Sant Jordi!

La majoria dels valencians, i jo no constituïa cap excepció a aquella majoria fins la ben poc, de la mateixa forma que ens perdem passejant per l'Eixample barceloní, que mai llegim ni La Vanguardia ni El Periódico, i no que sabríem identificar correctament ni tres comarques a un mapa mut de Catalunya, estem convençuts que el patró de la Diada de Sant Jordi podria ser perfectament Sant Jordi Pujol.

Amb el temps, però, i després d'haver establert amb la ciutat de Barcelona una mena de relació adulta i adúltera, comence a orientar-me a Eixample, a fullejar de tant en tant la premsa catalana i a conéixer algunes comarques per alguna cosa més que el nom.

Pel que fa a la Diada de Sant Jordi, i deixant de banda l'exMolt Honorable, ha fet falta estar convidat a signar llibres per gaudir d'un dia que fa que els catalans isquen al carrer i, el més difícil, que es gasten els quartus en milers de llibres i de roses.

Vaig arribar a Barcelona a migdia, i només eixir del metro a plaça Catalunya vaig notar com el calor d'un dia xafogós i l'olor típic de la flor fresca envaïen l'ambient.

Seria inútil negar que estava nerviós i, per deixar ben palés el poc coneixement que em queda, em vaig lliurar amb fruïció a un tractament contraindicat i contraproduent: després de tres cafés vaig començar a abusar del vodka abans de les quatre de la vesprada, de forma que la cal·ligrafia que vaig usar per signar els llibres seria una prova de càrrec suficient per demostrar el meu estat alcohòlic.

Es va apropar molta gent a la parada que l'editorial havia muntat al passeig de Gràcia: alguns eren coneguts, a uns altres els vaig conéixer allí mateix, hi havia qui venia amb cita prèvia i qui s'apropà de casualitat.

A tots, de veritat, mil gràcies!