Diners o merda

- Fillet, no t'estranyes si un dia la iaia perd el cap.

Vaig apartar un segon la mirada de la pantalla de la tele i la vaig desplaçar a la iaia, que sostenia la forqueta amb macarrons amb tonyina a la mà.

- Què?

La iaia deixà la forqueta al plat i explicà:

- Crec que encara no m'he recuperat de l'estiu. Tot el tràfec d'anar i tornar a la platja, el desori de la cuina...

- Potser és només un poc d'estrés, iaia. En un parell de dies estarà donant pel sac com si no res haguera passat -vaig provar a tranquil·litzar-la.

Però no funcionà:

- Crec que tinc un trauma.

Vaig deixar la meua forqueta i vaig preguntar:

- Un trauma? En quin programa de la tele ha escoltat això?

- Ho dic perquè esta nit he tingut un somni molt estrany i m'he despertat molt torbada.

Vaig deduir que la conversa entraria en qualsevol moment en una nova dimensió onírica i em vaig resignar.

- Conte'm.

- Voràs fillet, he ensomniat que estava a la porta de casa, davant ca la tia Eliseta, i que venia un gos...

- Era Matt? -vaig interrompre.

- No, no era el gos, era un gos blanc, que es parava al meu costat i sense obrir la boca... -la iaia callà un segon, baixà la veu i rematà: cagava en terra un bonyigo, també de color blanc.

Realment, no tenia ni puta idea de què havia de dir, i vaig romandre callat.

- I m'he despertat amb un malestar... no t'ho pots ni imaginar. I he dit: diners o merda!

Jo continuava callat. Flipat, però callat.

- I lo més raro és que ho veia tot tan clar, com si fóra de veres... -i volgué puntualitzar: I això que per a dormir em lleve les ulleres. Per si les trenque, saps?

Em sentia incapaç de dir res.

- Fes el favor: açò no li ho contes a ton pare, que es pensarà que estic loca i voldrà portar-me a un asilo.

Vaig agafar de nou la forqueta amb macarrons, vaig tornar la mirada a la tele i vaig dir, poc convençut:

- Sí, iaia, sí...