Matteo

No podia ser d'una altra forma: per a mi és el més guapo, el més templat, el més bonico, el més simpàtic, el més graciós i, en definitiva, el millor del món, perquè amb els gossos ocorre el mateix que amb les relacions de parella: el teu sempre és millor.

Al mateix temps que declare públicament el meu amor incondicional per Matt, però, no puc evitar ser conscient que és un gos estrany: té mal geni, li agrada llepar les pixarades de les gosses, sempre té fam, és capritxós i està consentit.

Però des que Matt i jo compartim la vida (en general) i els passejos pel parc (en particular) he estat conscient de com el miren la resta d'humans, independentment de si passegen gossos o no. Els segons el veuen com un animalot estrany i d'aspecte poc agraciat: és llarg, prim, té les potes fines i un morro esmolat i alguns no proven ni a dissimular la sensació que els produeix i torcen el gest i fan una ganyota de fàstic.

Els xiquets, en concret, que en sabem molt de crueltat, no tenen mirament a l'hora d'emetre judicis i més d'un cop he hagut d'escoltar com deien “mira, mamà, quin gos més lleig” i he hagut de convéncer Matt amb la mirada perquè no mossegara la canella del xiquet impertinent.

Entre els que passegen gossos la cosa canvia, però no sempre: és fàcil distingir entre la reacció que provoca el seu aspecte en aquells que passegen gossos de raça, d'aquells tipus llepafigues, amb llacets i perfectament pentinats i aquells altres que tenen altra mena de gossos, més salvatges. Als primers els sembla un gos malaltís i als segons els resulta, com a mínim, curiós.

Del primer grup recorde un episodi que va tindre lloc al parc fa unes setmanes: un iaio, en veure Matt, m'amollà despectivament “Este gos ja té més de quatre dies” i afegí de forma innecessària “ho dic perquè és vell”, fet que m'obligà a contestar “Potser, però en una carrera encara et deixaria ben arrere” i vaig afegir, també, de forma innecessària “ho dic perquè portes un gaiato”.

Hi ha tres col·lectius, però, que senten autèntica debilitat per Matt i pels galgos en general: els caçadors, els manxegos rurals (perdó per la reiteració) i els gitanos. Els dos primers grups perquè el gos els recorda, respectivament, la seua criminal afició i la seua terra i si els caçadors sempre em pregunten si “li tira al conill”, els segons indefectiblement acaben per contar-me que “en el pueblo había muchos gargos pero por aquí no se ven tantos”.

Els gitanos, en canvi, no resulten tan inofensius, i ja he tingut un parell d'incidents, l'últim la setmana passada, perquè alguns gitanos asseguren que “este perro es igualico al que se me escapó de la cuadra” i a continuació pregunten maliciosament “¿desde cuándo lo tienes?”.

Ara, però, Matt porta un parell de dies sense despertar els desitjos ni tan sols dels gitanos més espavilats, perquè dimarts, quan vaig treure'l a passejar, em vaig donar compte que coixejava d'una pota. Pel que sembla es va dedicar a fer el burro per casa, pujant i baixant escales, llençant-se del sofà al terra i perseguint les mosques i les abelles de la terrassa i, en algun moment, es fa fotre una hòstia contra alguna cosa.

Per això, passejar-lo ara, encara fa més llàstima, i al seu aspecte desgarbat he de sumar-li el pas coix i irregular.

Però continua sent el millor del món.