Lluna

 

Amb una lleugera ressaca, dilluns de matí vaig marxar a la platja per fugir de les falles i dels ninots indultats i per provar a desintoxicar-me de la feina i dels excessos habituals del cap de setmana.

Carregat de bones intencions, de pel·lícules al disc dur i de llibres a la maleta vaig encetar la temporada de sol i platja amb una única intenció: no fer absolutament res.

Així, mentre Japó lluitava per posar ordre a la central de Fukushima i les nacions civilitzades deixaven caure les primeres bombes sobre Líbia, m'he dedicat a passar uns dies deixant-me mimar per ma mare, amb bona taula i moltes hores de son, estrenant pantalonets curts a la platja, prenent el sol i amb llargs passejos amb Matt.

Dissabte a poqueta nit, aprofitant que no feia gens de vent, vaig baixar amb el gos a la vora de la mar. La Lluna estava gegant i molt baixa i li vaig explicar:

- Mira Matt: feia 18 anys que la Lluna i la Terra no estaven tan a prop. És bonic, no?

El gos em va mirar amb condescendència i amollà:

- Però a qui vols enganyar? Este ambient plàcid i bucòlic no és per a tu. Ara mateix mataries per un vodka.

I el que més em fot és haver de donar-li sempre la raó.