Latin queen

L'estat de pau i tranquil·litat interior que vaig assolir després d'haver passat un cap de setmana a Morella amb el meu xic ha saltat pels aires en poc més de 72 hores per culpa de l'excés de feina que m'està reportant esta setmana i ni tan sols la reaparició de Ric Costa (el futur President de la Generalitat, feu-me cas) ha aconseguit traslladar-me una mica d'assossec.

Al llarg de tres dies he patit (i maleït) el funcionament de la justícia, el poc trellat de la majoria dels clients, la poca professionalitat i la misèria humana d'un bon grapat d'advocats i les poques ganes de treballar de gran part del funcionariat incloent-hi, per descomptat, els jutges i els fiscals, de forma que totes les hores de sofà i de llit, de foc de llenya i totes les copes de vi que vaig beure tan ben acompanyat a Morella em semblen avui massa llunyanes.

L'únic moment surrealista, que és allò que veritablement em dóna vida, tingué lloc quan vaig rebre una nova clienta: una xica sud-americana que arribà al despatx acompanyada de dos amigues, també oriündes de la serralada andina, però cadascuna d'una mida diferent: la primera, d'estatura europea; la segona, que era una mena de miniatura de la primera; i la tercera, gran i grossa i amb un xiquet de pocs mesos als braços.

Vore les tres al despatx, tan arreglades, perfumades i amb manicures impossibles era com estar davant d'un bodegó kitsch i durant l'entrevista les tres es dedicaren a parlar (o millor dit: a cridar) al mateix temps i també es feien callar entre elles, de forma que en més d'una ocasió vaig tindre la sensació de ser a un mercat bolivià.

Un cop vaig esbrinar que la més menuda, que era justament la més callada, volia divorciar-se del marit, vaig poder imposar-me als crits i als insults que les tres gràcies proferien contra l'home i els vaig explicar quins eren els passos a seguir i els vaig fer cinc cèntims sobre el procediment judicial.

Després d'una estona, i ja quan les acomiadava a la porta del despatx, la més gran i grassa, la que portava el bebé als braços, es girà, canvià la cara amable que portava i m'amollà:

- Martí, no muestres piedad: ¡queremos machacarle!

I ara crec que sóc l'advocat d'una banda de latin queens.