Crisi d'oportunitats

Una de les màximes de l'escola filosòfica d'Anar per Casa, secció Barra de Bar, càtedra del Sobre de Sucre, diu que la crisi (qualsevol crisi) és la millor excusa per traure'n una oportunitat (qualsevol oportunitat) i els nostres polítics són els màxims seguidors d'este aforisme.

Així, qualsevol persona que no estiga afectada per un trastorn de pèrdua de la memòria recent recordarà perfectament com els governants internacionals omplien fulls de discursos amb una idea tan atractiva com naïf: que era el moment de reformular el capitalisme, de regularitzar el sistema financer i de posar portes a allò que justament s'ha dedicat a fugir de qualsevol norma: el capital.

Poc temps després, però, ens trobem a Europa amb l'atac més furibund que es recorda a l'estat de benestar, justament allò que ens definia com a potència econòmica i social, per part no només dels organismes financers i econòmics internacionals sinó dels propis governs europeus, a la carrera per vore qui és capaç de suprimir més ajudes socials als seus ciutadans abans que acabe el mes de juny.

El govern espanyol, fa algun temps presidit per un bolxevic ZP que hui viu en caiguda lliure, ha decidit prendre's seriosament este repte i si no teníem prou amb el retall a les pensions, als ajuts socials i als sous dels funcionaris públics, fa setmanes que sembla disposat a reformar el mercat laboral, tot i reconéixer que la reforma no suposarà per se la creació d'ocupació.

Si la crisi aconseguí encetar algun debat interessant fou justament obligar-nos a deixar de considerar l'Economia una ciència seriosa per passar a enquadrar-la dintre de les paraciències que únicament es dediquen a prendre'ns el pèl de forma miserable a base de rumors i de fets indemostrables, com el cristianisme o la cartomància, ja que ningú sigué capaç de predir el que se'ns venia a sobre ni, encara més important, de concretar quines mesures ens permetran deixar enrere la crisi i aconseguir passar pàgina.

Almenys abans que ens quedem sense pàgines.