Pusil·lànime

Hem arribat a un moment en el qual només els més ingenus esperen que els socialistes que governen els designis de la Confederació Ibèrica de Nacions facen alguna cosa pel que fa a la situació econòmica i financera d'esta monarquia bananera que ens toca patir. 
 

Descartada, doncs, la possibilitat que ZP i els seus ministres plantegen solucions econòmiques veritablement progressistes i efectives, només ens quedava el consol d'esperar que feren alguna cosa bé en la resta d'aspectes de la cosa pública, però els fets han demostrat que el mot 'pusil·lànime', del llatí pusillanĭmis, format per pusillus, -a, -um 'xicotet' i animus 'ànim' i que s'aplica a aquells que són febles d'esperit, és el més condescendent per qualificar la inacció del Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions en temes capitals.

Així, davant aspectes tan poc econòmics com la llibertat religiosa, la fi pactada d'ETA o el conflicte sahrauí, el gabinet presidit per ZP ofereix unes mostres de feblesa tan resignades com vergonyants.

Puc entendre que l'Executiu no prohibisca l'entrada al territori confederal a Ratzinger i il·legalitze la Confederació Episcopal espanyola, que avance quines contraprestacions oferirà als presos etarres si es desarticula la banda o que cride a consultes l'ambaixador alauita i amenace amb trencar relacions amb Marroc si no es respecten la legislació internacional i els drets humans dels sahrauís, (que bàsicament és el que m'agradaria) però entre això i no fer absolutament res hi ha un munt d'opcions.

Zapatero, però, ha optat per la covardia i ens ha deixat sense Llei de Llibertat Religiosa perquè diu que no hi ha consens polític i social suficient per traure-la endavant i manté un statu quo que agenolla l'Estat davant l'Església catòlica, pretén donar la sensació que no res es belluga al món abertzale per si el PP l'acusa de vendre als bascos Navarra, La Rioja o les Canàries africanes i no condemna l'atac marroquí contra la població civil del Sàhara perquè segons el flamant portaveu Jáuregui “no es tracta d'una cursa per vore qui condemna abans”.

El pitjor de tot és que el ministre de Presidència té raó: no és qüestió de ser els primers o els últims, sinó de fer alguna cosa. En definitiva, de governar.

I si no saben o no volen fer-ho, a casa.