Comer, beber, reír y follar

Carlos Boyero, crític de cine a El País i al qual paguen, sobretot, per vore pel·lícules i per destrossar-les raonadament (un exemple perfecte seria la crítica d'Habitación en Roma) no tingué massa pèls a la llengua en afirmar la setmana passada que la meravellosa i sensacional sèrie The wire és “la mejor película que he visto en esta década. Cine complejo y grandioso, que además dura 60 horas, sumando las cinco temporadas, un antídoto infalible contra el aburrimiento, la soledad o la desventura” i tot i que coincidisc amb ell en esta afirmació (ja vaig fer pública la meua deserció de la sala de butaques i la conseqüent subscripció al disc dur extern i a la descàrrega il·legal de les millors produccions d'HBO, de Showtime o de l'ABC nord-americanes) sí em fa una miqueta de por que algun executiu de Prisa decidisca prescindir de les seues crítiques, donada la intranscendència del cine actual.

Per sort, si Prisa es caracteritza per alguna cosa és justament per saber explotar els seus (escassos) talents i per això Boyero s'encarrega d'alguna columna setmanal i el diari li munta de tant en tant xarrades digitals amb els lectors més fanàtics.

En la xarrada digital de la setmana passada, Boyero escrivia una sentència plena de raó que podria resumir a la perfecció la filosofia vital del cràpula professional i del bon vivant més decadent: “Comer, beber, reír y follar. ¿Existe algo mejor?”.

Com no podria ser d'una altra forma, subscric paraula per paraula (o millor: verb per verb) la recomanació de Boyero i este cap de setmana no he fet una altra cosa que posar-la en pràctica: amb la mar de fons i la pluja de públic.