Valencians? pel món

Un parell de dies abans de marxar a Amsterdam em vaig trobar amb un programa de Valencians pel món dedicat als Països Baixos i me'l vaig empassar per si em podia servir d'alguna cosa abans de fer el viatge.

Valencians pel món és la versió cabasseta (aka valenciana) d'un format televisiu que encetà la TV3 amb Afers exteriors i que fou convenientment adoptat anys després (molt anys després) per TVE i per qualsevol televisió atòmica de la Confederació Ibèrica de Nacions i que pretén donar a conéixer països i ciutats del món a través de les experiències migratòries dels que fins fa poc havien estat els nostres veïns.

Òbric parèntesi. Eixa és la teoria, perquè la realitat és que és un format baratíssim que omple hores i hores de televisió i que gaudeix d'una audiència més o menys digna. Tanque parèntesi.

De Valencians pel món em va sorprendre, inexplicablement, el fet que la majoria dels valencians que ens contaven com s'havien adaptat a la vida a l'estranger foren monolingües castellanoparlants i el contrasentit següent: havien estat capaços d'aprendre anglés, holandés o xinés en poc de temps i, en canvi, eren incapaços de contestar una maleïda frase en valencià a la reportera del programa.

I dic que em va sorprendre inexplicablement perquè ja hauria d'haver-me acostumat a la realitat lingüística valenciana que patim dia rere dia i que veiem tan normal: persones nascudes a València fa vint, trenta o quaranta anys, que viuen envoltats de valencianoparlants, que escolten el valencià cada dia, que l'han estudiat a l'escola, que potser la seua parella parla valencià i que després de tant de temps són incapaces de contestar quan algú se'ls adreça en valencià.

Algú podria pensar que els valencians castellanoparlants són una miqueta retardats i que potser no tenen prou amb vint o trenta anys d'immersió lingüística i que per aprendre una llengua necessiten més temps. Encara més temps, vull dir.

Però, si Valencians pel món em deixà alguna cosa ben clara és que no és així, ja que en els dos programes que em vaig empassar, els valencians ecs!monolingües no només havien aprés la llengua del país on vivien, sinó que també dominaven perfectament l'anglés, la qual cosa posa en evidència que els valencians monolingües no són retardats i que, si volen, poden parlar perfectament la llengua del país on viuen i treballen, sempre que no siga al País Valencià.

Aleshores, per què un xic que ha passat una vintena d'anys a València i només un parell a la Xina no és capaç de contestar en valencià una simple pregunta i, en canvi, pot parlar xinés amb una fluïdesa sorprenent? Potser és perquè el xinés és més fàcil d'aprendre per a un castellanoparlant que no pas una llengua romànica com el valencià? O és que la situació sociolingüística valenciana és tan lamentable que hem de vore com una cosa normal que algú aprenga xinés més fàcilment que el valencià? Potser és perquè els valencians monolingües, emparats en la suposada llibertat per triar la llengua que volen parlar, menyspreen de forma inconscient la llengua que parlem l'altra meitat de la ciutadania?

No vull pensar malament perquè hui no em sent especialment destructiu, de forma que he decidit adoptar este posicionament: el valencià és una llengua veritablement complicada, i si molts valencians, després d'anys d'escoltar-la i d'estudiar-la no són capaços de dir ni pruna no és perquè la consideren, d'una forma més o menys inconscient, una llengua de segona, tot i que la parlen els seus amics, la seua parella o els seus companys de feina, sinó perquè és realment fotuda d'aprendre. Més encara que el xinés.