No tinc una opinió formada sobre la vaga de fam encetada per una dona sahrauí a l'aeroport de Lanzarote. No entenc ben bé quin és el seu propòsit ni tampoc què hauria de fer la comunitat internacional (o qui siga) amb el Sàhara. Sí que sé que la dona té la nacionalitat marroquina i que el Govern espanyol li ha ofert l'espanyola o optar per l'estatus de refugiada, però que res d'això l'acontenta.
Entenc, doncs, que només vol cridar l'atenció sobre una qüestió que la societat i els mitjans de comunicació havien oblidat. I em sembla bé que l'activista ho faça.
Este és, però, un aquells temes que, està malament dir-ho, ni m'interessa ni m'encurioseix i la solució dels quals no em preocupa. El mateix que va ocórrer amb el segrest de l'Alakrana a Somàlia o ara amb el de tres cooperants catalans a Mauritània.
Per un moment vaig estar temptat de pensar que m'havia tornat un ignorant per no ser capaç de mostrar cap mena d'interés per tres temes tan actuals, però donat que sóc capaç de situar tots tres territoris en un mapa mut d'Àfrica i que sé que les capitals són Al-Aaiun, Muqdisho i Nouakchott esta possibilitat fou descartada.
Òbric parèntesi. Per descomptat que no tenia ni idea de quina era la capital de Mauritània ni de com s'escriu en valencià/somalí la Mogadiscio que vaig estudiar a escola. Tanque parèntesi.
En realitat, però, el que crec que em passa és que senzillament em limite a marginar la informació que m'interessa i a provar a racionalitzar els fets: si les autoritats espanyoles ja havien recomanat no navegar per les aigües de Somàlia ni tampoc recórrer les carreteres de Mauritània, entenc que qui ho vulga fer (ja siga per espoliar les reserves pesqueres del Tercer Món o per repartir-hi aliments, tant me fa) ha d'assumir el risc per compte propi i no pretendre que siga l'Estat qui es faça càrrec del seu rescat.
De la mateixa forma, entenc que qui enceta una vaga de fam sense haver estat capaç de concretar els objectius que persegueix per pressionar l'Estat sobre una qüestió que ha demostrat que li és indiferent, hauria de mesurar molt bé els temps.
I tindre un entrepà de pernil amagat per si de cas l'espera es fa molt llarga.
Imatge de MarkusBollingmo
Hola,
ResponEliminaPotser aquest article de Paul Laverty y Ken Loach que El Pais publica pot ajudar a entendre que de vegades una persona amb un acte individual de valentia pot cambiar el món.
http://www.elpais.com/articulo/espana/Aminetu/asiento/Rosa/Parks/elpepuesp/20091202elpepinac_4/Tes
Records!
Benvolguda Mònica,
ResponEliminaHavia llegit l'article abans de pujar el meu text i justament per això no entenc què vol Aminetu. Si vol tornar al Sàhara, el Govern espanyol li ha ofert tres possibilitats per fer-ho: com a marroquina, com a espanyola o com a refugiada.
Per això entenc que el que vol és portar a les portades dels diaris la seua lluita i, com dic, em sembla perfecte i digne, però no sé si la immolació pública li reportarà algun resultat.
Salut i força, Mònica!
Normalment estic d'acord amb quasi tot allò que dius, però en este cas pense que t'has passat una miqueta de burgés, no et sembla?
ResponEliminaTal vegada tingues raó, que qui no vulga pols que no vaja a l'era, però és molt fàcil dir-ho des d'ací. Caldria estar en la seua pell per entendre les raons d'esta dona.
De vegades cal mullar-se, prendre partit per defensar unes idees, arriscar-se encara que això te coste un esforç.
A mi els de l'Alakrana no me donen llàstima perque després de tot anàvem a fer negoci, però la xica esta saharaui o els cooperants si que crec que ho fan per una bona causa.
Benvolgut David!
ResponEliminaNo convé massa estar d'acord amb mi... ni en açò ni en res!
;)
Se m'oblidà comentar-te que n'hi ha una cosa amb la qual sí que hi estic d'acord, les fotos de Markus Bollingmo estan molt bé
ResponElimina