Breaking bad

Per molt que hi pense no sóc capaç de recordar quina és la última pel·lícula que he vist al cinema o a casa. Sé, però, que la última espanyola que em vaig empassar fou Los abrazos rotos i que encara no he aconseguit deixar enrere el sabor a merda que em deixà a la boca la caguerada feta per Almodóvar, per la qual no puc més que felicitar la Comissió Europea per haver paralitzat la Llei del Cine espanyola.

El cine -espanyol i mundial- està en crisi perquè no és rendible, perquè no és original i perquè només es fan putes merdes. De fet, no sóc capaç de citar cinc pel·lícules de 2009 que almenys m'hagen interessat.

El cine ja no interessa ningú, tret del lumpen intel·lectual adolescent, i la prova evident és que fins i tot els crítics recorren als personatges de telesèries per fer referència als temes d'actualitat, talment com feu Boyero a El País diumenge passat. Paradoxalment, l'únic cine que resulta rendible (i infame) es fa en format de sèrie, com les mamarratxades de Crepúsculo o les adaptacions de les obres de Larsson.

El seté art ha deixat de vore's als cinemes i s'ha traslladat a través de discs durs externs, prèvia descàrrega directa en alta definició, a les pantalles particulars: les sèries americanes -i alguna excepció europea, com la brillant Romanzo Criminale- són actualment l'únic reducte on es pot gaudir dels millors guions, de les millors interpretacions i dels formats i històries més arriscats.

Així, mentre el cine agonitza, les cadenes de pagament nord-americanes ens han regalat, només enguany, l'estrena de tres sèries magnífiques: United States of Tara, Nurse Jackie i Modern family, així com les noves temporades de Mad men, True Blood, The office, Dexter o Breaking bad, per citar únicament les més importants.

Esta setmana m'he empassat la segona temporada de Breaking bad, que ens conta la història d'un gris professor de química d'institut d'Alburquerque al qual, malgrat no haver fumat un cigarret en la vida, li diagnostiquen un càncer de pulmó.

Donat que la seua dona està embarassada i que té un fill adolescent amb un paràlisi cerebral, decideix que abans de morir ha de fer-se amb tota la pasta que puga i per aconseguir-ho no se li ocorre una altra idea millor que, en companyia d'un exalumne toxicòman posar-se a cuinar i a traficar amb metaamfetamina de la millor qualitat.

La idea de partida podria recordar la infantil sèrie Weeds, però no és el cas, perquè Breaking bad és bona. Molt bona: és el millor cine que he vist enguany.