Martí R. Goodman

La meua idea havia passat sempre per identificar-me amb els advocats de la lamentable sèrie Ally McBeal: atractius, frívols, un punt neuròtics i amb poca feina, però ahir em vaig vore obligat a adoptar l'actitud de l'altre tipus d'advocat que la ficció televisiva ha caricaturitzat a la perfecció: l'advocat mafiós i sense escrúpols.

Esta mena de professional troba la màxima expressió en els personatges de Maury Levy a The Wire ,definit a la sèrie “com el tros de merda més repulsiu de tot Baltimore”, i de Saul Goodman a Breaking Bad, i en concret amb este últim, que en la segona temporada se'ns presenta amb una frase il·lustrativa del seu modus operandi: tindreu la millor defensa que els diners puguen pagar.

Acostumat com estic als casos sense massa complicació i en els quals només m'hi jugue la custòdia d'uns fills o l'ingrés en presó d'algun presumpte innocent, ahir vaig haver d'agafar el telèfon i advertir amistosament el contrari d'un cas d'allò que podria passar-li en cas que no pagara el deute que havia contret amb la meua clienta, una dona algeriana de nom Aisha.

Els antecedents del cas són senzills: Aisha vingué a vorem perquè un compatriota li havia recomanat els meus serveis i perquè havia comés la temeritat de prestar un bon grapat de milers d'euros a un paquistanés per a muntar un locutori sense haver justificat documentalment esta transacció i ara el paquistanés es negava a tornar allò que havia demanat. Salta a la vista, doncs, que estem parlant d'un important cas de comerç internacional amb interessos geoestratègics dignes d'una partida de Risk.

Li vaig explicar que sense haver documentat el negoci jurídic resultava molt complicat traure algun profit del cas i que era el d'Islamabad el que tenia la paella pel mànec, però ella insistí fins que començà a plorar i m'agafà la mà demanant-me ajuda.

- ¿No conoces a nadie que... no sé... que pueda amenazarle con romperle las piernas? -fou la primera idea que em vingué al cap perquè la pobra dona recuperara els diners.

Aisha em mirà sorpresa i amollà:

- Nosotros no hacemos eso.

- Que no digo que lo lleguéis a hacer, mujer. Sólo digo que se lo dejes caer, a ver si cuela.

La dona continuà plorant i al remat vaig acabar per demanar-li el telèfon del paquistanés i per tindre amb ell quatre paraules.

- Tariq?

- Sí, soy yo -contestà emprant l'accent de l'Apu dels Simpson.

- Tú no me conoces, -vaig començar com a les pel·lícules- pero soy el abogado de Aisha y tengo entendido que le debes una cantidad importante de dinero que te dejó para montar el locutorio.

- Yo quiero pagar, pero...

- Mira, -el vaig interrompre abans d'impostar la veu per a afegir: sólo te digo que quiero que antes de final de mes le devuelvas hasta el último céntimo, porque ya sabes que soy abogado... y no me costaría nada complicarte la vida hasta el infinito. ¿Entendido?

- Sí, sí, senior abogado... -contestà entre sorprés i al·lucinat.

-Pues lo dicho: no quiero tener que volver a llamarte. Buenas tardes.

I mentre pensava que hauria d'haver-me estalviat el 'buenas tardes' per provar a resultar més perillós, em vaig adonar que em tremolaven les cames.

I és que he comprovat que no servisc per a segons quines coses.