El món continua pendent de les revoltes que ens ha deixat la ressaca electoral iraniana, protagonitzades per un sector suposadament reformista, tot i que no qüestiona ni el model d'estat teocràtic, ni l'existència d'organismes com el Líder Suprem (!), el Consell de Guardians (!!) o l'Assemblea d'Experts, formada exclusivament per clergues (!!!), ni tampoc fa una aposta decidida pels Drets Humans ni rebutja el programa nuclear nacional.
Quina merda de reforma, doncs.
Podríem pensar, per tant, que l'antiga Pèrsia és un país de pandereta però si fem una ullada a l'actualitat que ens regala la Confederació Ibèrica de Nacions -abans coneguda com Espanya- som molts els que no voríem tan malament estar en possessió d'un passaport de la República Islàmica de l'Iran i pagar amb rials.
I és que mentre a Teheran els carrers s'omplin a diari de manifestants que creuen lluitar per alguna cosa de trellat, l'afició futbolística més analfabeta de l'hemisferi Nord -la del Real Betis Balompié, clar- reunia 60.000 persones per demanar la dimissió del simiesc Lopera, encapçalats per l'intel·lectual José Manuel Soto (!). Ni més ni menys.
Òbric parèntesi. Si algun andalús o aficionat al Betis se sent ofés pel paràgraf anterior, pot dirigir les seues queixes i insults a presidencia@juntadeandalucia.es però abans de res, pensem que a la província de Sevilla l'augment de l'atur en els últims dotze mesos ha estat del 42,38% i ningú ha eixit al carrer a protestar. Tanque parèntesi.
Si esta notícia no tinguera per se prou entitat per demanar la deportació voluntària a qualsevol presó iraniana, el fixatge de Cristiano Ronaldo per part del Reial Madrid continua generant polèmica i crisis nervioses.
He de dir que en un primer moment em va semblar estupendíssim que el senyor Pérez es tirara la manta al coll -o en versió ravalera: que es tirara la figa al llom- i es fera amb el jugador portugués: és atractiu, té un aire xoni que em posa calent i, al remat, el Reial Madrid és una empresa privada que pot fer el que considere convenient amb els seus euros.
Hui, però, he canviat d'opinió en llegir que el Madrid ha necessitat que dos entitats, entre elles Caja Madrid, li presten 150 milions d'euros per portar endavant els fixatges del senyor Pérez al mateix temps que mantenen l'aixeta ben tancada per als xicotets empresaris i els particulars, allargant de forma miserable la crisi de liquiditat del sistema financer.
Si a este fet li sumem que el club madrileny manté un deute amb Hisenda que passa dels cinc-cents milions d'euros (i que sembla que ningú li exigeix) i que gaudeix dels favors de les institucions públiques -com la resta d'equips, eh, que ben bé ho sabem i ho patim els valencians per culpa de Rita i el seu amor envers el València CF- la cosa canvia una mica i ara mateix sent un renovat respecte per les manifestacions a favor de la no-reforma iraniana: aquelles almenys semblen serioses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada