La síndrome de Bèrgam (i II)

Com deia, doncs, la setmana passada la vaig passar entre neurosis i psicopaties pròpies de la síndrome de Bèrgam i el culpable fou el meu xurret, ja que no ens havíem vist durant les últimes dues setmanes.

Molts (i, sobretot, moltes) tindrien la temptació de donar-me la raó i de dir-me que dues setmanes sense vore-li el pèl a un noviet és motiu més que suficient per estar una mica mosca i ser víctima de la síndrome de Bèrgam, però em veuria obligat a treure'ls la raó i a insultar-los sense pietat, perquè este fet té una explicació més que vàlida: la primera setmana la vaig passar a Menorca, de forma que eixe temps ja no compta, i la segona setmana al meu xurret se li ajuntà la fi de les vacances i, per tant, el retorn a la feina, les festes del seu poble i la verema, ja que -no ho oblidem- és oriünd de la València castellana -o de la Castella valenciana- i la seua família té terres de vinya.

Per tant, el meu noviet havia de treballar pel matí, veremar per la vesprada i festejar la nit amb els amics, de forma que qualsevol -i més encara un servidor- hauria d'haver entés a la primera que la seua absència no era per desinterés o per apatia, sinó per una qüestió de supervivència física i perquè es trobava a una hora en cotxe de casa meua.

Però jo no podia evitar que pensaments destructius, destrellatats i paranoics envaïren el meu pensament i esta és, justament, la manifestació més evident de la síndrome de Bèrgam: tot el que passa és normal (en el cas de la meua amiga, el seu nóvio tardà una hora a contestar un sms i en el meu cas el xurret no podia defugir les obligacions que la primera meitat de setembre li imposaven) i, en canvi, l'afectat per la síndrome no és capaç d'assumir esta normalitat i s'entesta i obstina en pensaments destructius que no el porten a cap lloc.

En el meu cas, per si fóra poc, hi havia elements que justificarien encara menys l'afectació bergamasca: estàvem en contacte a diari, m'explicava què feia, es mostrava afectiu i assegurava trobar-me a faltar.

Malgrat tot això, jo continuava sota l'influx de la síndrome i fins divendres vaig viure turmentat: només necessitava un cap de setmana sense feina i sense verema per aconseguir relaxar-me, deixar enrere les paranoies i tornar a gaudir d'una relació que em convenç i m'interessa.