La Xina mandarina (IV): Xangai

Els xinesos diuen que si vols conéixer els últims cinc mil anys d'història del seu país has de visitar Xi'an; si, en canvi, et conformes amb els darrers cinc segles la teua ciutat és Pequín; i si, al remat, t'acontentes amb conéixer els últims cinquanta anys de la història de la Xina has de fer parada a Xangai.

Almenys això assegurà Johnny (Maracas), el guia que ens acompanyà durant els dies que vam passar a esta ciutat de més de tretze milions d'habitants, només rebre'ns a l'aeroport.

Si el caràcter gris d'iPhone a Pequín representava l'oficialitat i la burocràcia de la capital i Gigi a Xi'an representava les minories ètniques i religioses en ser musulmana a un país de majoria de budistes i d'ateus, Johnny (Maracas) encarnava a la perfecció la idiosincràsia de Xangai: la Xina que no ho sembla, però que no pot evitar ser-ho.

Així, el senyor Maracas ens va rebre amb una bandolera Gucci, un Rolex més gran que el meu cap, un polo amb un cavall brodat i unes sabates amb una inscripció de Prada tan gran que a penes hi cabia a l'autobús. Tot, per descomptat, d'imitació.

El pitjor, però, no era el fet que semblara eixit directament d'una fàbrica de fakes, sinó el seu accent caribeny, pretensiós i encantat d'haver-se conegut. Talment com la mateixa ciutat que ens havia de mostrar.

Perquè, efectivament, Xangai és com un Louis Vuitton de mentida: vist de lluny pot semblar autèntic i és capaç d'impressionar l'espectador, però de prop la imitació resulta tan barroera que no és capaç d'enganyar ni tan sols el més ingenu.

És innegable que els més de quatre mil gratacels que s'amunteguen al districte de Pudong provoquen vertigen en l'espectador (sensació que la il·luminació nocturna fa canviar per un episodi epilèptic), però una observació detinguda posa en evidència que cap d'ells suposa una lleugera innovació arquitectònica ni tampoc el més mínim rastre d'originalitat i que la planificació urbanística està regida exclusivament per una llei fàl·lica: a vore qui la té més llarga.

En esta competició guanya, de moment, un edifici amb forma d'obridor de cerveses, el Shanghay World Financial Center, amb 101 pisos i 492 metres d'altura. El pis centé, obert al públic inconscient disposat a pagar els 150 iuans d'entrada, ofereix una panoràmica de la ciutat, que resulta inabastable per a l'ull humà i que per un moment, he de confessar-ho, fa creure que esta ciutat fake és de veritat.

Difícilment, tal com assegurà Johnny (Maracas), és possible trobar alguna cosa a Xangai que supere els cinquanta anys, ja que el mateix centre històric (sic) es troba ocupat per franquícies de multinacionals i els vestigis de l'ocupació colonial, com ara el barri francés, han esdevingut parcs temàtics sense cap mena d'encant més enllà del purament anecdòtic, i tot sempre envoltat de gratacels amenaçadors.

En un moment concret, afectat pel formiguer xinés del carrer Nanquín i per la lluentor dels vidres dels gratacels, vaig arribar a pensar que no em trobava a la Xina i que havia canviat de continent i de règim polític i econòmic sense ser-ne conscient, però per sort la resposta que Johnny (Maracas) oferí quan un dels companys de viatge preguntà sobre el risc que algun dels gratacels fóra objecte d'un atac terrorista em tornà ràpidament a l'asfalt d'esta ciutat de la República Popular:

- Aquí es imposible que se produzca un atentado como el de Nueva York porque el Gobierno no tardaría ni un segundo en dar la orden de derribar cualquier avión que entre en el espacio aéreo de la ciudad. I afegí ufanós: vuestra democracia es muy lenta para tomar decisiones.

En definitiva: Xangai és la Xina que no sembla xinesa però que no pot evitar ser-ho.

Les fotos d'estes entrades són obra (i gràcia) del meu germà.