Per descomptat que no és la grip el pitjor que ens podia passar, ja que els valencians tenim moltes coses de les quals preocupar-nos abans d'una suposada pandèmia, sobretot si observem de prop el nostre desolador i miserable panorama polític.
El meu amic Andreu, entre banyes i veròniques, s'ha fet ressò de dos notícies que cal sumar al reguitzell de notícies freak que diàriament genera la política valenciana, encapçalada pel cada-dia-menys-Honorable Francisco Camps i la seua trama de prêt-à-porter.
Si un bon dia el president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus (o era ruc?) feia una passa més enllà en el seu discurs cada dia més simiesc i es despenjava amb exabruptes més propis d'un homínid que no pas d'un destacat càrrec polític, en assegurar que pensava rematar (sic) el professorat que ha protestat contra la política educativa del Consell, el PSPV liderat per Jorgito Alarte ens pegava una bufetada en la cara.
Així, qui es ven com l'alternativa al PP a València i pretén convéncer-nos que serà el proper president de la Generalitat Valenciana, ordenà votar els diputats del PSPV contra una proposta del grup Compromís perquè la Generalitat se sumara a l'Institut Ramon Llull, que promou el català arreu del món i que compta amb el suport dels governs català i balear.
Esta por d'Alarte a ser identificat com catalanista (sic) cal sumar-la al nou rumb que han donat els socialistes valencians a temes com el de l'aigua i el recolzament a la política de transvasaments i que posa en evidència quina és l'estratègia del PSPV per guanyar les properes eleccions: semblar-se tant al PP per confondre el votant conservador i fer-se amb el vot d'aquells que pensen votar el PP i no saben reconéixer el logotip de la gavina.
Hem arribat a un moment, doncs, en el qual aquells partits que juguen un paper a l'esquerra del PSPV han de reivindicar la seua feina i, d'una vegada, oferir-se com la vertadera alternativa a la dreta cavernícola i corrupta de Rus i de Camps, ja que el PSPV ha demostrat una vegada més que no podem comptar amb ell.
Per a consolar-nos, almenys, sempre ens quedarà Itàlia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada