dimarts, 23 de novembre de 2010

Torino (i II)

La capital del Piemonte no només és coneguda per aspectes tan prosaics com la Nutella i els bombons de la Ferrero Rocher, sinó per allotjar el Sant (sic) sudari o Síndone i pels vots Per Grazia Ricevuta a la minimalista Chiesa della Consolata, en la qual els creients que es recuperaven d'una malaltia o d'un accident deixaven constància als murs de l'església amb un dibuixet que retratava l'infortuni. 
 
Igualment, Torino ofereix al visitant places elegants com la del Castello o la de San Carlo, ara il·luminades de forma estrafolària per una iniciativa municipal coneguda com Luci d'artista i que ha permés una vintena llarga d'artistes omplir de neons els llocs més emblemàtics de la ciutat. O de fanalets tricolors, com la piazza Palazzo di Città que semblava la caseta d'una feria andalusa.


 
La llarga nit de divendres ens portà a una discoteca que celebrava una sessió batejada amb el nom queer de BananaMia (!) i en la qual els assistents lluïen amb orgull un ventall de celles impossibles, un altre tret característic dels italians en general, però que a Torino abasta el punt més alt d'expressió amb la gairebé eliminació total delle sopraciglie per part dels afrancesats torinesos, la qual cosa els fa esdevenir inexpressius.

Abans del desgavell d'ambient que es viu a Torí, vaig assistir a un sopar de feina del meu amfitrió, on vam degustar un menú típic del Piemonte: sfoglia fonduta e funghi, agnolotti alla Cavour i brasato con cipolline i durant el qual el vi va córrer més que les aigües del Po després d'una crescuda.

En un moment donat del sopar, i com qui no vol la cosa, un dels assistents va traure uns fulls amb un llistat dels candidats a rebre el Premio Cervantes que concedeix el Ministerio de Cultura, perquè enguany es trobava entre els membres del jurat.

El vi va fer que els més impresentables del sopar, el meu amfitrió i servidor, començàrem a dir totes les xorrades que ens passaven per les alcoholitzades neurones mentre repassàvem el llistat:

- ¿Mendoza es candidato? Vaya, así el Cervantes puede devolverle el prestigio que le quitó el premio Planeta.
- ¡Ah, no! José Luis Sampedro no puede ganar el Cervantes: sólo ha escrito basura.
- Y Muñoz Molina menos: ni siquiera ha sido capaz de enseñar a escribir a Elvira Lindo.
- ¿Cómo es posible que Pérez-Reverte esté entre los preseleccionados? Aunque bueno, sabiendo que el galardonado con el Cervantes muere al poco de recibir el premio no me parece una mala opción...
- ¿Una poeta cubana entre los candidatos? ¿Peró qué invento es este?

El punt àlgid del destrellat, però, arribà quan vaig vore que al llistat de candidats es trobava ni més ni menys que el meu detestadíssim Javier Mar(n)ías. Em vaig posar seriós (almenys tan seriós com la borratxera m'ho va permetre) i amb cara de pocavergonya em vaig adreçar al professor que demà dimecres serà a Madrid a la primera reunió del jurat al Ministerio de Cultura:

- Lo siento, pero Javier Manías no puede ganar el Cervantes.

I el membre del jurat em va mirar i sentencià:

- No te preocupes, Manías no pasa de la primera criba.

I em va encantar escoltar que algú que forma part del jurat del Cervantes es referisca a l'impresentable Manías així, tal com jo ho he fet milers de vegades, i que confessara que enguany el premi serà o per a Mendoza o per a Ana María Matute. 
 

10 comentaris:

Allau ha dit...

Que li donin a la Matute, que és una catxonda i ja té una edat.

ferran ha dit...

Mendoza, com Pérez-Reverte, mereix una mort lenta i dolorosa... El llibre "Mauricio y las elecciones primarias" deuria ser prohibit i posat a la llista negra, sols superat per Mi lucha...

Clidice ha dit...

uf! quina llista més, més, més ... menys! uacs! Com diu l'Allau: a la Matuuuuteeeee :P Apa que guai això de poder potinejar amb coses dels espanyols que fan ràbia :)

matilde urbach ha dit...

Anda, no sabia això teu amb en Manías. No passa res, ningú no és perfecte.

matilde urbach ha dit...

I dic jo, tu no podríes fer una escapadeta a Vic i fer-nos de presentador-moderador de "Corazón tan blanco", per dir alguna cosa, que jo no he llegit res de Marías tret dels articles de diumenge.
Ho dic per variar, que sempre fem les aproximacions als escriptors des de "l'amor", i se m'acut que l'aversió també podría ser una via magnífica. Si més no faríem unes rises!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Vaig a Vic i fem una xarrada psicotròpica sobre Manías quan vulgues! ;)

matilde urbach ha dit...

Fet. Jo poso el clor i el blanc d'Espanya, que són psicotròpics alternatius, però que funcionen la mar de bé!

SM ha dit...

Gràcies a tu hem tingut l'exclusiva un dia abans. Quina sort tenen els lectors del Busca qui t'ha pegat!

matilde urbach ha dit...

Bingo, Allau! Matutana!

marta (volar de nit) ha dit...

això encara fa més riure llegir-ho quan han passat uns dies! quina gran idea una aproximació literària alternativa a l'amor. Quan aniràs a Vic?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails