Rosa Díez i jo som iguals

Si ho pense bé només trobe dos diferències entre Rosa Díez i jo. La primera fa referència a l'estilisme: mentre jo em decante per un estil clarament casual (amb algun toc chic ben insignificant), Díez ha abraçat sense mirament l'estrafolarisme més coent. Podríem dir, doncs, que Rosita és més valenciana, en el sentit més pejoratiu del mot, que un servidor.

Independentment d'això, però, he arribat a la conclusió que Rosa i jo som més pareguts del que ens pensàvem i que tenim moltes coses en comú: tots dos opinem, per exemple, qui hi ha competències que estarien millor en mans del Govern central (o de la Unió Europea o de l'Assemblea de Nacions Unides) que en les de determinats consellers autonòmics.

De la mateixa forma, cap dels dos ens considerem nacionalistes i tant ella com jo afirmem rotundament que les llengües no poden tindre drets i que, per tant, els drets lingüístics només poden exercir-los els ciutadans, de forma que, per exemple, no es pot imposar a ningú una llengua determinada a cap àmbit privat de la seua vida i que en l'exercici públic de la mateixa s'ha de respectar la lliure elecció de cada ciutadà.

Esta última coincidència entre el pensament de la Díez i el d'un servidor hauria de preocupar-me si no fóra perquè, tot i coincidir en la formulació teòrica, Díez erra en l'aplicació pràctica, perquè es dedica a prostituir (i de quina forma) la realitat, per tal de fer creure una cosa que no té res de versemblant: que a algun racó d'esta Confederació Ibèrica de Nacions que patim algun castellanoparlant puga veure els seus drets lingüístics vulnerats.

Òbric parèntesi. També podríem parlar de la diferent situació sociolingüística i de normalització en la qual es troben les llengües espanyoles no castellanes en comparació amb el castellà i de la incidència que esta realitat té sobre els drets lingüístics d'aquells que no som monolingües, però això seria depriment. Tanque parèntesi.

Siga com siga, he arribat a la conclusió que les dues diferències que em separen de la Díez (l'estilisme i la realitat) per a mi en són prou.

I a més a més, a mi encara no m'han agredit a Barcelona.