La classe de novio que no vull ser

Conec un bon grapat de relacions en les quals un dels membres es dedica de forma inquisitorial a controlar cada moviment de la parella i a exigir explicacions constantment, de forma que la relació esdevé per a la part més passiva una dació de comptes contínua.

Òbric parèntesi que podria semblar misogin però en realitat és conseqüència de l'observació i del mètode empíric de coneixement. En la majoria de les ocasions i entre heterosexuals, qui es dedica a torturar de forma irracional la parella és la dona. Tanque parèntesi que podria semblar misogin però en realitat és conseqüència de l'observació i del mètode empíric de coneixement.

I perquè sé que esta forma de fer front a una relació només suposa desgast i crisi, sempre he tingut clar que no volia formar part d'una parella en la qual esta situació es produïra. Però, tot i ser-ne conscient i declarar-me un ferm defensor de la llibertat personal i de l'individualisme ben entés, este cap de setmana passat vaig estar a punt de convertir-me en un novio controlador, perquè després d'haver estat cinc dies sense vore'ns (i tocar-nos) el pèl, diferents compromisos i plans alternatius del meu xic van fer que de tot el cap de setmana només estiguérem junts la vesprada del dissabte i em va saber a poc, de forma que vaig estar temptat d'exigir irracionalment més atenció i d'instar-lo a canviar els seus plans per fer-los convergir amb els meus.

Però mentre el meu xic i jo fèiem abraçats una llarga migdiada i jo barallava aquella possibilitat, en un moment de lucidesa vaig ser conscient que el que sentia era perquè me l'estime i perquè m'agrada estar amb ell, de forma que em vaig refermar en els meus posicionament inicials, vaig descartar cap temptativa d'exigir una dació de comptes i em vaig dir a mi mateix “Martí, tu no vols ser eixa classe de novio” i vaig arrimar la galta a la seua esquena.