dijous, 24 de febrer de 2011

La realpolitik europea o la diplomàcia vergonyant



Potser la realpolitik serví durant el segle XIX per evitar que l'Europa de Bismarck esclatara en mil guerres, però és vergonyós que des de la II Guerra Mundial el pragmatisme polític haja esdevingut la norma general de la diplomàcia internacional en relació als dictadors més ferotges que assolen el món, combinant-la en alguns moments amb el cinisme més insultant.

En un món ideal, les societats occidentals haurien de lluitar per estendre la civilització, els drets i la democràcia a cada racó del planeta, però -per no resultar massa ingenus- ens acontentaríem si els governs democràtics condicionaren les relacions diplomàtiques i econòmiques amb règims totalitaris a canvi de forçar avanços democràtics i no, tal com es fa ara, dependent de les reserves en energies fòssils del país en qüestió.

Sorprén, per tant, que Gadafi haja esdevingut d'un dia a l'altre el pitjor governant del món, i que el seu siga hui el règim més cruel i despietat del Nord d'Àfrica quan fins fa quatre dies (literalment) la llista de governants i mandataris internacionals que s'entrevistaven i signaven acords amb ell era tan llarga com el llistí telefònic de Pequín i incloïa a Zapatero, a Aznar i a Juan Carlos de Borbón.

Òbric parèntesi. No consta, almenys públicament, que Jorge Alarte s'haja reunit amb Gadafi per provar a eixir en una foto. Tanque parèntesi.

En este sentit, Gadafi ha estat molt espavilat i no només ha jugat les cartes del petroli, sinó que ha sabut vendre's com una barrera a la immigració de l'Àfrica negra i al terrorisme islàmic d'una forma tan eficaç que tots els governs occidentals, fins i tot els que ho van patir directament (fent ús del que es coneix com memòria selectiva) han oblidat que durant els huitanta i els noranta el dictador libi es dedicà a patrocinar atemptats terroristes a mitja Europa.

És urgent, doncs, que la societat líbia desallotge del poder este mandatari sinistre i estrafolari i, també, que responga pels crims que ha comés i que, encara hui, està cometent contra la seua població, però les revoltes que des de principis d'any tenen lloc al Nord d'Àfrica no només ens han de servir per posar en evidència el cinisme de la diplomàcia europea: han de fer que ens replantegem el paper que volem jugar al món i, sobretot, de quines coses volem ser còmplices i de quines no.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tant és així, que el preu del petroli arreu del món depèn d'aquests quatre eixelebrats. I del preu del petroli en depenen les borses i, per tant, la confiança dels "mercats" en la superació de la crisi. I l'ànim de la societat.

Uf, que malvat que és Gadaffi.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

No cal que ho digues!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails