True Blood

La cadena nord-americana HBO és la responsable dels millors productes que la televisió ha ofert en anys i anys: seues són les sèries The wire, Six feet under i The Sopranos, magnífica tríada de productes de ficció televisiva que han captivat la crítica menys convencional i el públic desitjós d'històries de qualitat.

L'HBO és també la responsable d'altres sèries que, si bé és cert que no estan a l'alçada d'aquelles tres, mereixen ser destacades: Tell me you love me i In treatment van suposar grans novetats pel format narratiu i per uns guions complexos i excel·lents al voltant de la teràpia psicològica.

Les produccions d'HBO solen associar-se al sexe, a la violència i al llenguatge políticament incorrecte i poques vegades les seues sèries deixen indiferent l'espectador, però des de fa un anys a HBO li ha eixit un competidor fortíssim que li ha tret l'exclusiva d'escandalitzar el poble nord-americà (i per extensió la resta del món) amb sèries que han esdevingut en poc de temps autèntiques meravelles, com ara la genial Dexter, la irregular Weeds, la salvatge The Tudors, l'òbvia Californication i la sorpresa de la temporada passada United States of Tara.

HBO necessitava, doncs, tornar a treure el cap i decidí apostar per Allan Ball, pare de Six feet under, i el que portava sota el braç: True Blood.

La primera temporada de la sèrie, emesa l'any passat, va aconseguir just el que pretenia: crear tants detractors com fans incondicionals.

A mi particularment la sèrie em va agradar molt, tot i ser conscient d'algunes mancances evidents, i l'humor negre, les escenes de sexe i el rerefons anticonservador i de lluita pels drets civils de True Blood han fet que esperara amb ànsia l'inici de la segona temporada, que tingué lloc tot just anit als EUA i que ja es pot descarregar gratuïtament (i il·legalment, com no podia ser d'una altra forma) a tot el món.

I per si fóra poc, els crèdits són una autèntica obra d'art.