Previsions electorals

La crisi econòmica no només s'ha emportat per davant allò tan vintage que existia a Europa i que alguns recordaran com l'estat del benestar, sinó que va camí de liquidar l'interés que part de la ciutadania encara sentia envers la cosa pública. I gran part de la culpa la tenen els polítics.

Així, per exemple, en arribar diumenge de Torino vaig comprovar que El País portava una entrevista a ZP, però no em vaig molestar a llegir una sola ratlla. En una altra situació haguera devorat l'entrevista, però fa temps que la carassa del President de la Confederació Ibèrica de Nacions em fa la mateixa mandra que les interminables columnes de Vargas Llosa que publica el mateix diari i res del que diu aconsegueix despertar el més mínim interés.

 

El mateix ocorre, a nivell general, amb la ciutadania catalana convocada a votar este diumenge: la campanya electoral, tret d'alguns exabruptes i d'alguns vídeos electorals més o menys insultants, ha passat sense pena ni glòria, de forma que els candidats hauran de repartir-se la responsabilitat sobre l'altíssima abstenció que aventuren les enquestes, les mateixes que dibuixen un Parlament sense massa gràcia: Mas i la seua reivindicació d'un concert econòmic per al país fregarà, si no l'obté finalment, la majoria absoluta i acabarà governant, el PSC es deixarà la meitat de l'electorat a casa, el PP xenòfob i populista de Sánchez-Camacho esdevindrà, tot i no guanyar més que un parell d'escons, la tercera força política gràcies a la salvatge davallada que patirà l'histriònic Puigcercós i ICV i Ciutadans/Ciudadanos/Citizens es quedaran més o menys com estan.

 

Un panorama, doncs, avorrit i soporífer.

 

Per si de cas, però, i perquè odie que hagen de contar-me res, este cap de setmana el passaré a Barcelona amb la intenció de rebre el sol del diumenge a algun col·legi electoral i, si aconseguisc un carnet fals, votar per Herrera.