La síndrome de Bèrgam (I)

Durant l'últim viatge que vaig fer a Itàlia, vaig poder batejar un trastorn mental amb el nom de la ciutat llombarda que ens acollia: Bèrgam. Esta nova malaltia mental tenia com a principal símptoma una absoluta mancança de mesura i de trellat per fer front a una relació sentimental i el detonant fou una amiga que va perdre el cap d'una forma absolutament boja.

En aquell moment, la meua amiga mantenia una relació incipient però que no sabia ben bé com traure's dels dits i vivia una mena d'estat de crisi contínua, de forma que, quan en un moment donat, el noviet va tardar més d'una hora a contestar un sms, la meua amiga va perdre el cap.

La resta dels que érem a Bèrgam vam provar a tranquil·litzar-la fent ús de la lògica i de la serenitat: si no ha contestat immediatament a un sms és perquè potser té el mòbil descarregat, o està fent la migdiada, o el té silenciat i no se n'ha adonat de l'arribada del missatge de text, o s'ha deixat el mòbil oblidat a qualsevol lloc...

La qüestió és que un fet aparentment tan poc transcendental havia precipitat un brot de síndrome de Bèrgam en tota regla: la meua amiga es va obcecar de mala manera i unilateralment donà per finalitzada la relació, esborrà qualsevol rastre del nóvio del mòbil i inicià una mena de dol per la seua pèrdua amb un exercici d'afirmació: Este imbècil no sap què s'ha perdut.

Òbric parèntesi. També és cert que la resta de l'expedició no només ens vam limitar a tranquil·litzar la nostra amiga ja que, amb els primers símptomes de la síndrome bergamasca, vam comprovar que era terriblement divertit barrejar la lògica amb la follia: Potser no ha vist el mòbil o... potser està amb una altra. O potser ha mort. O potser ja no t'estima. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Ara, i vist amb perspectiva, ja no crec que siga tan divertit. Retanque parèntesi.

Sembla, però, que l'ordre còsmic havia de tornar-me la crueltat desplegada en aquella ocasió i esta setmana passada he estat jo qui ha estat sota els efectes delirants i paranoics de la síndrome de Bèrgam i, torne a repetir per evitar les temptacions d'humiliació pública: els trastorns mentals -per molt transitoris que siguen- no són gens divertits.

Demà més!