Requisit lingüístic? No, cal alguna cosa més

Aquells que diàriament hem de fer front a l'Administra(ï)ció i toquem de peus a terra sabem que el voluntarisme en qüestions lingüístiques és una quimera: no hi ha prou amb puntuar el coneixement del valencià en les bases de les oposicions, sinó que cal exigir-lo a aquells que pretenen optar a un lloc de treball per a tota la vida perquè l'actual legislació lingüística al País Valencià és paper mullat. O, millor, paper higiènic.

L'exigència del coneixement del valencià per part dels funcionaris públics no té una altra intenció que la de garantir els drets dels ciutadans quan han de fer algun tràmit davant l'Administra(ï)ció i no té res a vore amb la construcció nacional (sic), amb la vertebració dels Països Catalans (requetesic) o amb cap qüestió identitària: només es pretén que els ciutadans que opten per una llengua en concret puguen exercir els seus drets amb total normalitat i evitar situacions en les quals un particular es puga sentir com un ciutadà de segona.

Justament així em vaig sentir ahir al Jutjat, quan la Fiscal d'un dels casos derivats de la guàrdia de dimarts em va increpar durant un recés i em va amollar sense cap mena de rubor: Veo, letrado, que continúa usted empeñado (!) en presentar los recursos en valenciano.

Em va deixar descol·locat i per un moment vaig pensar que la Fiscal -funcionària pública, no ho oblidem- estava fent conya, però quan continuà em va deixar ben clar que parlava seriosament i que se sentia ofesa en vore's obligada a llegir els meus escrits en valencià:

- Ahora ya sabe por qué tardo tanto tiempo en contestar sus recursos, porque me cuesta mucho más.

Immediatament em va vindre al cap la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, en concret quan afirma que l'ús del valencià en la Justícia no podrà suposar cap perjudici, i en concret cap retard, en la tramitació d'un expedient, però la Fiscal encara pretenia anar més enllà:

- Lo que espero que tenga claro es que se lo voy a contestar en castellano, porque no me voy a poner ahora a escribir en valenciano, -i afegí descaradament- ¡Faltaría más!

Per descomptat, perquè sóc dels que toquen de peus a terra, no espere que cap fiscal ni cap jutge em conteste un recurs en valencià i, de moment, m'acontente si no em tira en cara que faig ús dels drets que la legislació valenciana -i també l'espanyola!- em reconeix, tot i que paradoxalment no em garanteix.

L'actitud d'esta Fiscal, a la qual conec per altres circumstàncies des de fa anys i sé que ha nascut, que ha estudiat i que ha viscut tota la vida a València, a més de suposar una clara mostra d'autoodi, posa en evidència que l'exigència del requisit lingüístic per a aquells que ocupen places públiques ha de ser una qüestió indiscutible.

Tan indiscutible com que esta Fiscal hauria de ser desterrada a La Rioja.