Flac

Dimarts comentava amb un amic mentre dinàvem què esperava del cap de setmana i li ho vaig resumir en una frase: Tinc ganes que arribe dilluns i encara estar cansat, i haver-me deixat pel camí moltes neurones i una quantitat indecent d’euros en vodka.

Este plantejament tan autodestructiu es concretà amb un sopar molt ben acompanyat la nit de divendres i que acabà per deixar ma casa sense gairebé cap plat i, sobretot, cap got net i amb una festa el dissabte que s’allargà fins les primeres hores de sol del diumenge.

Dissabte estava convidat a la inauguració del pis d’un amic i el perfil del convidat mitjà era el d’un gai insultantment modern i amb menys de 40 quilos de massa corporal.

Així, durant la primera part de la nit vaig veure com a dintre meu creixia un sentiment d’animadversió, ja que em sentia desfasat per no portar res de roba de la talla XS o comprada directament a Prenatal o a la secció infantil de Zara, al mateix temps que em preguntava si era biològicament possible que una persona amb metre huitanta d’alçada poguera sobreviure amb menys de 50 quilos de pes.

Tots estos complexes i enveja insana els vaig deixar enrere amb la quarta copa de vi, i quan vaig arribar al vodka ja tot em tenia prou igual.

Però hui encara estic cansat.