La dreta indocumentada

Tot i que durant el cap de setmana m'he dedicat a socialitzar, beure i follar com si el dia de hui, el tràgic dilluns de resurrecció, no haguera d'arribar mai, no he pogut traurem del cap la fastigosa imatge d'Alícia Sánchez Camacho llançant un missatge tan populista com perillós pels carrers de Badalona aprofitant el ressò de les expulsions de gitanos a França.

La Camacho, que hauria de saber prioritzar, deixar-se d'històries i denunciar el cirurgià que li féu la boca, ja demostrà el tarannà del nou PP de Catalunya en dedicar-se a repartir en abril, també a Badalona, uns pamflets que reproduïen una pintada que deia que 'no queremos rumanos' i amb l'excusa de demanar més seguretat, relacionava la immigració amb l'incivisme, la delinqüència i la brutícia.

El PP català, per tant, segueix l'exemple iniciat per Berlusconi i popularitzat per Sarkozy de tapar les vergonyes pròpies i de desistir de les polítiques d'integració tot just apel·lant a un discurs d'odi criminalitzador dels gitanos romanesos perquè són incívics, delinqueixen i no es dutxen amb regularitat.

La misèria humana de la Camacho, que assegura estar preocupada únicament per allò que preocupa a les persones (en contraposició a allò que, segons ella, ha preocupat al tripartit), ultrapassa el que vindria ser un discurs demagògic per endinsar-se perillosament en un terreny pantanós i ple de trampes.

Per descomptat que la immigració ha d'estar regulada per evitar les màfies, les situacions marginalitat i de tensió social, que l'estat de benestar no entre en col·lapse i per garantir la integració i el respecte als drets dels que ja estàvem ací i també als que vénen de fora.

El problema, però, és que aquella dreta que s'ompli la boca -encara que siga torta- reclamant una immigració ordenada, siguen els primers a haver de fer-s'ho mirar: abans d'exigir qualsevol altra cosa, hauríem de demanar una dreta, almenys, una mica menys indocumentada.