Al llarg de la guàrdia que m'ha ocupat gran part del cap setmana m'ha vingut al cap una de les poques coses que recorde de l'escola ultracatòlica i reaccionària on em vaig educar, un axioma inqüestionable que no es cansaven mai de repetir: la família és la cèl·lula de la societat.
I si m'ha vingut al cap és pels dos casos dels quals em tocà fer-me càrrec durant la guàrdia: divendres de matí vaig assistir un xic jove que havia presentat una denúncia falsa. Segons la seua primera declaració algú li havia robat la targeta de crèdit i havia tret diners d'un caixer automàtic però la realitat era molt més divertida: ell mateix havia procedit als reintegraments per pagar uns deutes de joc, però quan la seua dona se n'adonà dels moviments del compte corrent i li demanà explicacions ell, en lloc d'admetre la veritat, per por a la dona i a la sogra, es va inventar la història del lladre imaginari.
- No te puedes hacer una idea de la mala hostia que tiene mi mujer... -provà a excusar-se davant la meua mirada de llàstima i de les befes dels agents de la Guàrdia Civil.
- ¿Y qué te ha pasado en el brazo? -preguntà un agent en vore que el portava embenat.
- Pues verás... estaba limpiando la casa y me caí por las escaleras.
Ens vam quedar tots en silenci.
- ¿Sabes que eso es lo dicen siempre las víctimas de violencia de género?
El segon cas tingué lloc durant la matinada del dissabte i l'escenari era, també, el d'una cèl·lula de la societat però, en esta ocasió, es tractava d'una agressió per part d'un pare a la seua filleta.
- Jo li explicaré què ha passat -començà el vell de 65 anys acusat de l'agressió: Estàvem la meua dona i jo a casa i ha abaixat la filla, que viu al pis de dalt, i m'ha demanat diners p'a la perruqueria.
- Però quina edat té la seua filla? -vaig preguntar.
- Eixa? Els quaranta ja no els fa... i ja està divorciada i tot, però és que no treballa...
- Al tema, cavaller, al tema.
- Sí, fill, vaig. Total, que m'ha demanat diners per anar a la perruqueria i jo li he dit “Però a on vas? Si encara no estàs p'a tintar!”, perquè la veritat és que encara no ho estava, i ella s'ha posat impertinent i he hagut de pegar-li un parell de palmades al cul p'a que es tranquilitzara.
- Redéu... -vaig sospirar- I què més?
- Què més? Ella s'ha tornat loca i m'ha arrapat la cara com si fóra un gat, que no sé com no m'ha tret un ull... I la veritat és que això ha estat tot.
Busca qui t'ha arrapat.
Mare meva! I a més a més, em dóna la sensació que en cap dels dos casos se n'adonen de la gravetat del fet; com si picar o rebre cops sigués part del què ens toca viure. Ufffff!
ResponEliminaAi, mare, que hi ha coses que no tenen arreglo. Hi ha gent que troben que les coses s'arreglen a cops, i tant li fa si són homes o dones, el cas és repartir estopa.
ResponElimina"La familia la inventó Jesús", ja saps que esta és la veritat indiscutible de Cuca G. Vinuesa. I Jesús també deu haver decidit repartir llenya.
ResponElimina