Silvicultura expansiva

A la vida burgesa i acomodada que porte, amb una feina que m'agrada i que em permet lliurar-me amb deler a l'oci que més m'agrada i viatjar potser amb massa freqüència (dissabte, de fet, inicie una cap de setmana llarg que em portarà a Amsterdam fins dimarts) i amb la relació sentimental més satisfactòria que podia imaginar, només em faltava una cosa per esdevenir una Mrs Dalloway o una Madame Bobary de manual, però satisfeta. O el que seria la versió valenciana dels clàssics de la literatura universal: una ama de casa Tyrius.

I és que fa unes setmanes vaig abraçar, d'una forma gairebé obsessiva, la silvicultura domèstica com una forma de realització personal: feia temps que havia fet arreplega de diferents llavors d'arbres que havia anat trobant pel meu camí: les d'una garrofera que em vaig trobar de passeig amb Matt, les d'una acàcia punxosa de delicades fulles i de flors grogues que vaig descobrir este estiu i les d'un arbre de Judes (també conegut com arbre de l'amor) dels que adornen els voltants del Mercat de Colom de València, per obra i gràcia de la silvestre Rita.

Amb la idea de plantar tants arbres com poguera, vaig començar a guardar els brics de llet per donar-los ús de primer cossiol en la futura explotació forestal que ocuparia la meua terrassa i després d'unes poques setmanes em vaig disposar a iniciar la sembra.

Vaig pensar que, donat que les condicions de les llavors no eren les millors, ja que algunes havien estat arreplegades directament de l'asfalt i altres havien passat molts mesos a casa esperant que em decidira a iniciar la creació d'este viver, hauria de sembrar-ne més que menys, per garantir que, almenys, un exemplar de cada espècie aconseguira sobreviure i crec que, finalment, la cosa se me n'anà de les mans i ara em trobe amb huit acàcies punxoses, amb una desena de garroferes i amb mitja dotzena d'arbres de Judes a la terrassa de casa, fent companyia al parell de mimoses de metre i mig que vaig plantar fa anys, sense saber ben bé què fer amb elles quan comencen a créixer més del compte.

Havia pensat que potser podria trasplantar-los a un parc o al camp quan foren més grandets, però he descartat la idea i he pensat que els mantindré fins Nadal, i així m'estalviaré haver de comprar regals.