La cita (epíleg)

Tornava a casa amb dues idees al cap: el reconeixement del meu partenaire de la seua pròpia fragilitat i la tendència que tinc perquè em caiguen al terra els objectes més delicats, i justament per això em vaig adormir preguntant-me si havia fet bé proposant-li a boca de canó quan m'acomiadava: ¿Cenamos el sábado?

Vaig deixar la platja a mitja vesprada del dissabte i em vaig tancar a la cuina, perquè divendres vam convindre que soparíem a ma casa. Ho vaig proposar jo i ell acceptà sense fer-hi cap objecció. Semblava, doncs, una declaració mútua d'intencions.

Arribà a casa tot just quan em disposava a parar taula a la terrassa i abans de sopar ens vam prendre un parell de cerveses. Estàvem més relaxats que durant la primera cita i es notava en la conversa: sense silencis inconvenients, sense defugir la mirada en cap moment i amb una naturalitat tan deliciosa que podria resultar artificial.

Vam esperar que es fera de nit per començar a sopar: un plat de salmó amb tàperes, parmesà i ceba tendra i uns calamars amb humus de cigrons per a començar i pollastre al pimentó i al timó de plat principal. Vi blanc gallec i un negre de Rioja per beure. Café i granissat de llima al cava.

La vetllada seguí el ritme de l'alcohol: amb la cervesa ens vam treure la (poca) vergonya que ens quedava, amb el vi blanc vam començar a riure i el negre ens féu guanyar en força i consistència. Quan vam arribar al sorbet la conversa fou víctima de les bombolles i vam discutir sobre si la paraula marató era masculina o femenina.

Òbric parèntesi. No només no recorde com vam arribar a parlar d'això, sinó tampoc quina era la meua opció: si el marató o la marató. Tanque parèntesi.

Per eixir del dubte, el meu convidat va traure l'iPhone de la butxaca i va buscar al diccionari de la Rae.

- Resulta que en español se admiten ambos géneros.

- Busca también en el Diccionari de l'Enciclopèdia -vaig apuntar.

Em va mostrar la pantalla des de la seua cadira i em va demanar que m'apropara. Vaig intuir la seua intenció i vaig somriure. Ens vam besar. Durant una bona estona.

Vam decidir fugir de les mirades indiscretes dels veïns i vam continuar besant-nos al corredor. Fins que vam acabar al llit.

- ¿Por qué no dejas de sonreír? -preguntà en un moment en el qual van coincidir les nostres mirades.

- No sabía que estaba sonriendo -vaig contestar estirant encara més el somriure.

- Pues deberías hacerlo más. Estás mucho más guapo.

El somriure m'acompanyà durant la resta de la nit i un parell d'hores després, quan l'acompanyava a un taxi perquè tornara a sa casa em va vindre al cap una frase de Wilde que ell mateix havia citat a un correu electrònic aquella setmana, i que parafrasejada vindria a dir: el somriure és la millor forma d'encetar una amistat i, sense dubte, també per posar-hi fi.