Invitació

Fa alguns mesos, un ecs!company de facultat al qual no havia vist des de feia, com a mínim, tres o quatre anys em va convidar a la seua boda a través d'un missatge de Facebook al·legant que no tenia el meu número de mòbil. Tal qual.

El cos em demanava contestar una cosa de l'estil: “No entens que si no tens el telèfon d'algú és perquè no hauries de convidar-lo a la teua boda?” i afegir algun improperi tipus “És que no es pot ser més refilldeputa”, però quan vaig aconseguir deixar de maleir la seua estirp, li vaig contestar molt educadament fent ús, també, del sistema de missatgeria instantània de Facebook: “Enhorabona per la boda, però em serà impossible assistir-hi per compromisos ja adquirits amb anterioritat”.

Òbric parèntesi. En ocasions puntuals com la que acabe de contar es nota l'esforç que els meus pares han fet per donar-me una bona (i rància) educació. En la gran majoria, en canvi, es posa en evidència la pèssima formació que efectivament he rebut. Tanque parèntesi.

Ahir de vesprada vaig rebre la telefonada d'un xic al qual no he vist des de fa, sense exagerar, huit o nou anys. Vam ser companys de quadrilla durant un breu període de temps de la meua primera adolescència (ara em trobe de ple en la segona) i volia, també, convidar-me a la seua boda.

- El teu germà m'ha donat el teu telèfon.

- Mira que bé...

En situacions com esta em pregunte per què no podia ser jo fill únic.

- Mira, que al remat m'han enxampat i em case en juny, i volia convidar-te a la boda.

- Enhorabona, home -vaig dir amb el to de veu més sincer que vaig aconseguir impostar- però estic pendent de tancar un viatge i em pense que estaré fora.

- Tot el mes de juny?

- Ai, perdona, quin dia és la boda?

Ara que ho pense i a la vista de les circumstàncies, haguera preferit una invitació a través de Facebook: és més fàcil dir que no.