Bye, bye y hasta otro ratito

Recorde que poques setmanes després que Alarte es fera amb la nova secretaria del PSOE valencià (això del PSPV és història) vaig tindre una cita amb un membre de la nova direcció nacional socialista.

Òbric parèntesi. La meua intenció era conéixer de primera mà els detalls més sucosos de la nova situació dels socialistes, tot i que era ben conscient que la persona que tenia davant meu només estava interessada en allò que jo tenia entre les cames i no pas en cap intercanvi d'opinions. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. El fet que algú mostre un interés exclusivament epicuri per la meua persona, com resulta fàcil imaginar, no em molesta en absolut. Retanque parèntesi.

Este nou membre de la direcció, com deia, més enllà d'amollar algun detall prou intranscendent sobre la nova tria socialista, em va assegurar, en un moment donat en el qual deixà d'amollar obscenitats durant un minut, que el PSOE d'Alarte guanyaria les properes eleccions autonòmiques i que farien fora de la Generalitat el senyor Camps i el PP valencià.

Davant este pronòstic tan gratuït, em vaig veure obligat a recordar i a posar damunt la taula que en aquell moment les enquestes asseguraven que el PSPV es trobava a més de díhuit punts del PP i que no res feia preveure un canvi en la intenció de vot dels valencians, extrem que després d'anys de gürtels, brugals, fabres i política de fem per part d'aquells que ens malgovernen continua sense canviar.

Entenc, però, que la direcció socialista a València es veja obligada a repetir una vegada darrere una altra que ho estan fent bé, que la gent els votarà, que han fet una bona oposició i que Alarte ha esdevingut un estadista reputat amb una projecció mundial, però tots sabem que en política, com en qualsevol altra cosa, convé no alçar massa els peus de terra, no siga cosa que la caiguda no ens permeta alçar de nou.

El problema, malauradament, és que alguns polítics socialistes han passat d'un extrem a l'altre sense fer la parada de rigor a un punt raonable a mig camí, de forma que de l'eufòria més fantàstica han passat al derrotisme més absolut, personificat ahir en la renúncia de Carmencín Alborch a disputar un segon assalt amb Rita Barbaritat per l'alcaldia de València perquè “el seu compromís amb el PSPV era només de quatre anys”.

Alborch mai m'ha entusiasmat com a política, però cal reconéixer que durant estos quasi quatre anys s'ha donat a conéixer, ha fet una oposició digna i si hi havia alguna candidatura socialista amb possibilitats de fer ombra a l'omnipresència de Ritona era justament una encapçalada per ella i no per qualsevol desconegut, com serà el cas.

Però no ens posem pessimistes: amb este panorama, però, cal celebrar que l'eixida d'Alborch donarà encara més ales a la candidatura de Compromís de Joan Ribó, de forma que més per a Joan. I més per a mi.