El canvi?

De tant en tant els mitjans de comunicació publiquen estudis pseudocientífics que estableixen en quin moment precís les relacions sentimentals perden allò que es considera amor o passió i esdevenen un solatge d'allò que havien estat. En eixe moment, que la majoria d'aquells estudis fixen al voltant dels dos anys, les relacions passen a ser monòtones, i sort tindrà aquell que manté una relació de més dos anys si encara sent un mínim afecte per l'altra persona o si és capaç de dissimular l'odi que li provoca.

Ningú ha estudiat, en canvi, en quin moment els governants deixen de pensar en la ciutadania i es lliuren de forma descarada a la cerca de l'interés propi o del partit. Imagine, però, que esta pèrdua dels valors que haurien d'impulsar els polítics a l'exercici de l'acció pública pot tindre lloc en diferents moments, depenent, sobretot, del polític en qüestió. Així, en la majoria del casos és la detenció del poder la que amb el temps corromp el polític, però hi ha excepcions, com ara Zaplana, que arriben al càrrec ja amb les idees ben clares i les prioritats determinades.

Per tant, en les relacions sentimentals i en la política l'alternativa no només és recomanable, sinó necessària per evitar l'avorriment, les temptacions de corrupció i els comportaments poc transparents.

Esta setmana hem assistit a la formalització de l'acord de govern entre el PSE i el PP a Euskadi, que suposa deixar fora de les institucions el nacionalisme basc després de gairebé trenta anys, i les dues formacions han venut este pacte antinatura com el gran canvi que el país necessitava.

Com he dit abans, el canvi i la varietat són sans i recomanables tant en les relacions com en política, però així com en les relacions sentimentals el canvi no requereix massa explicacions: hi ha prou amb dir que has perdut l'interés, que tens ganes de follar amb algú més o que no suportes el soroll que fa quan respira; en política sí que cal explicar les coses.

I és que el canvi polític a Euskadi necessita d'explicacions urgents, sobretot si tenim en compte que els vots del PSE i del PP són suficients per governar perquè una altra formació política ha estat il·legalitzada, de forma que la desena d'escons que correspondrien a l'esquerra abertzale que justifica el terrorisme s'han repartit entre la resta de partits, possibilitant així una majoria espanyola.

El PSE i el PP, en lloc d'admetre este extrem tan evident, gosen a parlar d'un canvi en la majoria social basca i han signat un acord de govern infame que, entre moltes altres coses, ha deixat la presidència del Parlament basc en mans d'Arantza Quiroga, diputada del PP i que es va cobrir de glòria diumenge passat en l'entrevista que concedí al suplement Domingo d'El País.

No sé si el canvi general anunciat pel PSE i el PP passa per Quiroga, una jove diputada, amb un embolcall preciós i unes metxes grogues perfectes que amaga una política ultraconservadora, propera a les posicions més ortodoxes de la dreta i que depassa fins i tot els més jesuïtes del PNB o, senzillament serà una anècdota en esta legislatura que no sabem com acabarà.