però, ha tingut un dia excel·lent la cosa va més enllà: “S'ha portat molt bé: este gos es una bellíssima persona”; i si el dia ha anat regular la cosa es complica: “En tot el matí no s'ha alçat del sofà. No havia vist mai un gos tan dropo”.

Ahir, però, sembla que la iaia havia tingut un matí una miqueta lleig, perquè en arribar i posar-me a jugar amb Matt per terra no esperà que li preguntara com s'havia portat el gos i amollà: “No li faces tantes festes al gos perquè ja és vell i qualsevol dia es mor i, entonses, ja vorem què fas”.

Matt i jo ens vam quedar de pedra. Vam seguir amb la mirada com la iaia anava a la cuina i quan tancà la porta no vaig poder evitar continuar jugant amb Matt i dir-li a l'orelleta mentre provava a traure-me'l de damunt: “No faces cas, Matt, que tu no et moriràs mai”.

L'últim escalonet

2011-10-27T09:41:00.000+02:00

Ahir a la Ciutat de la Justícia es va viure un 'escalonet' (sic) més dels pocs que falten per veure Camps i Costa (no podem oblidar-nos de Ric), seguts a la banqueta acusats de rebre regals de la trama Gürtel.

Arribats a este punt, tots sabem que el procediment que jutjarà l'ecs!Molt ecs!Honorable i el nostre estimat Ric, se seguirà davant un jurat popular i així, donat que la majoria ignora com funciona un judici amb jurat crec convenient explicar algunes coses.

Com ja vaig avançar, els membres del jurat popular han estat preseleccionats: cada dos anys se trien entre dos i mil tres mil veïns de la província de València, els quals queden com cèl·lules latents a l'espera de ser cridats, ja que de tots ells només en necessitem, de moment, 36.

Eixe és exactament el pas que vam viure ahir en traure la bola 28 d'un bingo de joguet: este número estableix una combinació matemàtica que serà la de determine qui són els 36 afortunats que formaran part d'este jurat provisional.

Dels 36, però, segur que hi ha algú tan poc patriota que segur que té una de les excuses que estableix la Llei per estalviar-se el judici i, per això, tindran uns dies per al·legar allò que consideren convenient i pelar-se'l.

Tot seguit, el dia de la vista, i sempre que n'hagen quedat almenys 20, es farà un sorteig per conformar el jurat definitiu: es traurà d'un en un el nom de cada jurat i les parts li faran les preguntes que consideren més convenients (raonables o no) i podran vetar-ne quatre sense justificar la seua decisió.

En eixe sentit, recorde haver presenciat un judici amb jurat contra uns policies corruptes en el qual la defensa dels acusats només preguntava als candidats a jurat si anaven a manifestacions. Qui responia, per exemple, que havia anat a la mani contra la guerra d'Iraq era vetat automàticament, però si algú manifestava haver anat a concentracions contra els atemptats d'ETA passava a la següent fase. Coses d'advocats.

Així, anirem traient noms dels candidats i els que no siguen vetats per l'acusació o per la defensa passaran a convertir-se en membres del tribunal popular fins completar els nou titulars i els dos suplents.

Això és el que ens espera a partir del dia 12 de desembre.

Pervers

2011-10-26T10:11:00.001+02:00

Amb les tertúlies polítiques del TDT em passa el mateix que quan veig un animal atropellat a la carretera: sé que l'espectacle és desagradable, però tot i això no sóc capaç de deixar de mirar.

Sóc ben conscient que la visió, quan podria evitar-ho, de les restes d'un gat espedaçat pels pneumàtics d'un cotxe i que escoltar voluntàriament com un opinador afirma, per exemple, que no té proves però sap que la Conferència de Pau que la setmana passada tingué lloc a Donosti ha estat pagada pel Govern espanyol a través del CNI són exercicis de masoquisme innecessari, perquè tan una cosa com altra acaben retronant al meu cap i acabe per sentir repugnància.

Esta atracció incontrolable per allò que resulta desagradable explicaria, potser, perquè diumenge vaig acceptar una cita amb un xic que només de tant en tant es deixa caure per casa, perquè em proporciona unes sessions de sexe tan pujades de to i tan perverses que necessite espaiar-les en el temps per evitar enganxar-me a unes pràctiques que resulten excitants, sí, però també excessives.

El sexe amb este xic treu el pitjor de mi i mentre dura l'acte em sorprenc a mi mateix fent una sèrie de coses que si fera qualsevol altre em resultarien no només desagradables, sinó també un punt patològiques.

Esta mena de sexe resulta tan nefand, tan depravat i tan maligne i em fa sentir tan brut que quan tot acaba més que un dutxa necessite un exorcisme. Almenys durant una setmana.

Aniversari

2011-10-25T09:47:00.000+02:00

Ara fa un any vaig cometre l'error de negar-me a fer anys. D'acord amb el calendari i amb la meua partida de naixement, el 25 d'octubre de 2010 havia d'haver fet 31 anys, però vaig decidir plantar-me i tornar a fer-ne 30.

Esta decisió no obeí a cap síndrome de Peter Pan ni, molt menys, a certa insatisfacció amb la meua vida. Conec gent que diu que a determinada edat s'imaginava amb algunes expectatives assolides però en no haver-ho aconseguit cada volta que fa anys se sent més frustrat. En el meu cas, però, és justament el contrari: a la meua edat em sent feliç amb allò que tinc (que és molt) i amb allò que faig (que és allò que vull).

Abans dels 30 havia patit tants enamoraments com desenganys sentimentals, havia encertat tant com m'havia equivocat i havia gaudit de la vida en la mateixa proporció que havia experimentat unes altres sensacions potser no tan satisfactòries, però sí igual d'intenses.

Abans dels 30, en definitiva, ja havia aprés que la vida consisteix en això, i que si existeix l'encert és justament perquè també existeix la possibilitat d'equivocar-se i que l'un sense l'altre no tenen sentit.

Per això, considere que haver-me quedat voluntàriament als 30 fou un error, perquè cada any que encetes et permet fer front a noves (i també velles) sensacions i així, per això, enguany no pense quedar-me novament ancorat als 30.

Enguany, benvolguts, torne als 29.

El sexe matrimonial

2011-10-24T09:37:00.000+02:00

Fa un parell de setmanes, un article d'El País Semanal sobre la infidelitat tingué gran repercussió i es convertí en el més llegit de l'edició digital del diari.

Jo, encara que tenia l'exemplar imprés a casa, vaig passar de llarg perquè, anem a vore, conec de primera mà els tres papers que es poden interpretar en una infidelitat: el de subjecte actiu: he enganyat; el de subjecte passiu: m'han enganyat; i el de complement: he estat l'altre amb el qual han enganyat, i en més d'una ocasió.

Òbric parèntesi. En totes tres situacions, però, el verb és sempre el mateix. Tanque parèntesi.

Continua a l'Informatiu

Estralejar

2011-10-21T11:02:00.000+02:00

Marta Fernández a la tele: “Elisa, José María, Ángela y Carmen, muchas gracias. Y a ustedes espero verles mañana aquí, en las Mañanas de Cuatro. Ahora les dejamos con Hilario Pino y la última hora en Noticias Cuatro”.

- Quin canal tens posat? -em preguntà la iaia mentre esperàvem mon pare per a dinar.

- El quatre –vaig contestar, perquè la iaia no coneix les cadenes pel nom, sinó pel número del botó que cal prémer.

- Ja deia jo...

- Què deia vosté, si es pot saber?

- Que no era el cinc.

- I com ho ha sabut?

- Perquè esta xica és molt amable i educada i les del cinc semblen... gitanes.

- Iaia!

- És de veres, fill: es passen el dia estralejant.

- Però vosté coneix algun gitano?

- Jo no, però veig les gitanes del mercat.

- Eixes no compten, iaia.

- Per què?

- Perquè tots els venedors del mercat semblen gitanos.

La iaia acluca els ulls i amolla:

- I les filles de Lola Flores compten?

Li torne la mirada aclucada i no em queda un altre remei que admetre:

- Sí, iaia, eixes sí que compten.

* * *

estralejar (v), que deriva d'estral (destral en català de dalt), és la forma dels valencians per referir-se a una situació en la qual hom (i sobretot don) parla molt i exaltadament, però també quan critica, marparla o, senzillament, posa a parir un altre.

Este mot, molt comú al País Valencià i que la iaia gasta sobretot en la frase “No em faces estralejar!”, només el recull el Diccionari català-valencià-balear i, com a curiositat encara més freak, cal dir que els xurros valencians l'han adoptat amb el mateix significat amb la forma estraliar però, en canvi i paradoxalment, alguns pobles de Conca encara conserven la forma valenciana estralejar amb pronúncia castellana, clar.

Ja en parlà, d'estralejar, Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?

Busca qui t'ha pegat (al dia)

Un mes i dos dies de 2012

Fidelio

Salazar

'Rehab'

'Primula elatior'

Tres consideracions sobre la sentència

Bisbes on fire

Dilluns posttraumàtic

Major

Secret

Spa!

El múscul popular valencià

De metges

Necrofàgia

Person of Interest

Fum (i II)

Fum (I)

El Nadal segrestat

"la Caixa", ¿dígame?

BOE

La “gauche caviar”

Primeres mesures

Sexe en 2011

12 claus de 2011

Vegetal

Cosí de Nadal

Encàrrec nadalenc

Bon Nadal

Lapsus linguae

Investidura

Un divendres

L'acarnissament

El dia gran de Camps

Atac

El convers i l'"Uzi"

Tranquil

Para este viaje no hacían falta alforjas

WhatsApp

Al telèfon

Quarantins en la vintena

Ressaca electoral

Un preguntat

El triomf de l'antipolítica (i II)

El triomf de l'antipolítica (I)

Una primera anàlisi dels resultats

Debat a quatre a Canal 9

Altres tres converses impossibles durant la ressaca d'una guàrdia

Tres converses impossibles durant una guàrdia

Ja tinc el vot preparat

11 segons (o 'El debat')

L'ombra de Camps

Matt i Joan Ribó

Postals valencianes: campanya en la marjal

El debat, tuit a tuit

Publicitat

L'invent grec

Dolor plaent

La Q de Compromís

El pantaix de Matt

L'últim escalonet

Pervers

Aniversari

El sexe matrimonial

Estralejar