En contra del que es podria pensar, no sóc l'únic de la meua família que practica un gust per la necrofília malaltís i amb components clínics cada dia més evidents, perquè sí tinc un espill on mirar-me és la iaia.
Des que faltà el iaio, en 1993, la iaia manté el dol i assegura que ho farà mentre visca, per la qual cosa la seua roba ha de ser negra. Només negra. Si alguna vegada ma mare li ha regalat una jaqueta o qualsevol peça de roba amb els botons, posem per exemple, grisos, la iaia en compra de negres i els canvia.
Així, si tenim en compte que la iaia no passa del metre i mig d'alçada i que vesteix sempre de negre absolut hi ha dies en els quals em recorda més una panderola que no pas una persona humana.
Quan enviduà va passar gairebé un any sense eixir al carrer i la resta de la família ens encarregàvem de fer-li la compra i dels altres quefers quotidians. Quan, finalment, va decidir tornar a posar un peu al carrer ho féu només per assistir a missa, especialment si era de difunt, independentment de quina fóra la relació real que mantenia amb el finat, perquè qualsevol excusa era bona per passar la vesprada vetllant un mort.
- I a este mort el coneixia, iaia?
- Home, veges! Este xic treballà un any en la sega de l'arròs del camp de Sollana de la meua cosina Marianeta.
Silenci.
- Està de conya, iaia?
Al principi, i com feia una miqueta de llàstima, de tant en tant la portava en cotxe al tanatori amb la promesa de la iaia de fer-ho curt i de no sobreactuar davant els familiars del mort, però sempre m'enganyava i acabava per muntar una escena perfectament estudiada: li feia una ullada al cadàver, s'apropava a la vídua i deia enmig d'un oceà de llàgrimes de cocodril “L'han deixat tan bé que sembla que encara estiga viu” perquè segons la iaia no hi ha res que reconforte més quan has de fer front a la mort d'un membre de la família que saber que els diners de la funerària han estat ben invertits.
La majoria de les vegades jo optava per quedar-me a la porta de l'habitació on s'exposa el taüt i on els familiars reben les visites però vaig deixar de fer-ho i vaig decidir esperar-la al cotxe perquè una vegada la iaia s'apropà al vidre aparador que mantenia el cadàver refrigerat i em cridà: “Fill, arrima't a vore'l, que no fa por!”. Quan em vaig refer de l'estupor que em causà la intervenció de la iaia, vaig desitjar amb totes les forces canviar la meua situació per la del cadàver refrigerat.
De tant en tant, però, la història era més graciosa, com la setmana passada:
- No em despentines, que esta vesprada tinc un mort -m'advertí mentre jugava amb ella.
- Qui ha palmat hui, iaia?
- Tu te'n recordes del tio Herbasser?
- Ni idea.
- Sí home! Era un home de Paiporta que anava per les cases venent herba per a les cabretes i els conills.
Silenci.
- Quant de temps fa d'això, iaia?
- Ah, lo manco fa quaranta anys!
Més silenci.
- I com vol que me'n recorde d'un tio que venia herba per les cases fa quaranta anys si jo n'he fet només trenta?
La iaia em mirà amb la boca torta i volgué tancar el tema:
- Pobre tio Herbasser... en el veïnat el volíem molt, saps.
Darrer d'estes llínies quasi còmiques n'hi ha una història que m'encissa. El rite de la mort acceptada i vivida amb una naturalitat molt humana. I no com ara, que la mort ha de passar desapercebuda i ràpida. Perfecte.
ResponEliminaBenvolgut Sr. Losada,
ResponEliminaLa iaia viu la mort d'una forma absolutament natural. I això sí que fa una miqueta de por!
Salut!
Saps, ara ja te'n recordes del tio Herbasser. Fins i tot jo me'n recordo. Ai, que aquesta iaia és molta iaia.
ResponEliminaEsta entrada no l'havia llegida, molt bona, com sempre, però m'he quedat una miqueta gelat, la iaia em recorda molt a ma mare, ella també tracta amb molta naturalitat el tema de la mort, que és tabú per a moltes persones.
ResponElimina